V.O. castellà
Apta per a tots els públics
ENTREVISTA AMB JONÁS TRUEBA
Va sorgir d'una broma entre amics i es va convertir en pel·lícula. Los exiliados románticos –tercer film de Jonás Trueba (Madrid, 1981)– és una road movie sobre el final de la joventut en la qual tres amics recorren França en furgoneta durant dotze dies d'estiu. Una pel·lícula d'esperit lleuger, lliure, immediata, sobre la marxa i que, com amb les seves anteriors obres (Todas las canciones hablan de mí, 2010; Los ilusos, 2013) les relacions personals –de col·legues, d'amor entre homes i dones– hi tornen a jugar un paper destacat.
Què hi havia de planificat i què no a Los exiliados románticos?
La pel·lícula sorgeix d'una espècie d'immediatesa i urgència, però no està improvisada. Hi havia un procés al darrere, tot i no tenir un guió previ. Ens vam posar en marxa a la carretera amb una mena de sensació nebulosa del film que anàvem a fer, a partir de converses que havíem tingut entre l'equip i els actors. Sovint ens trobàvem coses molt bones pel camí i les incorporàvem a la pel·lícula, però també hi havia moments de quedar-se amb els braços creuats, de no tenir massa clar què podíem fer en segons quina localització. I em sembla molt bonic que una cosa així pugui passar en un rodatge, quedar-se simplement esperant a veure què podem fer.
El primer que vas tenir en ment per a la pel·lícula, doncs, van ser les localitzacions?
Sí, la ruta estava més o menys clara. És una manera molt divertida de treballar, definint primer on tindrà lloc la pel·lícula i, després, pensant què hi passarà. Vam parar a Tolosa, París i Annecy perquè eren tres ciutats vinculades antigament a Espanya per l'exili, donant joc amb el títol. Però, principalment, perquè eren tres llocs on havíem parat amb la meva anterior pel·lícula, Los ilusos –per exhibir-la en festivals i coses així– i havíem creat un vincle amb gent que ha estat amb nosaltres en aquest rodatge o que ens ha acabat prestant ajuda.
Volies crear una mena de paral·lelisme amb aquell exili?
No. De fet, em feia cosa que hi hagués qualsevol indici de paral·lelisme perquè l'exili és un tema seriós. La meva intenció no era frivolitzar-lo. És veritat que hi queda alguna frase solta, però en realitat era un títol que m'evocava i em feia pensar la pel·lícula com una història d'exiliar-se però d'una altra manera.
És una mena d'exili propi. La banda sonora de la pel·lícula està formada per cançons de Tulsa i, en una d'elles ("Carretera"), es diu "y ahora que viajo al norte huyendo de mí".
Moltes de les cançons de Miren Iza han estat el més semblant que hem tingut a un guió. I, aquí, acaben tenint un significat diferent. El film és un tirar endavant, un fugir d'alguna cosa –que, òbviament, és més d'un mateix– i buscar quelcom millor. Crec que és una pel·lícula-cançó. De fet, els temes de Tulsa van ser la font d'inspiració principal, i la mateixa Miren apareix al film com una espècie de narradora. La cinta es basa molt en la idea de decadència del gènere masculí i, en aquest sentit, la narradora –a través de la música– els perdona una mica la vida.
Los exiliados románticos és essencialment una pel·lícula de col·legues? Crec que és un tret que comparteixes amb un determinat tipus de comèdia nord-americana.
Sí. La comèdia nord-americana em sembla un dels cims del cinema. En aquest sentit, tenia un referent molt clar, Cuenta conmigo (Rob Reiner, 1986), en la qual els quatre amics el que fan és bàsicament explicar-se acudits i riure d'estupideses. Era una de les coses que més em venia de gust fer en una pel·lícula: filmar amics rient i que no s'entengués exactament perquè riuen, però que s'apreciés que tot forma part d'una espècie de vida privada en comú.
També hi veig paral·lelismes amb l'obra de Hong Sang-soo. És una pel·lícula lleugera, però que toca temes importants.
