Cine Club Pessic

Programació Novembre 2008

2 de Novembre "Tropa de Élite"
de José Padhila
Brasil 2007 - 115 min -V.O. Castellà

9 de Novembre "Caos calmo"
de Antonio L. Grimaldi
Italia 2008 - 115 min - V.O. en Castellá

16 Novembre "Fat city"
de John Huston
USA 1972 - 96 min - V.O. Subtitulada en Castellá

23 Novembre
"Antes de que el diablo sepa que has muerto"
de Sydney Lumet
Usa 2007 - 117 min - V.O. en Castellá

30 Novembre
"Yo serví al rey de Inglaterra"
de Jiri Menzel
República Txeca-Eslovaquia 2006 - 120 min -
V.O. Subtitulada en Castellá

Cartell Pessic Novembre

La banda nos visita

26 d´Octubre

Entrevista a Eran Kolirin (en elperiodico.com)
Crítica de la pel.li a muchocine.net
Articul de la pel.licula a "20 minutos"

ENTREVISTA AMB ERAN KOLIRIN

La poesia de Tati i el terrible conflicte d'Orient Mitjà conflueixen en La banda nos visita, pel·lícula israeliana amb la qual el seu jove director, Eran Kolirin, ha conquistat el món. Premiada a Cannes, Tòquio o Los Angeles, és la punta de l'iceberg d’una fornada de joves directors que estan revolucionant la cinematografia hebrea.

L'equívoc com a punt d'arrancada és un dels clàssics de la comèdia. Des de la ressemblança que converteix un barber jueu en un dictador feixista en El gran dictador fins als habituals malentesos de qualsevol pel·lícula de què s’estrenen totes les setmanes, continua funcionant com a palanca per a generar les situacions més hilarants. Com les que es creen quan una banda musical egípcia apareix en una remota i desolada localitat israeliana enmig del desert del Neguev. Allí arribaran els huit integrants de la banda, una orquestra orgullosa del seu prestigi mundial encara que a Betah Tikva ningú sembla estar molt al corrent de la seua celebritat. I és que Betah Tikva, per desgràcia, sona d’una manera semblant a la vertadera localitat a la qual haurien d’haver anat per a inaugurar un centre cultural àrab. Aïllats enmig del no res, els músics conviuran durant una nit catàrtica amb els israelians, de l’hospitalitat dels quals depenen a falta d’un hotel on refugiar-se. Així, sorgeix un film que, com diu el director, el debutant Eran Kolirin, "no tracta sobre per què no hi ha pau, un tema sobre el qual s’han fet ja moltes pel·lícules, sinó sobre per què la necessitem".

Premiada en els festivals de Cannes (on va ser considerada la millor de la secció Un Certain Régard), Tòquio, Montreal o Munic, triomfadora absoluta dels premis de l’acadèmia de cinema israelià i guanyadora en la categoria de millor debut i actor (l'egipci Sasson Gabi) en els premis de cinema europeus, La banda nos visita s’ha convertit en la punta de llança d’una nova fornada de cineastes israelians a més de ser el primer gran èxit mundial d’una de les cinematografies més vibrants de l’actualitat. Amb l'inevitable teló de fons del sagnant conflicte, la gran virtut d’esta pel·lícula, sens dubte, és centrar-se en els sentiments i les inquietuds d’uns sers humans víctimes de la "gran" política, encara que els impulsos més íntims entenen poc de diferències racials: "Sabia que estava entrant en un camp de mines -va explicar Kolirin a El Cultural durant una visita a Madrid-. Cada vegada que algú fa una pel·lícula amb àrabs i jueus hi ha algú que ha de dir quelcom al respecte. En estos casos, l'única cosa que pots fer és tirar cap avant i creuar els dits per a veure si ixes amb vida", afegeix amb la típica sorna israeliana.

