Al contrari que Chaplin, que encarnava un personatge pobre i de gran humanitat, perdedor a causa de la desmesura d'una inhumana societat capitalista en gran creixement i sense molts miraments (a la qual s'intenta criticar), Lloyd va crear un home bastant representatiu de l'americà mitjà: ingenu, tímid i prudent, però audaç i desimbolt amb el perill, bé per a fugir-ne o per a convertir-se en un heroi d'ocasió. La seua tenacitat de formiga que suplia la intel·ligència i la sensibilitat, i el seu obstinat optimisme i la sort en l'amor, no eren trets individuals, ni molt menys, per a aconseguir ressonàncies humanes, sinó que més aviat revelaven una absència de personalitat. Però, en una Amèrica en plena expansió econòmica, aquest va ser precisament el tipus d'home, amb el qual l'espectador mitjà podia identificar-se sense dificultat. Els seus films eren una espècie d'al·legories còmiques de l'èxit, proveïdes del happy end obligatori.
Harold Lloyd és, juntament amb Charles Chaplin i Buster Keaton, el trio que constitueix sense cap dubte la culminació del cinema còmic nord-americà (encara que Chaplin era anglés) però, alhora, suposen l'inici de la decadència d'aquest tipus d'art. No solament per l'aparició durant els anys 20 del cinema sonor, sinó també per la falta de geni que, lamentablement, va sobrevenir després.
Va ser 1923 un bon any per al cinema nord-americà? Va ser l'any d'Una mujer de París, de Chaplin, d'Avaricia, d'Eric von Stroheim, de Los Diez Mandamientos, de Cecil B. De Mille... i també d'una pel·lícula que molts consideren com el millor film còmic de la història del setè art: El hombre mosca (Safety Last! com a títol original en anglès, que juga amb l'expressió Safety First: la seguretat és el primer).
La pel·lícula consta de dues parts sense solució de continuïtat: en la primera se'ns presenta Harold, un jove que abandona el seu poble natal, on deixa la seua estimada, per a llaurar-se un avenir en la ciutat, però les coses no li van tan bé com hauria volgut: amb prou feines encerta a treballar de depenent en uns grans magatzems especialitzats en la venda de teixits, així és que es veu obligat, per a no defraudar la seua estimada, a mantenir la ficció que tot li va de meravella, i a inventar mentides que li conta per carta. Un bon dia, per sorpresa, es presenta la xica al seu lloc de treball i açò donarà motiu a una gran varietat d'escenes còmiques molt bé embastades (els gags són absolutament atemporals i resisteixen els visionats que calga), començant per aquella en la qual intenta fer veure a la seua nòvia que és el cap del negoci. En la segona part veiem que Harold intenta guanyar 1.000 dòlars oferint al seu cap una idea per a publicitar l'empresa: un home-aranya escalarà la façana (dotze pisos) de l'edifici Bolton i cridarà l'atenció (clara metàfora de l'ascensió social en la qual pretesament han de participar els nord-americans de la seua època per a obtenir el reconeixement social, l'admiració i l'amor i, per tant, la felicitat). Però ocorre que, arribat el moment, el seu amic no pot complir la seua tasca (es troba fugint d'un policia amb qui va tenir una topada) i Harold ha d'escalar-la ell mateix.
Esta llarga escena final o segona part de la pel·lícula, amb el protagonista escalant un edifici en ple centre de Los Angeles, és un prodigi cinematogràfic on es conjuminen els elements còmics i els de suspens quan es creu que el personatge està a punt de caure al buit en vàries ocasions. Durant molt temps es va pensar que era el propi Lloyd qui va realitzar tota l'escalada sense cap tipus de trucatge, i encara avui dia molta gent ho pensa. Quina és la realitat? La persona que realitza realment les escalades en els plans llargs era Bill Strother, qui fa el paper de company de pis d'Harold. Bill Strother no era actor. Precisament era famós en tot Los Angeles com l'Aranya Humana, ja que es dedicava a grimpar pels edificis (de fet, a Lloyd se li va ocórrer la idea de la pel·lícula després de veure Strother grimpar per un edifici d'oficines a Los Angeles i observar com el públic l'observava amb gran interès). Quant als plans curts… avui sabem que fora de quadre es mantenien espaioses plataformes de seguretat just fóra del camp visual de la càmera que anaven ascendint alhora que ho feia el propi actor.
La llarga escena de l'escalada es va demorar bastant, doncs algunes de les seqüències van durar més d'un mes: només podien treballar entre les onze del matí i la una de la vesprada perquè les ombres que apareixien fora d'estes hores no desbarataren l'encaix lumínic entre els primers plans i el fons. Destaca com a moment culminant, no solament de la pel·lícula, sinó fins i tot -sense exagerar- de tota la història del cinema, aquell en el qual Lloyd queda suspès en el buit agafat a les manetes del rellotge de l'edifici. Lloyd, amb el dinamisme que li atorgaven les seues capacitats atlètiques, repetiria l'escalada (esta vegada sense rellotge) en la posterior Ay, que me caigo, de 1930.
Solament per l'escena del rellotge, la pel·lícula mereix la seua visió, però és que tota ella està plena de gags magnífics, que després han servit d'inspiració per a moltes produccions posteriors. La primera escena (genial) de la pel·lícula ja és premonitòria de la qualitat del que vindrà després: quan ell i el seu amic es pengen d'un penjador darrere d'unes peces per a així ocultar-se de l'arrendatària; la manera de visionar com al pobre Harold se li esfuma el sopar per satisfer a la seua nòvia comprant-li una cadena, la manera com resol l'entrega de la seua comanda a una clienta enmig de la multitud que l'assetja… i ja en el que hem anomenat segona part, cadascuna de les sorpreses que ofereix cadascun dels pisos als quals va escalant.
A part d'Harold Lloyd, va ser protagonitzada per l'esmentat Bill Strother i per Mildred Davis, qui va aparèixer en moltes de les comèdies clàssiques d'Harold Lloyd durant l'època del cinema mut i que finalment es convertiria en la seua esposa.
Les persecucions i les acrobàcies van ser marca de fàbrica de Lloyd, que s'implicava molt físicament en les pel·lícules. De fet va patir un terrible accident el 1919: es preparava per a fer-se una foto promocional de Tribulaciones amb el seu personatge encenent un puro amb una bomba, quan l'explosió incontrolada el va deixar temporalment cec, a més de fer-li perdre els dits índex i polze de la mà dreta. Lluny d'acovardir-se i de considerar-se a si mateix un discapacitat, va encarregar una pròtesi (un guant especial que camuflava la pèrdua i que realment enganyava al públic) i va seguir realitzant les seues pròpies escenes arriscades.
El gran Harold Lloyd va morir a causa d'un càncer, el dia 8 de març de 1971 als 77 anys.
Juan Lledó (http://www.sinek.es/Cin/ElHombreMosca.html)
LA FITXA
Safety Last! EUA, 1923. 77 minuts
Direcció: Fred Newmeyer i Sam Taylor
Guió: Harold Lloyd i Sam Taylor
Fotografia: Walter Lundin
Intèrprets: Harold Lloyd, Mildred Davis, Bill Strothers, Noah Young, Westcott B. Clarke, Mickey Daniels
AMB MÚSICA EN DIRECTE A CÀRREC DE FELAH MENGUS
No hay comentarios:
Publicar un comentario