Et diria que, potser, és el cineasta contemporani que més m'interessa. Treballa amb una llibertat increïble i amb una despreocupació aparent, i ha anat conquerint el seu propi estil a còpia de treure's capes. És capaç de fer cinema amb qualsevol cosa que tingui al davant; per exemple, no li preocupa que la majoria de les seves pel·lícules tractin sobre actors o directors de cine, o sigui que no busca legitimar-se a través del que explica la història. És un referent.
De fet, tu també acostumes a incorporar referències al cinema a les teves pel·lícules. El protagonista de Los ilusos era un intent de cineasta.
Sí, però intento no caure en l'endogàmia. No sento que estigui retratant la gent del cine, sinó éssers humans que dic que són cineastes perquè em resulta més fàcil. M'agrada el cinema i en gaudeixo, però no em considero un gran cinèfil. Simplement, com altres coses, forma part de la meva vida quotidiana i s'acaba colant a les meves pel·lícules.
Acostumes a jugar també amb l'abstracció. A Los exiliados románticos, de forma clara.
Les pel·lícules que m'agraden acostumen a tenir un punt que va més enllà del realisme. Parteixo d'ell, m'agrada, però està bé agafar aquest tipus de situacions quotidianes –sobre personatges que resultin més o menys propers– i provocar girs que en la vida real no són possibles o no són tan fàcils. És una manera de sobrevolar la realitat, de sensació d'elevació. Per exemple, que de cop i volta dos personatges follin o es besin amb molta facilitat, que saps que en la vida real no és així, però que em sembla genial que en una pel·lícula sí que ho pugui ser. Per què no? Sovint em fa mandra que el cinema hagi de passar per totes les fases del que seria la realitat.
Una vegada et vaig sentir dir en una conferència que defenses el cinema com a cúmul o fusió de la resta de les arts.
A vegades dic moltes bestieses. Però crec que sí. Hi ha un cert purisme del cinema en molts altres cineastes que em sembla dogmàtic, antipàtic i fals, quan es pretén reduir a una cosa massa concreta, massa tancada. I a mi precisament m'agrada per la seva condició de calaix de sastre.
Abans de l'estrena oficial de la pel·lícula, el dia 11 de setembre, heu fet una ruta per cinemes d'estiu. Per què vau triar aquesta via?
Li volíem donar la volta a la distribució convencional i veure què passava. Començar als cinemes a la fresca és una manera de donar a conèixer la pel·lícula i que se'n parli en un context que és el seu, el de l'estiu.
Quina sortida tenen pel·lícules com les teves, amb pressupostos més ajustats, dins del sistema de distribució i exhibició actual?
Depèn de cada pel·lícula. Encara que Los exiliados románticos sigui petita, amb poc pressupost, crec que pot aspirar a tenir una distribució semblant a una que hagi costat 10 milions. No la vull condemnar a un circuit low cost perquè, a diferència de Los ilusos, aquesta és una pel·lícula per a tots els públics. De fet, aspiro a que tingui una vida comercial normal.
Quan un cineasta es va formant, sembla que cada cop hagi de fer una pel·lícula més gran que l'anterior. Però no és el teu cas.
Paradoxalment, cada pel·lícula que he fet ha estat més petita que l'anterior. Però no crec que això parli ni bé ni malament de mi. Sento que he fet la pel·lícula que volia fer en cada moment. La primera la vaig fer en 35 mm; la segona, en 16; i la tercera, amb una càmera de fotos. Això, en part, és el signe dels temps. I no sóc impassible a les circumstàncies, a la dificultat real de fer una pel·lícula avui a l'Estat espanyol. Això m'ha afectat a l'hora de fer les pel·lícules que he fet, però dins d'aquesta situació he intentat inventar-me-les de manera que fossin possibles de realitzar. Sempre dic que el cine és possibilista i materialista per naturalesa, i el secret és assumir el que tens i treballar bé. M'obsessiono per no fer un film per sobre de les meves possibilitats.
Per a tu, doncs, no és un impediment la falta de diners.