Els personatges de La banda nos visita són perfectament recognoscibles per a qualsevol en qualsevol part del món. Com el tinent coronel Tawfiq, el líder de la banda, un home major turmentat pel seu passat familiar. O Haled, un atractiu i rialler trompetista àrab que porta de cap al tinent coronel i a alguna que altra dona. Completa el trio protagonista Dina, una dona decidida que es resisteix perquè la tristesa del seu poble no s'apodere de la seua ànima. Per això, Kolirin considera que veure la seua pel·lícula com una espècie de cant sobre la unió de les races i els pobles, etc, és una simplificació (o al revés, una forma de sobrevalorar les seues intencions). "El que m’interessa són les persones, els seus sentiments concrets i la seua forma d’actuar en distintes situacions. En cap cas he volgut fer un pamflet polític o una anàlisi sociològica".

- No obstant això, és inevitable que se’n faça una lectura política.

- Potser sí. Però em sembla massa obvi traure la conclusió que l’assumpte és un tòpic com "en el fons tots som iguals i les guerres són absurdes". El que volia contar és més universal i tracta sobre les distàncies que es creen entre les persones, que xoquen amb la nostra necessitat comunicar-nos. Moltes vegades, el problema està en les expectatives que tenim sobre els altres. Ací no hi ha cap missatge, i si n’hi ha, està al principi mateix, quan es planteja el difícil que sempre és ficar a algú en casa teua i començar a entendre’t.

- Molta gent ha entés el seu film com una faula.

- No ho és. Tota la pel·lícula té un to agredolç, no és un conte de fades però tampoc és una tragèdia. Jo volia que s'assemblara a com realment és la vida. Per a trobar la forma de contar una història opine que has de buscar dins de la pròpia història, és ella mateixa la que et marca el camí. Em sent com un pintor, tinc una realitat davant i procure reflectir-la tal com és, és la que mana.

- Pel que diu, el conflicte és absolutament secundari.

- Més que secundari és circumstancial. A estos personatges els separa una propaganda política que els ha ensenyat a odiar-se i, quan superen els seus temors, s’adonen que fins i tot poden fer-se amics. Hi ha un altre aspecte que m’interessava i és com, algunes vegades, ens resulta més fàcil sincerar-nos amb persones que no coneixem de res i probablement no tornarem a veure que amb els nostres amics de tota la vida. He volgut traslladar al cine eixa màgia instintiva que sorgeix de tant en tant entre les persones i que moltes vegades és efímera.

L'humor i la poesia són les dos armes de què se serveix Kolirin per a posar en peu la seua pel·lícula. Els seus personatges, perdedors nats i alhora temps lluitadors incansables, donen peu a nombrosos gags a mitjan camí entre l’absurd i el toc delirant, com en la ja famosa escena en què Haled ajuda a un israelià a lligar-se a una xica transmetent-li per mímica tots els seus moviments. "He volgut jugar amb els silencis que es creen entre els personatges, són silencis incòmodes, còmplices o amorosos, però expressen molt més dels seus sentiments que totes les paraules juntes. La qüestió era no fer evident el que passa per dins, evitar dir les coses d’una forma massa directa".

Si eixa volença pel gag mut i surrealista enllaça el film amb el millor Tati, tant la trama com alguns aspectes formals remeten al western: "És cert. Jo mateix he pensat moltes vegades en esta pel·lícula com una de l'Oest però sense pistoles. Fellini va dir alguna cosa paregut sobre Amarcord, que també concebia com un western en què ningú mata a ningú. Està la idea del conflicte, de l’estrany que arriba a un lloc desconegut i el transforma, l'inevitable pas del temps i el naixement d’una civilització nova mentre una altra mor. Sens dubte, el mestre italià és el que jo citaria com la meua principal referència".

Juan Sardá (EL CULTURAL, 10 d’abril de 2008)

LA FITXA

Bikur hatizmoret. Israel i França. 2007. 90 minuts

Direcció i Guió: Eran Kolirin. Fotografia: Shai Goldman. Música: Habib Shehadeh Hanna. Producció: Elion Ratzkovsky, Ehud Bleiberg, Yossi Uzrad, Koby Gal-Raday i Guy Jacoel.

Intèrprets: Sasson Gabai (Tewfiq), Ronit Elkabetz (Dina), Saleh Bakri (Haled), Khalifa Natour (Simon), Imad Jabarin (Camal), Tarak Kopty (Iman), Hisham Khoury (Fauzi), François Khell (Makram), Eyad Sheety (Saleh), Shlomi Avraham (Papi).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

TROPA DE ÉLITE / Brasil, 2007

José Padilha

El dia a dia d’un grup de policies d’un batalló d’operacions especials i del seu capità, que intenta trobar un substitut quan al seu grup se li ha assignat la missió de “pacificar” un barri de faveles, a causa de la pròxima visita del Papa.

Mas allá de la duda

19 d´Octubre

Crítica de Cinema de Perra Gorda

Nota: una vegada més, recomanem que llegiu aquest comentari després de veure la pel·lícula, perquè revela alguns detalls d’una trama en què la intriga té un paper rellevant.

He tingut l’oportunitat de revisar Más allá de la duda (Beyond a Reasonable Doubt, 1956) la pel·lícula que va tancar admirablement la trajectòria de Fritz Lang als EUA i en la qual es mostra de forma latent l’estat de desesperança que el realitzador vienés traduïa en la seua obra sobre la societat que l’envoltava. Molt prompte eixe sentiment li va fer abandonar el seu país d’adopció per a tornar a la seua Alemanya de joventut.

Más allá de la duda forma un duet d’especial virulència en la trajectòria langiana, junt amb la immediatament precedent Mientras Nueva York duerme (While the City Sleeps, 1956) -que és el títol de la seua obra que preferisc entre les trenta pel·lícules seues que fins a la data he tingut oportunitat de contemplar-. En ambdós es dóna un enorme escepticisme davant d’una societat malparada i danyada en la seua ètica i en el sentit de les seues llibertats. Però si la pel·lícula anteriorment mencionada es caracteritzava pel tapís de diverses subtrames que tenien més pes en la seua independència encara que totes s’unificaren, en esta ocasió es tracta del desenrotllament d’una sola història central sota la qual s’articulen els ressorts d’unes institucions -sobretot la judicial-, que són posades en qüestió de forma quasi infinita, com en alguns dels espills que reflecteixen d’alguna manera la dualitat dels principals personatges.

La pel·lícula mostra una gran austeritat formal i adopta l’aspecte de la sèrie B. Una sèrie B convincent, m’atreviria a dir, ja que crec que, arribat a eixe punt de la seua carrera, Lang gaudia realitzant pel·lícules d’estes característiques de producció. Amb un format en scope que contrasta amb la sobrietat de la seua posada en escena -d’enorme concisió i quasi planificació interna en el pla- i com a producte quasi epigonal d’una RKO a punt de la desaparició, Más allá de la duda conta la història de l’articulació de la -falsa- acusació de Tom Garrett (excepcional Dana Andrews: quan es reconeixerà que aquest home va ser un dels més grans actors del cine nord-americà?), preparada junt amb el seu amic i mentor Austin Spencer (magnífic Sydney Blackmer), director d’un influent diari i pare de la seua promesa Susan (Joan Fontaine). A partir d’una execució que ambdós contemplen com a espectadors, els dos discuteixen sobre la immoralitat de la pena de mort i creen un pla en què Garrett apareixeria com el sospitós de l’estrangulació d’una ballarina de club, per a la qual cosa estableixen una sèrie de pistes circumstancials que implicarien Tom en el crim. Seria Spencer el que salvaguardaria la seua innocència final en guardar proves que demostrarien la falsedat de l’acusació, de manera que es posaria en evidència l’arbitrarietat de l’aplicació de la pena de mort.

La primera cosa que em crida l’atenció en Más allá de la duda és la tremenda complexitat del seu plantejament. Dir que es tracta d’una pel·lícula en contra de la pena de mort seria clarament simplificador respecte a les intencions de Lang. És evident que alguns dels seus passatges -els plans inicials sobre els mateixos títols de crèdit que mostren la cruesa d’una execució- en parlen. No obstant això, la pel·lícula traspua amb claredat la saviesa cinematogràfica d’algun que sabia plasmar en imatges el fatalisme d’allò que l’envoltava. Una vegada més el pes de les ombres aguaita els costats foscos dels personatges que poblen el film en bona part dels seus plans i enquadraments, i Lang exposa sobretot el seu absolut escepticisme davant una galeria d’éssers que es caracteritzen per la seua mesquinesa.

És sorprenent, en aquest sentit, comprovar que malgrat que el final sembla desmentir-ho, Garrett és pràcticament el més honest entre tots els que l’envolten. Des d’un mentor afable però que no oculta la conquista de les seues parcel·les de poder; eixe fiscal que emmascara el seu fals sentit de la justícia per a ocultar el seu arribisme polític; el seu ajudant que de forma mes subtil suporta el desengany amorós en el passat amb Susan i finalment, el personatge de la jove promesa que, sota els seus refinats modals, en el fons amaga una dona controladora que no dubtarà finalment a denunciar la confessió de qui podia haver sigut el seu marit i portar-lo a la cadira elèctrica. La metàfora és ben clara; els representants de classes socials elevades no tenen majors qualitats com a éssers humans que eixa corista de baixa estofa amb què Garrett intima de forma fictícia per a provocar les sospites inicials o fins i tot la pròpia víctima -aparentment triada a l’atzar- a qui mai coneixem però les referències de la qual són unànimement negatives.

Tot en Más allá de la duda remet al profund escepticisme d’un Fritz Lang que no deixa cap agafador a l’espectador. En els seus vuitanta minuts de duració es qüestiona la possible condemna d’un innocent basant-se en proves circumstancials; la pròpia absolució d’un culpable sota la mateixa premissa; la utilització demagògica de la justícia; el paper de molest testimoni d’una incipient televisió que en el fons només desitja fer pornografia dels sentiments. Realment sembla sorprenent -encara que en el fons no ho és tant- que molts d’estos temes estiguen presents en la nostra societat mig segle després. La visió d’un dels grans mestres del cinema va ser coherent des dels seus primers passos en el cinema nord-americà en la segona meitat dels anys trenta -l’excel·lent Furia (Fury, 1936)-, fins esta obra plena de ràbia i de desesperança.

A penes culminada la filmació de Más allá de la duda i després d’agres enfrontaments amb el productor del film, Lang va abandonar EUA i encara rodaria tres films a Alemanya, on va tancar una de les trajectòries més admirables -i encara mancada del suficient reconeixement, encara que aquest es va enriquint gradualment-, de la història del cinema. Esta pel·lícula va ser una de les fites més desesperançades d’un camí extens, coherent i admirable.

Juan Carlos Vizcaíno (http://thecinema.blogia.com/2004/111202-beyond-a-reasonable-doubt-1956-fritz-lang-mas-alla-de-la-duda.php)

LA FITXA

Beyond a reasonable doubt. EUA, 1956. 82 minuts

Director: Fritz Lang. Argument i Guió: Douglas Morrow. Fotografia: William E. Snyder. Música: Herschel Burke Gilbert. Productor: Bert E. Friedlob.
Intèrprets: Dana Andrews (Tom Garrett), Joan Fontaine (Susan Spencer), Sidney Blackmer (Austin Spencer), Arthur Franz (Bob Hale), Philip Bourneuf (Roy Thompson), Ed Binns (tinent Kennedy).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

LA BANDA NOS VISITA / Israel-França, 2007

Eran Kolirin

Un grup de músics de la banda de la policia d’Alexandria (Egipte) acaba perdut, per un malentès, en un poble israelià enmig del desert. La rutina quotidiana dels habitants d’aquest poble es veurà trastocada amb l’arribada d’estos inesperats visitants. Una entranyable comèdia.