Crítica de Cinema de Perra Gorda
Nota: una vegada més, recomanem que llegiu aquest comentari després de veure la pel·lícula, perquè revela alguns detalls d’una trama en què la intriga té un paper rellevant.
He tingut l’oportunitat de revisar Más allá de la duda (Beyond a Reasonable Doubt, 1956) la pel·lícula que va tancar admirablement la trajectòria de Fritz Lang als EUA i en la qual es mostra de forma latent l’estat de desesperança que el realitzador vienés traduïa en la seua obra sobre la societat que l’envoltava. Molt prompte eixe sentiment li va fer abandonar el seu país d’adopció per a tornar a la seua Alemanya de joventut.
Más allá de la duda forma un duet d’especial virulència en la trajectòria langiana, junt amb la immediatament precedent Mientras Nueva York duerme (While the City Sleeps, 1956) -que és el títol de la seua obra que preferisc entre les trenta pel·lícules seues que fins a la data he tingut oportunitat de contemplar-. En ambdós es dóna un enorme escepticisme davant d’una societat malparada i danyada en la seua ètica i en el sentit de les seues llibertats. Però si la pel·lícula anteriorment mencionada es caracteritzava pel tapís de diverses subtrames que tenien més pes en la seua independència encara que totes s’unificaren, en esta ocasió es tracta del desenrotllament d’una sola història central sota la qual s’articulen els ressorts d’unes institucions -sobretot la judicial-, que són posades en qüestió de forma quasi infinita, com en alguns dels espills que reflecteixen d’alguna manera la dualitat dels principals personatges.
La pel·lícula mostra una gran austeritat formal i adopta l’aspecte de la sèrie B. Una sèrie B convincent, m’atreviria a dir, ja que crec que, arribat a eixe punt de la seua carrera, Lang gaudia realitzant pel·lícules d’estes característiques de producció. Amb un format en scope que contrasta amb la sobrietat de la seua posada en escena -d’enorme concisió i quasi planificació interna en el pla- i com a producte quasi epigonal d’una RKO a punt de la desaparició, Más allá de la duda conta la història de l’articulació de la -falsa- acusació de Tom Garrett (excepcional Dana Andrews: quan es reconeixerà que aquest home va ser un dels més grans actors del cine nord-americà?), preparada junt amb el seu amic i mentor Austin Spencer (magnífic Sydney Blackmer), director d’un influent diari i pare de la seua promesa Susan (Joan Fontaine). A partir d’una execució que ambdós contemplen com a espectadors, els dos discuteixen sobre la immoralitat de la pena de mort i creen un pla en què Garrett apareixeria com el sospitós de l’estrangulació d’una ballarina de club, per a la qual cosa estableixen una sèrie de pistes circumstancials que implicarien Tom en el crim. Seria Spencer el que salvaguardaria la seua innocència final en guardar proves que demostrarien la falsedat de l’acusació, de manera que es posaria en evidència l’arbitrarietat de l’aplicació de la pena de mort.
La primera cosa que em crida l’atenció en Más allá de la duda és la tremenda complexitat del seu plantejament. Dir que es tracta d’una pel·lícula en contra de la pena de mort seria clarament simplificador respecte a les intencions de Lang. És evident que alguns dels seus passatges -els plans inicials sobre els mateixos títols de crèdit que mostren la cruesa d’una execució- en parlen. No obstant això, la pel·lícula traspua amb claredat la saviesa cinematogràfica d’algun que sabia plasmar en imatges el fatalisme d’allò que l’envoltava. Una vegada més el pes de les ombres aguaita els costats foscos dels personatges que poblen el film en bona part dels seus plans i enquadraments, i Lang exposa sobretot el seu absolut escepticisme davant una galeria d’éssers que es caracteritzen per la seua mesquinesa.
És sorprenent, en aquest sentit, comprovar que malgrat que el final sembla desmentir-ho, Garrett és pràcticament el més honest entre tots els que l’envolten. Des d’un mentor afable però que no oculta la conquista de les seues parcel·les de poder; eixe fiscal que emmascara el seu fals sentit de la justícia per a ocultar el seu arribisme polític; el seu ajudant que de forma mes subtil suporta el desengany amorós en el passat amb Susan i finalment, el personatge de la jove promesa que, sota els seus refinats modals, en el fons amaga una dona controladora que no dubtarà finalment a denunciar la confessió de qui podia haver sigut el seu marit i portar-lo a la cadira elèctrica. La metàfora és ben clara; els representants de classes socials elevades no tenen majors qualitats com a éssers humans que eixa corista de baixa estofa amb què Garrett intima de forma fictícia per a provocar les sospites inicials o fins i tot la pròpia víctima -aparentment triada a l’atzar- a qui mai coneixem però les referències de la qual són unànimement negatives.
Tot en Más allá de la duda remet al profund escepticisme d’un Fritz Lang que no deixa cap agafador a l’espectador. En els seus vuitanta minuts de duració es qüestiona la possible condemna d’un innocent basant-se en proves circumstancials; la pròpia absolució d’un culpable sota la mateixa premissa; la utilització demagògica de la justícia; el paper de molest testimoni d’una incipient televisió que en el fons només desitja fer pornografia dels sentiments. Realment sembla sorprenent -encara que en el fons no ho és tant- que molts d’estos temes estiguen presents en la nostra societat mig segle després. La visió d’un dels grans mestres del cinema va ser coherent des dels seus primers passos en el cinema nord-americà en la segona meitat dels anys trenta -l’excel·lent Furia (Fury, 1936)-, fins esta obra plena de ràbia i de desesperança.
A penes culminada la filmació de Más allá de la duda i després d’agres enfrontaments amb el productor del film, Lang va abandonar EUA i encara rodaria tres films a Alemanya, on va tancar una de les trajectòries més admirables -i encara mancada del suficient reconeixement, encara que aquest es va enriquint gradualment-, de la història del cinema. Esta pel·lícula va ser una de les fites més desesperançades d’un camí extens, coherent i admirable.
Juan Carlos Vizcaíno (http://thecinema.blogia.com/2004/111202-beyond-a-reasonable-doubt-1956-fritz-lang-mas-alla-de-la-duda.php)
LA FITXA
Beyond a reasonable doubt. EUA, 1956. 82 minuts
Director: Fritz Lang. Argument i Guió: Douglas Morrow. Fotografia: William E. Snyder. Música: Herschel Burke Gilbert. Productor: Bert E. Friedlob.
Intèrprets: Dana Andrews (Tom Garrett), Joan Fontaine (Susan Spencer), Sidney Blackmer (Austin Spencer), Arthur Franz (Bob Hale), Philip Bourneuf (Roy Thompson), Ed Binns (tinent Kennedy).
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
LA BANDA NOS VISITA / Israel-França, 2007
Eran Kolirin
Un grup de músics de la banda de la policia d’Alexandria (Egipte) acaba perdut, per un malentès, en un poble israelià enmig del desert. La rutina quotidiana dels habitants d’aquest poble es veurà trastocada amb l’arribada d’estos inesperats visitants. Una entranyable comèdia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario