El Olivo

9 Octubre


ENTREVISTA AMB ICÍAR BOLLAÍN
    Cuatro años después de su último largometraje de ficción, Katmandú, un espejo en el cielo (2011) la directora Icíar Bollaín (Madrid, 1967) regresa a los cines con El olivo, una bellísima fábula sobre la destrucción del paisaje y la economía españolas a partir de una adolescente (Anna Castillo, la revelación del año) empeñada en recuperar el olivo que sus padres vendieron años atrás para montar un negocio (que se ha arruinado). Tras filmes como Te doy mis ojos (2003) o También la lluvia (2010), la directora nos narra el viaje de la protagonista, Alma, junto a su familia, su arruinado tío (Javier Gutiérrez) y un amante despechado (Pep Ambrós) para recuperar el árbol de la recepción de una multinacional. Un viaje quijotesco que sirve a la directora para construir su filme más poético que sirve como metáfora de una España arruinada en la que aún queda esperanza.
Pregunta.- La idea del árbol milenario y la barbarie urbanística podría dar lugar a un tópico, ¿cómo aborda un filme con ecos de Frank Capra?
Respuesta.- La película tiene varios peligros como la relación de la niña con el abuelo que podría haber quedado en plan Heidi. Tiene un tono de fábula pero al mismo tiempo es muy real. Para huir del arquetipo nos fijamos en los personajes para crear seres originales e individuales. Me gusta mucho Anna Castillo, tiene un carisma que no quieres dejar de mirarla. Y el chico no es el típico chico guapo, es un chico muy normal. Javi Gutiérrez le da mucha intensidad a su personaje. Hay que cuidar mucho los detalles para que las cosas sean en sí mismas.
P.- Vemos a unos personajes víctimas de la crisis, que también cometieron algunos de los errores del boom. ¿Culpables o inocentes?
R.- Los responsables mayores son quienes tenían el poder y no han pagado ni mucho menos tan caro por sus errores como los ciudadanos normales. Pero no son personajes blancos o negros, nos movemos en una escala de grises. Ellos quisieron participar de esa euforia y lo han pagado muy caro. La realidad es que unos se han empobrecido y otros se han arruinado. No creo que pueda hablarse de las mismas culpas aunque muchos cometieran errores. En este caso, lo puedes entender. Venden el olivo porque quieren independizarse y tener un negocio propio. No lo hacen para enriquecerse ni para tener un coche último modelo. Es gente normal, ni mala ni buena, que cayó en esa trampa de creer que el mercado era infinito cuando era todo un poco ficticio.
P.- Anna Castillo se erige en protagonista absoluta con su volcánica personalidad. ¿Quería hablar de que hay esperanza en los más jóvenes?
R.- Es un personaje que no se queda quieto, que no quiere renunciar y eso me gusta. La inacción no lleva a nada. Por el simple hecho de ponerse en marcha se demuestra que tiene razón y todo comienza a moverse. El propio viaje mismo es el resultado de que las cosas cambian. Yo la veo como un Quijote con un caballo de hierro y dos escuderos.
P.- Para más inri, el olivo está en Alemania. ¿Quería mostrar el complejo español ante la maquinaria alemana?
R.- ¡Complejo con motivo! Es una elección que tiene mucho que ver con la idea del propio viaje. Hay olivos en Madrid o en la Costa Azul pero así los llevábamos un poco lejos. Cuando hablamos de Alemania, siempre surge ese conflicto político entre otras cosas porque les debemos un pastizal que vete a saber cuándo vamos a pagar. Todo esto está dicho con humor, con ironía, no se pretende hacer de Alemania ninguna bestia negra, hay más ironía que crítica. También vemos otra Alemania con la gente que les ayuda. Y ese lenguaje corporativo que es el mismo en todas partes.
P.- La película tiene un tono muy peculiar. ¿Cómo lo definiría?
R.- No es un dramón pero sí hay una sensación de pérdida y creo que también de renacer, de volver a empezar, de esperanza. Creo que esa joven logra pasar página al pasado de su familia. Veo a una generación más curtida, con mucho empuje, lo vi en el rodaje con el equipo, que muchos eran locales. No dan nada por hecho y ese espíritu de lucha está en la película y hay mucha comedia.
P.-¿Diría que es un filme ecologista?
R.- Es una película que pone en valor la naturaleza y lo hace de una manera muy poco intelectual. La protagonista no es una activista, actúa por las tripas. Quiere recuperar el olivo porque quiere a su abuelo y porque es donde jugaba cuando era pequeña, no es una cuestión de banderas ni de causas. Para ella el olivo es su casita y ha aprendido que si lo cuidas, el árbol te da. Todo eso se ha truncado. Hay paisajes rurales de mi infancia que son en los que siento la mayor paz. Somos naturaleza y eso es algo que está muy dentro de nosotros.
P.- Es su filme más poético, ¿se siente más valiente?
R.- Es algo que he ido ganando con el tiempo. Este es un momento en el que estoy más segura, más dispuesta a hacer el ridículo y así le echas un poco más de valor. Cuando haces una película no las tienes todas contigo, y cuando montas rezas para que le llegue a la gente. Te la juegas, pero tienes que probar. Lo importante de El olivo es que te identificas con la protagonista desde un lugar que no es del todo racional, pero hay ese "vamos a intentarlo" quijotesco que acaba siendo un poco místico.
Juan Sardá (EL CULTURAL 06/05/2016)
ARRELS FÍSIQUES I EMOCIONALS
    Al llarg de les seues quasi vint anys de trajectòria com a realitzadora, Icíar Bollaín ha demostrat posseir, a més d'una excel·lent mà per a la direcció d'actors, una mirada vivaç i compromesa amb les problemàtiques de la societat. Després dels seus dos treballs més ambiciosos i internacionals, allunyats de les seues anteriors històries mínimes (También la lluvia i Katmandú, un espejo en el cielo), i cinc anys després d'un silenci sol interromput per algunes incursions en el gènere documental, Bollaín torna als seus més modests orígens amb El olivo, nova obra d'aparença menor en la qual combina la frescor tragicòmica i el to de road movie del seu debut (Hola, estàs sola?) amb certes anotacions de crítica social i política, així com de defensa del medi ambient, ja presents al llarg de la seua filmografia, però introduïts esta vegada amb unes connotacions metafòriques més que evidents.
    La història ens trasllada a un xicotet poble de l'interior de Castelló, lloc on Alma, una jove que treballa en una granja de pollastres, bregant amb un caràcter conflictiu i rebel que únicament aconsegueix apaivagar quan es troba en companyia del seu avi Ramón, un vell agricultor retirat que un dia va decidir voluntàriament deixar de parlar. La pel·lícula Parla sense embuts del poder amb el qual els diners són capaços de corrompre i destrossar les famílies més unides; de com les persones anteposen la comoditat monetària als valors i els ideals, fins arribar a vendre la seua ànima al diable. En aquest sentit, els pares d’Alma estan dibuixats d'una forma una miqueta arquetípica, com un matrimoni egoista i intolerant que pensa abans en el seu propi benestar que en els sentiments de l'ancià.
    El olivo és una cinta de to amable, amb uns colps de comèdia que, no per ingenus, deixen de funcionar com a necessari alleujament per a un relat dramàtic que troba en el valent personatge d'Alma (com el seu propi i metafòric nom expressa) al seu principal motor. L'enèrgica Anna Castillo realitza un treball formidable i molt visceral, que aconsegueix transmetre amb transparència tota la impotència que la protagonista alberga en el seu turmentat interior i compta amb un correcte suport de Pep Ambròs com eixe amic incondicional (i secret enamorat, en una subtrama romàntica que no s'arriba a desenvolupar) que l'accepta tal com és, amb totes les seues contradiccions, i que seria capaç de seguir-la fins a la fi del món, tot i que tinga la certesa que estiga equivocada. El jove actor ofereix una interpretació continguda, que recorre a les mirades com a principal manera d'expressió, tot el contrari a Carxofa, eixe entranyable perdedor que li ha tocat defensar a Javier Gutiérrez, un camioner abandonat per la seua esposa i al que la crisi va obligar a començar de zero que, no obstant açò, no ha perdut eixe humor i eixa vitalitat que fan que mantinga una relació còmplice amb la seua neboda. La química que s'estableix entre estos tres personatges és l'arma principal perquè El olivo connecte amb la sensibilitat de l'espectador de la manera en què ho fa i fa que se li perdonen uns personatges secundaris un tant desdibuixats i caricaturescs.
    No hi ha dubte que estem davant un producte benintencionat i agradable. Una d'eixes faules quixotesques en les quals un heroi una mica boig, amb entusiastes ganes de canviar el món, s'enfronta a una empresa utòpica que li ve gran, amb la qual resulta quasi impossible no empatizar. No obstant açò, seria injust no reconèixer que el guió de Paul Laverty incorre en determinats paranys, més propis d'un principiant, a l'hora de tractar de tocar la fibra sensible coste el que coste. Des de l'ús repetitiu dels flashbacks per a mostrar-nos l'especial relació que avi i néta mantenien amb l'olivera de la discòrdia, fins a una visió massa de bon rotllo de la solidaritat que esta història de la croada d’Alma contra la multinacional alemanya que té presoner el seu arbre desperta en l'opinió pública, sensibilitzada a través de les xarxes socials. Estos punts febles d’El olivo no resten contundència al seu obert missatge ecologista, les seues anotacions sobre la globalització i el capitalisme, i, sobretot, el seu precís reflex de les conseqüències de la crisi immobiliària en la societat espanyola, a través de la família protagonista, totalment desestructurada després d'hipotecar les seues vides en un negoci que es va enfonsar. Pot ser que siga l'obra menys redona de Bollaín però, tot i això, es tracta d'una proposta d'allò més emotiva i estimulant, inspiradora i amb consciència social, que conserva una gran coherència dins de l’impecable currículum de la cineasta madrilenya.
José Martín León (http://www.elantepenultimomohicano.com/2016/05/critica-el-olivo.html)
LA FITXA
Espanya-Alemanya, 2016. 98 minuts
Directora: Icíar Bollaín
Guió: Paul Laverty
Fotografia: Sergi Gallardo
Música: Pascal Gaigne
Productors: Juan Gordon, Michael Weber
Intèrprets: Anna Castillo (Alma), Javier Gutiérrez (oncle), Pep Ambrós (Rafa), Manuel Cucala (Ramón), Miguel Ángel Aladrén (Luis), Carme Pla (Vanessa)

PRÒXIMA PEL·LÍCULA
LANGOSTA / Grèica, 2015 / 118 minuts
Yorgos Lanthimos
    Narra una història d'amor no convencional, ambientada en un món distòpic, en el qual segons les regles establides, els solters són arrestats i enviats a un lloc on han de trobar parella en un termini de 45 dies. El tema central és la solitud, el temor a morir sol, a viure sol, i també al temor a viure amb algú.

La juventud

2 Octubre








ENTREVISTA AMB PAOLO SORRENTINO
    «Els italians mantenim una relació estranya amb la bellesa. Tinc la impressió  que hi vivim tan obsessionats que no tenim cap problema a maltractar-la quan tenim ocasió. També la lletjor és una manera de relacionar-se amb la bellesa». Paolo Sorrentino (Nàpols, 1970) parla i fuma. Alhora. A la manera antiga. Ho fa des de la balconada d'un dels hotels més luxosos (n’hi ha d’altres?) de Cannes. Al fons, la mar. Lacònic en les respostes, maldestre en les explicacions i brillant en els aforismes. Es diria que, per moments, es converteix en el més cèlebre dels seus personatges: Jep Gambardella. Recordeu  La gran belleza? Com oblidar-la.
    Però ara no és d'ell de qui parla, ni tan sols de bèsties tan volgudes, tan excessives, tan italianes, tan sorrentinianes i, admetem-ho, tan lletges com Berlusconi o Andreotti («Quan el mal aconsegueix cotes tan altes d'intel·ligència no queda una altra que llevar-se el barret», diu), sinó del personatge interpretat per Michael Caine («Com a ell, a mi, bàsicament, només m'agraden la jardineria, el futbol i menjar en restaurants», diu) i que respon al nom de Fred en la seua nova pel·lícula, La juventud, que s'estrena avui.
    D'açò es tracta. De Fred o del seu company de fatigues, un cansat cineasta que interpreta Harvey Keitel. Mick per als amics. O dels dos alhora. Tots dos viuen retirats del món en un hotel suís, potser segrestats per una estranya sensació que se'ls escapa. Són vells, se senten morir i encara creuen reconèixer en l'alè inidentificable de la carn jove d'una dona el record d'alguna cosa millor. La vida potser. Açò o, tornem al principi, la bellesa. «Em costa saber amb qui m'identifique més. Potser amb el primer, amb Caine. Encara que només siga perquè la relació que manté amb la seua filla (Rachel Weisz en la pantalla) és molt semblada a la qual tinc jo amb la meua». Açò i, afegeix, la lleugeresa. «La lleugeresa», se sent en la pel·lícula, «és una forma de perversió».
P: Pot explicar-me eixa última frase, per favor?
R: Crec que l'important per a morir i viure bé és mantenir una certa distància amb la vida. No té sentit preguntar-se pel que hom deixa d'herència. No hi ha res que deixar. L'important, com fa el propi personatge de Caine, és viure fins a una certa edat i, arribat a un punt, desaparèixer. Sense més.
    Tot va començar per culpa d'un mal somni. I quan diu tot es refereix a aquesta, la seua última pel·lícula, recentment premiada en els Premis del Cinema Europeu com la producció de l'any. La cinta es pot interpretar com una continuació natural de l'anterior o com tot el contrari. «Vull pensar que és l'oposat. Aquella va ser un angoixant i esgotador frenesí i aquesta ha sigut infinitament més relaxant, simple potser. Lleugera».
    Siga com siga, Paolo Sorrentino és Paolo Sorrentino. No ho pot remeiar per napolità, maradonista i fumador. Lluny de l'arquitectura perfecta, en el seu insultant barroquisme, de La gran belleza, el director es conforma ara amb fer que l'espectador navegue per una pantalla que aspira a la textura de la carn. Fellini viu a la retina del director italià convertit en una icona pagana, en un sant sacríleg. I Sorrentino s’hi lliura amb una fe que frega el fanatisme.

Per descomptat, estem davant d'una pel·lícula composta per a irritar. Tot en ella és impostura, afectació i crisi. El món barroc és necessàriament així. L'únic discurs assenyat i no vergonyant de la mort consisteix a morir. Per açò, qualsevol intent en cas contrari porta necessàriament al vici de la pompa, d’allò ridícul, d’allò malalt. Recordeu, els personatges estan en açò: desapareixent d'un món que ja no els pertany.
    Però no ens despistem. Dèiem que va ser un pensament lleig el que el va assaltar al principi, quan va començar a pensar la pel·lícula. «Els meus pares van morir quan tenia 26 anys. He passat més temps sense ells que amb ells. Més o menys, ara tinc l'edat que ells quan van morir. La meua filla té ara 18 anys. Què pensaria de mi la meua filla, què recordaria, si, de sobte, morira? Vaig començar a fer-me esta pregunta abans d'escriure el guió i vaig acabar obsessionat fins a la malaltia. Necessitava fer La juventud per a alliberar-me’n», diu. I, en efecte, el creiem.
P: Què recorda dels seus pares?
R: Recorde la meua mare fent malabarismes amb taronges a la cuina per a fer-me riure. Açò i que es feien els bojos quan els dijous em saltava classes per a anar a veure entrenar al Nàpols. Jugava Maradona.
I quan arriba ací, a Maradona, Sorrentino s’atura. Ho fa de forma instintiva com si cada vegada que ix el nom de l'argentí sentira la necessitat de donar-hi explicacions, sobre la seua vida, el món i tot. «Maradona és la meua infantesa. Ell és el món abans de qualsevol cosa. La primera idea per a la pel·lícula, de fet, va nàixer de visualitzar-lo en l'hotel on va anar a desintoxicar-se. Maradona és un dels màxims exemples d'un home amb problemes amb el temps. Ha viscut el seu de la forma més inoblidable possible. Tots, i jo el primer, el recordem com el que va ser i el que ens va fer ser. El futur no existeix per a algú que està condemnat a viure en la memòria de tots», diu, es pren un segon i conclou: « La juventud tracta d'açò».
    «Em sent afortunat de fer el que faig. Al cap i a la fi, l'art, el cinema, és l'única manera de suportar una realitat esgotadora a la qual només consola mínimament la bellesa. Quan la realitat resulta avorrida o dolorosa, l'art és l'única forma de redimir-se, d'escapar. Com a cineasta treballe amb les emocions perquè, d'alguna manera, estic convençut que més enllà d'elles no hi ha res. Una pel·lícula és fonamentalment una experiència emotiva». I, de nou, no queda més que parlar de bellesa. De la lleugeresa, tal vegada.
P: Perdone que insistisca, em torna a explicar allò de la lleugeresa?
R: És una forma de vida que exemplifica el personatge de Caine amb la seua reivindicació de la simplicitat, de la fugacitat. Més que les paraules, importen els gestos. Una abraçada o una besada queden en la memòria de forma més indeleble que qualsevol paraula. És alguna cosa que té a veure amb la nostra capacitat de desitjar, de voler. Com a director de cinema, de fet, preferisc ocupar-me del desig i no de l'horror. No crec que el cinema servisca per a explicar l'horror, la seua vocació és el desig.
Luis Martínez (EL MUNDO  21/01/2016)

Caprichos de la cartelera: la misma semana en que hemos sabido del fallecimiento de Ettore Scola, quien fuera uno de los últimos supervivientes de la irrepetible edad dorada del cine italiano, llegan a nuestras pantallas, como si de una reivindicación del porvenir o de una afirmación optimista ante el anunciado final de una época se tratara, los últimos trabajos de dos de los máximos exponentes de la cinematografía contemporánea del bel paese. Hablamos de La juventud (Youth) primera cinta de Paolo Sorrentino tras la apoteósica recepción a su Grande bellezza, y de Mia madre, nuevo acercamiento del gran Nanni Moretti a su mundo interior y al de todos nosotros, sus espectadores.
SORRENTINO ANTE LA GRAN PRUEBA
    Cuenta Paolo Sorrentino que la idea, el guion e incluso la mayoría del reparto de La juventud se perfilaron bastante antes de que La gran belleza acumulara honores, premios y el Óscar a la mejor película de habla no inglesa. Por fortuna o desgracia para él, poco importa: La gran belleza es un juguete estético tan redondo, tan conmovedor, que perseguirá a su creador no solo ahora, sino probablemente durante el resto de su carrera. Es por ello que ya hay quien no ve en La juventud sino un mero recopilatorio de descartes de aquel instante feliz en que Jep Gambardella vino a encendernos para siempre no se sabe aún qué interruptor emocional ubicado entre el aburrimiento vital, el tedio, el éxtasis, la felicidad y la melancolía. De hecho, La juventud insiste en el mensaje: pese a que el hastío y la vida disoluta nos invadan, basta a veces un recuerdo, un ligero contacto con la belleza para abrir las puertas a un epílogo vital intenso.
    En paralelo, hay también quien no ve en el Michael Caine de La juventud más que a un Toni Servillo disfrazado para la ocasión. Ya ven: el terremoto emocional de La gran belleza es tal que depara, como los amores juveniles, golpes de pasión y arrebatos irracionales que escapan a toda lógica: momentos de ciego éxtasis que llevan a percibir a Michael Caine, todo un Michael Caine, como un simple imitador. El acabose.
    Pero por más que nos dure la placentera resaca de La gran belleza, despachar La juventud como un vulgar compendio de caras B de aquella es injusto. Digámoslo ya: La juventud no logra repetir la epifanía del todo, y es una película tan ceremoniosa y afectada como excesiva y llena de valles. Pero es también un hermoso paseo, casi ingrávido, a través de la vejez, la nostalgia, la amistad y la observación sutil y melancólica del mundo.
    Michael Caine interpreta a Fred Ballinger, un director de orquesta retirado que consume sus días en un lujoso balneario suizo acompañado de su hija (Rachel Weisz), de su mejor amigo de toda la vida (un voluntarioso y veterano director de cine interpretado por Harvey Keitel) y de un joven y millonario actor de éxito muy cómodo en su propio océano de insatisfacción personal (Paul Dano). Ballinger se sabe enfermo de apatía, y la película hurga con calma y estudiada majestuosidad en su progresivo rechazo de este estado vital y en su interacción con el resto de personajes, con los que comparte paseos matutinos y conversaciones nocturnas en los que Sorrentino busca con habilidad, como suele, cierta nota de frágil belleza envuelta en poesías terrenales y banalidades sublimes.
    La juventud contiene lo mejor y lo peor del cine de Sorrentino, aunque por fortuna domina lo primero: la historia regala un buen puñado de escenas para el recuerdo, y el lugar de la acción, ese balneario suizo de otra época, acompaña al espectador días después del visionado. Hay que aplaudirle nuevamente al director sus tradicionales saltos al vacío, sus flirteos con el riesgo y ciertos excesos imposibles, pero siempre sinceros y apasionados, en los que se permite coquetear con el ridículo con admirable despreocupación. Y, aun así, la película devuelve también en ocasiones los peores tics del cineasta, sobre todo en la construcción de sus protagonistas secundarios. Prevalece cierta sensación de que Sorrentino solo ha construido aquí un verdadero personaje, el de Michael Caine, ese director de orquesta de ochenta años que aprende una lección y abraza con estoicismo, rigor y esperanza el futuro pese a no tener más armas que su nostalgia y su melancolía.
Iker Zabala (http://www.jotdown.es/2016/01/paolo-sorrentino-y-nanni-moretti-mirando-al-futuro/)

LA FITXA
YOUTH. Itàlia, França, Regne Unit, Suïssa, 2015. 123 minuts
Director i Guió: Paolo Sorrentino
Fotografia: Luca Bigazzi
Música: David Lang
Intèrprets: Michael Caine (Fred Ballinger), Harvey Keitel (Mick Boyle), Rachel Weisz (Lena Ballinger), Paul Dano (Jimmy Tree),  Ed Stoppard (Julian), Alex Macqueen (emissari de la reina), Madalina Diana Ghenea (miss Univers).


PRÒXIMA PEL·LÍCULA

EL OLIVO / Espanya, 2016 / 100 minuts
Icíar Bollaín

Alma té 20 anys i adora el seu avi, un home que porta anys sense parlar. Quan l'ancià es nega també a menjar, la xica decideix recuperar l'arbre mil·lenari que la família va vendre contra la seua voluntat. A tal efecte, necessita comptar amb l'ajuda del seu oncle (una víctima de la crisi), del seu amic Rafa i de tot el poble. El problema és saber en quin lloc d'Europa està l'olivera.

Grandma

 8 Maig 

El hombre mosca

24 Abril

 24 AbrilHarold Lloyd va nàixer a Burchard (Nebraska, Estats Units) el 20 d'abril de 1893. Als quatre anys va tenir el seu primer paper, portat de la mà de la seua mare. Als catorze va guanyar tres dòlars en una pel·lícula d'Edison. Quan alguns anys més tard va convertir la seua afició en seriosa professió, imitava Charles Chaplin. I el següent pas -ja definitiu- consistiria a crear el seu propi personatge i desenvolupar-lo: un jovenet entre tímid i petulant, amb el canotier de palla i les grans ulleres amb muntura de carei. A partir d'eixe moment, Hal Roach -el productor dels seus curts-, i la Pathé -la seua distribuïdora- es van adonar que havia nascut una estrella, i les seues pel·lícules van anar augmentant el nombre de bobines fins que el metratge es va fer tan llarg que Lloyd abandonaria el curt per sempre, fins arribar a ser l'actor més taquiller i millor pagat durant tota la dècada dels vint.

Al contrari que Chaplin, que encarnava un personatge pobre i de gran humanitat, perdedor a causa de la desmesura d'una inhumana societat capitalista en gran creixement i sense molts miraments (a la qual s'intenta criticar), Lloyd va crear un home bastant representatiu de l'americà mitjà: ingenu, tímid i prudent, però audaç i desimbolt amb el perill, bé per a fugir-ne o per a convertir-se en un heroi d'ocasió. La seua tenacitat de formiga que suplia la intel·ligència i la sensibilitat, i el seu obstinat optimisme i la sort en l'amor, no eren trets individuals, ni molt menys, per a aconseguir ressonàncies humanes, sinó que més aviat revelaven una absència de personalitat. Però, en una Amèrica en plena expansió econòmica, aquest va ser precisament el tipus d'home, amb el qual l'espectador mitjà podia identificar-se sense dificultat. Els seus films eren una espècie d'al·legories còmiques de l'èxit, proveïdes del happy end obligatori.

Harold Lloyd és, juntament amb Charles Chaplin i Buster Keaton, el trio que constitueix sense cap dubte la culminació del cinema còmic nord-americà (encara que Chaplin era anglés) però, alhora, suposen l'inici de la decadència d'aquest tipus d'art. No solament per l'aparició durant els anys 20 del cinema sonor, sinó també per la falta de geni que, lamentablement, va sobrevenir després. 

Va ser 1923 un bon any per al cinema nord-americà? Va ser l'any d'Una mujer de París, de Chaplin, d'Avaricia, d'Eric von Stroheim, de Los Diez Mandamientos, de Cecil B. De Mille... i també d'una pel·lícula que molts consideren com el millor film còmic de la història del setè art: El hombre mosca (Safety Last! com a títol original en anglès, que juga amb l'expressió Safety First: la seguretat és el primer).

La pel·lícula consta de dues parts sense solució de continuïtat: en la primera se'ns presenta Harold, un jove que abandona el seu poble natal, on deixa la seua estimada, per a llaurar-se un avenir en la ciutat, però les coses no li van tan bé com hauria volgut: amb prou feines encerta a treballar de depenent en uns grans magatzems especialitzats en la venda de teixits, així és que es veu obligat, per a no defraudar la seua estimada, a mantenir la ficció que tot li va de meravella, i a inventar mentides que li conta per carta. Un bon dia, per sorpresa, es presenta la xica al seu lloc de treball i açò donarà motiu a una gran varietat d'escenes còmiques molt bé embastades (els gags són absolutament atemporals i resisteixen els visionats que calga), començant per aquella en la qual intenta fer veure a la seua nòvia que és el cap del negoci. En la segona part veiem que Harold intenta guanyar 1.000 dòlars oferint al seu cap una idea per a publicitar l'empresa: un home-aranya escalarà la façana (dotze pisos) de l'edifici Bolton i cridarà l'atenció (clara metàfora de l'ascensió social en la qual pretesament han de participar els nord-americans de la seua època per a obtenir el reconeixement social, l'admiració i l'amor i, per tant, la felicitat). Però ocorre que, arribat el moment, el seu amic no pot complir la seua tasca (es troba fugint d'un policia amb qui va tenir una topada) i Harold ha d'escalar-la ell mateix.

Esta llarga escena final o segona part de la pel·lícula, amb el protagonista escalant un edifici en ple centre de Los Angeles, és un prodigi cinematogràfic on es conjuminen els elements còmics i els de suspens quan es creu que el personatge està a punt de caure al buit en vàries ocasions. Durant molt temps es va pensar que era el propi Lloyd qui va realitzar tota l'escalada sense cap tipus de trucatge, i encara avui dia molta gent ho pensa. Quina és la realitat? La persona que realitza realment les escalades en els plans llargs era Bill Strother, qui fa el paper de company de pis d'Harold. Bill Strother no era actor. Precisament era famós en tot Los Angeles com l'Aranya Humana, ja que es dedicava a grimpar pels edificis (de fet, a Lloyd se li va ocórrer la idea de la pel·lícula després de veure Strother grimpar per un edifici d'oficines a Los Angeles i observar com el públic l'observava amb gran interès). Quant als plans curts… avui sabem que fora de quadre es mantenien espaioses plataformes de seguretat just fóra del camp visual de la càmera que anaven ascendint alhora que ho feia el propi actor.

La llarga escena de l'escalada es va demorar bastant, doncs algunes de les seqüències van durar més d'un mes: només podien treballar entre les onze del matí i la una de la vesprada perquè les ombres que apareixien fora d'estes hores no desbarataren l'encaix lumínic entre els primers plans i el fons. Destaca com a moment culminant, no solament de la pel·lícula, sinó fins i tot -sense exagerar- de tota la història del cinema, aquell en el qual Lloyd queda suspès en el buit agafat a les manetes del rellotge de l'edifici. Lloyd, amb el dinamisme que li atorgaven les seues capacitats atlètiques, repetiria l'escalada (esta vegada sense rellotge) en la posterior Ay, que me caigo, de 1930.

Solament per l'escena del rellotge, la pel·lícula mereix la seua visió, però és que tota ella està plena de gags magnífics, que després han servit d'inspiració per a moltes produccions posteriors. La primera escena (genial) de la pel·lícula ja és premonitòria de la qualitat del que vindrà després: quan ell i el seu amic es pengen d'un penjador darrere d'unes peces per a així ocultar-se de l'arrendatària; la manera de visionar com al pobre Harold se li esfuma el sopar per satisfer a la seua nòvia comprant-li una cadena, la manera com resol l'entrega de la seua comanda a una clienta enmig de la multitud que l'assetja… i ja en el que hem anomenat segona part, cadascuna de les sorpreses que ofereix cadascun dels pisos als quals va escalant.

A part d'Harold Lloyd, va ser protagonitzada per l'esmentat Bill Strother i per Mildred Davis, qui va aparèixer en moltes de les comèdies clàssiques d'Harold Lloyd durant l'època del cinema mut i que finalment es convertiria en la seua esposa.

Les persecucions i les acrobàcies van ser marca de fàbrica de Lloyd, que s'implicava molt físicament en les pel·lícules. De fet va patir un terrible accident el 1919: es preparava per a fer-se una foto promocional de Tribulaciones amb el seu personatge encenent un puro amb una bomba, quan l'explosió incontrolada el va deixar temporalment cec, a més de fer-li perdre els dits índex i polze de la mà dreta. Lluny d'acovardir-se i de considerar-se a si mateix un discapacitat, va encarregar una pròtesi (un guant especial que camuflava la pèrdua i que realment enganyava al públic) i va seguir realitzant les seues pròpies escenes arriscades. 

El gran Harold Lloyd va morir a causa d'un càncer, el dia 8 de març de 1971 als 77 anys.

Juan Lledó (http://www.sinek.es/Cin/ElHombreMosca.html)

LA FITXA

Safety Last! EUA, 1923. 77 minuts

Direcció: Fred Newmeyer i Sam Taylor 

Guió: Harold Lloyd i Sam Taylor 

Fotografia: Walter Lundin 

Intèrprets: Harold Lloyd, Mildred Davis, Bill Strothers, Noah Young, Westcott B. Clarke, Mickey Daniels

AMB MÚSICA EN DIRECTE A CÀRREC DE FELAH MENGUS

El mundo sigue

17 Abril

Fer la guerra

10 Abril

Los Caballos de Dios

 3 Abril 
ENTREVISTA A NABIL AYOUCH

-Per què una pel·lícula sobre els atemptats de l'any 2003?

-Els atemptats del 2003 a Casablanca van ser un esdeveniment que va sacsejar tot el país. Va ser la fi d'un període, la fi dels temps de la innocència, la fi de la vida en una comunitat multicultural i amb diferents credos en la qual es basava el Marroc. De fet, va resultar un despertar molt brusc i a mi em va afectar bastant. Així que em venia de gust reprendre l'assumpte des d'un angle una mica diferent al que van oferir els mitjans en aquell moment.

-Com va triar als protagonistes?

-Va ser un procés bastant llarg, vaig passar dos anys i mig als barris populars dels voltants de Casablanca; em reunia amb associacions i amb joves per a intentar entendre el que estava ocorrent i com alguns d'ells podien aconseguir tal nivell de desesperança. Durant aquest període, diguem que sobre el terreny, vaig conèixer certs joves que em van semblar interessants i en els quals em vaig basar per a rodar esta pel·lícula.

-En Los caballos de Dios introdueix una qüestió clau en la consciència d'un kamikaze, el concepte del dubte: com va arribar a aqueixa perspectiva?

-Solem pensar que als barris populars hi ha una armada de joves preparats per a convertir-se en kamikazes i açò és fals. És molt difícil convèncer algú perquè arribe fins al final. Quan es troba enfront de la realitat s'adona que va a morir de debò i en eixe instant hi ha molts que fan marxa enrere. Ho podem veure en la pel·lícula perquè també ho vam veure el 16 de maig del 2003, va haver-hi dos que no es van immolar. Per tant, clar que dubten i ho fan per una raó molt simple: són humans.

-Abans parlava de la desesperança; en una societat com la que descriu la pel·lícula, quin pes adquireix l'enveja en la trama?

-Més que en l'enveja, la pel·lícula es basa en la història dels dos germans, Yasín i Hamid. En efecte, tota la dramatúrgia del relat es construeix al voltant d'una relació de respecte i admiració profunda entre ells, de referència entre l'un i l'altre. Hamid venia haixix al principi de la pel·lícula i el seu personatge evoluciona, quan entra a la presó passa de ser un xicotet capitost a islamista. Per a Yasín és una pèrdua total del referent que tenia des de l'inici del film. És a partir d'ací quan comença una relació de rivalitat entre ells, que els condueix, a poc a poc, a l'acte final, a immolar-se.

-En la pel·lícula hi ha un acostament al problema de l'educació sexual, la seua absència; en tot cas, com va compartir esta idea amb els protagonistes (que de fet no eren actors professionals)?

-Els vaig explicar fins a quin punt estes escenes eren importants per a la pel·lícula, principalment les escenes de relacions sexuals o la violació que hi ha al principi. Volia que entengueren que aquest passatge és constructor de l'adult en què es converteix el personatge; però alhora, també destructor, ja que si tinguera un aprenentatge sexual normal, si tinguera la capacitat de donar i rebre amor en un lloc on hi ha poc espai per a la intimitat, pense que simplement s'hauria convertit en un adult diferent al que es converteix. Així que explicant-los açò i amb el beneplàcit que van donar els pares dels més xicotets, vam  aconseguir el seu consentiment i, per tant, que resultara més fàcil rodar estes escenes.

-Mostra problemes no sempre reconeguts per l'Estat marroquí: corrupció policial, drogoaddicció, prostitució, etc. Ha tingut dificultats durant el rodatge o en l'actual distribució del film pels cinemes marroquins?

-Sí, és cert que mostre problemes que no deuen haver agradat a tots els responsables polítics del Marroc. Alhora, crec que hi ha una presa de consciència, arran de les primaveres àrabs, que no podem romandre encegats davant certes qüestions tan rellevants com el sistema educatiu, el sistema de salut o la justícia social. Hi ha reformes que van començar fa algun temps i vénen acompanyades d'iniciatives ciutadanes com aquest projecte. Per açò, no he trobat problemes durant rodatge o en la distribució de la pel·lícula. També s'hauran adonat que esta pel·lícula parla d'una realitat i tracta de descriure-la. Esta realitat, també ells -els responsables polítics- la viuen a la seua manera i saben que han d'actuar, que és urgent canviar les coses.

http://www.aish.es/index.php/es/creacionarabe/cine/4158-resena-cinelos-caballos-de-dios 

Con tres años de retraso llega a nuestras pantallas la excelente película Los caballos de Dios, del director francomarroquí Nabil Ayouch, quien recientemente ha saltado a la palestra mediática por la polémica que ha provocado su último filme, Much Loved (2015), exhibido en el pasado Festival de Cannes, al versar sobre un tema tabú en su país: la prostitución. Detalles anecdóticos aparte, ello ya es sintomático del carácter reivindicativo y valiente de la filmografía de Ayouch. Desde la pieza que le hiciera famoso, la multipremiada Ali Zaoua, príncipe de Casablanca (2000), el realizador ha ofrecido un retrato honesto y lúcido del complejo mundo de nuestros días, en el cual, y a pesar de la globalización y los medios de comunicación de masas, la ignorancia, los prejuicios y la desinformación están a la orden del día.

Arraigada su mirada en el entorno musulmán que le vio crecer y en el que vive, Ayouch lleva a cabo con Los caballos de Dios una obra de tesis, en la que traza una biografía ficcional de los miembros de una de las células terroristas que provocaron una ola de atentados el 16 de mayo de 2003 en Casablanca. 

Con una inteligencia digna de encomio, Ayouch no solo se limita a darle rostro, corazón y alma a los asesinos de inocentes sino que da un paso más allá y especula sobre los motivos que han llevado al paulatino auge del islamismo radical en las últimas décadas, incluso en naciones multiculturales como la suya. La triste conclusión a la que llega evidencia las carencias de un planeta regido por un sistema económico aberrante; y es que aquello que conduce a la autoinmolación de muchas personas es, obviamente, la pobreza.

Al respecto, la secuencia final del relato, que puedo comentar al hallarse completamente desvinculada de la anécdota, contiene unas sugerencias simbólicas tan bellas como apabullantes: en un travelling con grúa, se nos muestra a unos niños anónimos jugando a fútbol en su destartalado arrabal, mientras, al fondo, contra la línea del horizonte, se vislumbran las luces de altos edificios, que se recortan sobre el cielo del atardecer. Acelerándose, el travelling desciende para mostrarnos que ambos mundos están separados por algo, un enorme cráter, como el dejado por el impacto de un meteorito o de una bomba, hasta que parece que la cámara vaya a chocar contra el suelo y funde a negro. Además de constatar que esa brecha insalvable se está convirtiendo, cada vez más, en el paisaje de un campo de batalla, este cierre es un ejemplo de la magnífica realización de Ayouch, que expone la difícil temática de la historia con contención, sutileza y buen gusto.

En este sentido, Los caballos de Dios destaca tanto por la solidez de su guión, obra de Jamal Belmahi, como de su discurso visual, en el que el seco realismo impuesto por el argumento es atemperado por breves eclosiones líricas, asociadas sobre todo a la interioridad de sus principales protagonistas: los hermanos Yacine y Hamid, y el mejor amigo del primero, Nabil. Las miserables vidas de estos chicos y su grupo de conocidos en un suburbio de chabolas de Casablanca, de hecho, son el foco de atención del filme, ambientado entre 1993 y 2003; unas vidas que son contrastadas con los sucesos históricos de su época y que parecen constreñidas a un círculo infernal del que no hay escapatoria.

