La banda nos visita

26 d´Octubre
Entrevista a Eran Kolirin (en elperiodico.com)
Crítica de la pel.li a muchocine.net
Articul de la pel.licula a "20 minutos"

ENTREVISTA AMB ERAN KOLIRIN

La poesia de Tati i el terrible conflicte d'Orient Mitjà conflueixen en La banda nos visita, pel·lícula israeliana amb la qual el seu jove director, Eran Kolirin, ha conquistat el món. Premiada a Cannes, Tòquio o Los Angeles, és la punta de l'iceberg d’una fornada de joves directors que estan revolucionant la cinematografia hebrea.

L'equívoc com a punt d'arrancada és un dels clàssics de la comèdia. Des de la ressemblança que converteix un barber jueu en un dictador feixista en El gran dictador fins als habituals malentesos de qualsevol pel·lícula de què s’estrenen totes les setmanes, continua funcionant com a palanca per a generar les situacions més hilarants. Com les que es creen quan una banda musical egípcia apareix en una remota i desolada localitat israeliana enmig del desert del Neguev. Allí arribaran els huit integrants de la banda, una orquestra orgullosa del seu prestigi mundial encara que a Betah Tikva ningú sembla estar molt al corrent de la seua celebritat. I és que Betah Tikva, per desgràcia, sona d’una manera semblant a la vertadera localitat a la qual haurien d’haver anat per a inaugurar un centre cultural àrab. Aïllats enmig del no res, els músics conviuran durant una nit catàrtica amb els israelians, de l’hospitalitat dels quals depenen a falta d’un hotel on refugiar-se. Així, sorgeix un film que, com diu el director, el debutant Eran Kolirin, "no tracta sobre per què no hi ha pau, un tema sobre el qual s’han fet ja moltes pel·lícules, sinó sobre per què la necessitem".

Premiada en els festivals de Cannes (on va ser considerada la millor de la secció Un Certain Régard), Tòquio, Montreal o Munic, triomfadora absoluta dels premis de l’acadèmia de cinema israelià i guanyadora en la categoria de millor debut i actor (l'egipci Sasson Gabi) en els premis de cinema europeus, La banda nos visita s’ha convertit en la punta de llança d’una nova fornada de cineastes israelians a més de ser el primer gran èxit mundial d’una de les cinematografies més vibrants de l’actualitat. Amb l'inevitable teló de fons del sagnant conflicte, la gran virtut d’esta pel·lícula, sens dubte, és centrar-se en els sentiments i les inquietuds d’uns sers humans víctimes de la "gran" política, encara que els impulsos més íntims entenen poc de diferències racials: "Sabia que estava entrant en un camp de mines -va explicar Kolirin a El Cultural durant una visita a Madrid-. Cada vegada que algú fa una pel·lícula amb àrabs i jueus hi ha algú que ha de dir quelcom al respecte. En estos casos, l'única cosa que pots fer és tirar cap avant i creuar els dits per a veure si ixes amb vida", afegeix amb la típica sorna israeliana.

Els personatges de La banda nos visita són perfectament recognoscibles per a qualsevol en qualsevol part del món. Com el tinent coronel Tawfiq, el líder de la banda, un home major turmentat pel seu passat familiar. O Haled, un atractiu i rialler trompetista àrab que porta de cap al tinent coronel i a alguna que altra dona. Completa el trio protagonista Dina, una dona decidida que es resisteix perquè la tristesa del seu poble no s'apodere de la seua ànima. Per això, Kolirin considera que veure la seua pel·lícula com una espècie de cant sobre la unió de les races i els pobles, etc, és una simplificació (o al revés, una forma de sobrevalorar les seues intencions). "El que m’interessa són les persones, els seus sentiments concrets i la seua forma d’actuar en distintes situacions. En cap cas he volgut fer un pamflet polític o una anàlisi sociològica".

- No obstant això, és inevitable que se’n faça una lectura política.

- Potser sí. Però em sembla massa obvi traure la conclusió que l’assumpte és un tòpic com "en el fons tots som iguals i les guerres són absurdes". El que volia contar és més universal i tracta sobre les distàncies que es creen entre les persones, que xoquen amb la nostra necessitat comunicar-nos. Moltes vegades, el problema està en les expectatives que tenim sobre els altres. Ací no hi ha cap missatge, i si n’hi ha, està al principi mateix, quan es planteja el difícil que sempre és ficar a algú en casa teua i començar a entendre’t.

- Molta gent ha entés el seu film com una faula.

- No ho és. Tota la pel·lícula té un to agredolç, no és un conte de fades però tampoc és una tragèdia. Jo volia que s'assemblara a com realment és la vida. Per a trobar la forma de contar una història opine que has de buscar dins de la pròpia història, és ella mateixa la que et marca el camí. Em sent com un pintor, tinc una realitat davant i procure reflectir-la tal com és, és la que mana.

- Pel que diu, el conflicte és absolutament secundari.

- Més que secundari és circumstancial. A estos personatges els separa una propaganda política que els ha ensenyat a odiar-se i, quan superen els seus temors, s’adonen que fins i tot poden fer-se amics. Hi ha un altre aspecte que m’interessava i és com, algunes vegades, ens resulta més fàcil sincerar-nos amb persones que no coneixem de res i probablement no tornarem a veure que amb els nostres amics de tota la vida. He volgut traslladar al cine eixa màgia instintiva que sorgeix de tant en tant entre les persones i que moltes vegades és efímera.

L'humor i la poesia són les dos armes de què se serveix Kolirin per a posar en peu la seua pel·lícula. Els seus personatges, perdedors nats i alhora temps lluitadors incansables, donen peu a nombrosos gags a mitjan camí entre l’absurd i el toc delirant, com en la ja famosa escena en què Haled ajuda a un israelià a lligar-se a una xica transmetent-li per mímica tots els seus moviments. "He volgut jugar amb els silencis que es creen entre els personatges, són silencis incòmodes, còmplices o amorosos, però expressen molt més dels seus sentiments que totes les paraules juntes. La qüestió era no fer evident el que passa per dins, evitar dir les coses d’una forma massa directa".

Si eixa volença pel gag mut i surrealista enllaça el film amb el millor Tati, tant la trama com alguns aspectes formals remeten al western: "És cert. Jo mateix he pensat moltes vegades en esta pel·lícula com una de l'Oest però sense pistoles. Fellini va dir alguna cosa paregut sobre Amarcord, que també concebia com un western en què ningú mata a ningú. Està la idea del conflicte, de l’estrany que arriba a un lloc desconegut i el transforma, l'inevitable pas del temps i el naixement d’una civilització nova mentre una altra mor. Sens dubte, el mestre italià és el que jo citaria com la meua principal referència".

Juan Sardá (EL CULTURAL, 10 d’abril de 2008)

LA FITXA

Bikur hatizmoret. Israel i França. 2007. 90 minuts

Direcció i Guió: Eran Kolirin. Fotografia: Shai Goldman. Música: Habib Shehadeh Hanna. Producció: Elion Ratzkovsky, Ehud Bleiberg, Yossi Uzrad, Koby Gal-Raday i Guy Jacoel.

Intèrprets: Sasson Gabai (Tewfiq), Ronit Elkabetz (Dina), Saleh Bakri (Haled), Khalifa Natour (Simon), Imad Jabarin (Camal), Tarak Kopty (Iman), Hisham Khoury (Fauzi), François Khell (Makram), Eyad Sheety (Saleh), Shlomi Avraham (Papi).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

TROPA DE ÉLITE / Brasil, 2007

José Padilha

El dia a dia d’un grup de policies d’un batalló d’operacions especials i del seu capità, que intenta trobar un substitut quan al seu grup se li ha assignat la missió de “pacificar” un barri de faveles, a causa de la pròxima visita del Papa.