De ahí los recurrentes planos a vista de pájaro del poblado o las dos peleas de Hamid, casi idénticas, para defender a su hermano menor en el terreno de fútbol. Perdidos, abocados al letargo del alcohol y las drogas o al estímulo, desquiciado y enfurecido, de la criminalidad, el yihadismo llega a sus vidas para ofrecerles autoestima, control, disciplina, respeto, esperanza. Pero, sobre todo, para darles un sentimiento de utilidad, pertenencia y propósito que el darwinismo del gueto les había negado. Pronto, todos forman parte de una hermandad, la musulmana, en la que unos apoyan a otros y donde es posible alcanzar todos los sueños ‒el Paraíso‒ mediante el sacrificio.

La genialidad, pues, de la narración radica en el hecho de que, visto lo visto, a cualquiera le parece lógico que esos jóvenes cambien la explotación, el miedo, la vergüenza, el dolor, la apatía o la furia que han caracterizado sus vidas desde niños por ese ambiente cerrado y estructurado, regido por los “designios divinos” y las horas de culto, ejercicio y adoctrinamiento, en el que los lazos de comunidad son muy fuertes y, por tanto, también la sensación de amparo y solidaridad.

Ello hace de Los caballos de Dios una pieza tan necesaria como incómoda, casi provocadora para un cierto tipo de público que prefiere seguir creyendo que el mal es solamente una cuestión de libre albedrío y que, por tanto, no comulga con la idea de que la injusticia social es la principal responsable de sumergir a millones de seres humanos en la ignorancia, la desesperación y la rabia: tres elementos sobre los que germinan, de forma casi determinista, toda clase de odios fanáticos.

Elisenda Frisach (http://www.elcineenlasombra.com/los-caballos-de-dios-les-chevaux-de-dieu/) 

LOS CABALLOS DE DIOS O L'ORIGEN DEL MAL

Estrenada amb cert retard pels avatars de la distribució, la guanyadora de l'Espiga d'Or en la Seminci de 2012, Los caballos de Dios, potser adquireix avui una tràgica actualitat encara més urgent que en aquell moment. Retrat de la deriva islamista de dos germans que creixen en un suburbi paupèrrim de Casablanca, el film ofereix un retrat tan emocionant com convincent d'una xacra com la del terrorisme integrista que la setmana passada segava desenes de vides a Tunísia, França i Kuwait. El director, Nabil Ayouch, fill de mare jueva i pare marroquí, criat a França, aconsegueix alhora una condemna sense pal·liatius del terrorisme i que ens posem en la pell i entenguem la sinistra trajectòria d'eixos tràgics màrtirs d'una causa inútil.

Los caballos de Dios és una hereva indiscutible d'aquella Ciudad de Dios (Fernando Meirelles, 2002), al propi títol de la qual recorda, i la mescla de la qual entre estètica videoclipera amb clara influència de l'efectisme hollywoodenc amb temàtica social ha tingut una immensa influència en el cinema occidental com pot comprovar-se amb títols com Slumdog Millionaire de Danny Boyle o la recent Trash de Stephen Daldry, també ambientada a Brasil. En aquest sentit, Los caballos de Dios no és el cinema marroquí (per cert, molt influït en general per Scorsese i Tarantino) que potser algú espera sinó un film vibrant, rodat com una pel·lícula d'acció, i molt deutor de la narrativa nord-americana.

La pel·lícula, inspirada en una novel·la al seu torn inspirada en la història real dels màrtirs suïcides que van assassinar a 41 persones el 2003 a Casablanca, no ofereix explicacions molt diferents a les que ja coneixem: la causa final del jihadisme seria la falta de perspectives laborals, la pobresa i la falta d'educació d'àmplies capes de la joventut àrab. Tot açò, en un entorn progressivament occidentalitzat en el qual, alhora que penetra el rock, l'alcohol o els nous costums sexuals, existeix un moviment contrari que reclama precisament una tornada a les essències. Una dicotomia que el film encerta en reflectir a través de les vivències d'uns adolescents que somien a ser futbolistes o celebritats i que han d'enfrontar-se en algun moment a la seua falta d'horitzó.

Hi ha aspectes audaços en el film com el reflex de les relacions homosexuals entre joves àrabs, un tabú poc transitat però tàcitament acceptat socialment perquè estos xics senzillament tenen vedat el coqueteig amb xiques i el sexe en teoria solament comença quan es casen. Sense el to quasi sarcàstic d'aquella Paradise Now (2005) ni la mirada demolidora com la que aportaria Winterbottom, Los caballos de Dios retrata els seus joves protagonistes com el que són, joves, i precisament en el xoc entre l'idealisme juvenil i la crua realitat sorgeix la tragèdia. Val la pena veure un film que ens ajuda a entendre la complexitat del conflicte que defineix la nostra època.

Juan Sardá (EL CULTURAL 03/07/2015)

LA FITXA

Les chevaux de Dieu. Marroc, 2012. 113 minuts

Direcció i Guió: Nabil Ayouch, a partir de la novel·la Las estrellas de Sidi Moumen de Mahi Binebine

Fotografia: Hichame Alaouie 

Música: Malvina Meinier 

Intèrprets: Abdelhakim Rachid (Yacine), Abdelilah Rachid (Hamid), Hamza Souidek (Nabil), Ahmed El Idrissi El Armani (Fouad)

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

Fer la guerra. Els últims combatents de Benissa en la Guerra Civil

 / Espanya, 2015. 70 minuts

Luis Botella Ivars 

El documental narra la trajectòria dels veïns que van participar en la Guerra Civil des del moment de la rebel·lió militar fins la derrota republicana. El documental està dirigit per Luis Botella amb la col·laboració de Robert Llopis. Els dos estaran presents a la projecció per a explicar el seu treball.