Ha anat sent una conquesta de llibertat. M'he sentit més lliure i més feliç a cadascuna de les tres pel·lícules. Això no significa que la següent hagi de ser un curt fet amb el mòbil. (Riu.) De fet, ara estic amb un projecte que és una mica més gran. Però de vegades sembla que s'hagin d'inflar les pel·lícules per legitimar-les més, perquè tinguin més possibilitats d'èxit o perquè la gent les acabi valorant més si aparenten més. I crec que no és veritat. No crec que algú vegi Los exiliados románticos i digui "com es nota que no tenien diners". M'agradaria que respirés la sensació que ha estat feta amb alegria i llibertat. És igual quant hagi costat.
Xavier Arnaiz (http://www.butxaca.com/ca/entrevista/item/jonas-trueba/8855 – 01/09/2015)
JONÁS TRUEBA HABLA DE LOS EXILIADOS ROMÁNTICOS
Jonás Trueba (Madrid, 1981) se resiste a hablar de su película como si fuera la crónica de un último verano, el de la juventud y el amor sin condiciones. Aunque algo de ello hay, Los exiliados románticos apunta en otras direcciones. Digamos que su cocción urgente y ligera nos dice tanto sobre el motor sentimental del filme como las imágenes que finalmente alcanzan la pantalla. “La escritura del guion ha sido puramente mental. No es tanto una película de improvisación como de acción y reacción, de un guion hablado en la furgoneta”, sostiene.
Cuando estrenó Los ilusos, Trueba se refería a ella como “una tentativa de película”, y también como “una película sobre el cine pero sin cine”. En respuesta, podríamos hablar de Los exiliados románticos como una película que trascendió la tentativa, o como una película sobre la vida pero con el cine. Rodó Los ilusos a partir de unas notas escritas en servilletas, sin ayudas institucionales, con la colaboración de un grupo de amigos en sus ratos libres a lo largo de siete meses. El verano pasado volvió a reunir al mismo equipo técnico y artístico para el rodaje exprés de Los exiliados románticos, que puede entenderse como un díptico de aquella del mismo modo en que aquélla era una especie de "cara B" de su debut, Todas las canciones hablan de mí.
De la reflexión a la intuición, del entretiempo al verano, del blanco y negro al color... En verdad, las distancias que separan Los ilusos de Los exiliados románticos son manifiestas, aunque algo las hace semejantes, algo que podríamos llamar la poética del esbozo. Hacer cine a vuelapluma: “Estoy encontrando la manera más cómoda de trabajar. Intento no sistematizar mucho, ni cerrarme a un estilo. Voy probando y encontrando dónde me siento más cómodo”. A partir de la fragmentación, de los apuntes y bocetos, de la artesanía del oficio, como si fuera un poeta, un pintor o un músico, el joven de los Trueba echó mano de carretera y manta para volver a soñar un cine que se disputa en las barricadas de la producción, es decir, que se deja gobernar por los caprichos (las necesidades) de la creación.
“El sistema burocrático muchas veces se da de bruces con sistemas creativos en los que necesitas crear con amigos y con gente en la que confías, no en la que confían los demás. Quiero que la película esté abierta a los vaivenes y los bandazos, y claro, eso es inaceptable para un productor -sostiene Trueba-. Además, me rebelo contra la idea de hacer películas cada vez más grandes y solo ese tipo de películas. Creo que es una cosa seria. Conlleva varias renuncias. Podría meterme en el embudo del sistema, pero prefiero no hacerlo, prefiero dar la batalla”. Si, como dijimos en su momento, los ilusos serán los supervivientes de estos tiempos sombríos, los románticos bien pueden ser sus albaceas.
A los románticos de su película les ponen rostro y nombre Franceso (Carril), Vito (Sanz) y Luis (E. Parés), un trío de amigos que emprenden viaje desde Madrid hasta el lago Annecy, eje transversal entre Francia, Italia y Suiza. “Es donde Eric Rohmer rodó La rodilla de Clara. No me había dado cuenta de ello en el rodaje y eso que es una de las películas que más veces he visto. Los exiliados románticos podría interpretarse como una película rohmeriana, aunque lo cierto es que no parte de esa intención”, asegura el director. Los tres protagonistas representan tres tipologías del amor, o al menos tres formas de entenderlo. “Me identifico mucho con los tres, y me gusta pensar que cada hombre tiene un poco de ellos. Pero creo que al final la película es una reflexión sobre la amistad. Cuenta conmigo para mí es una película esencial”.
Entre la chanza y la convicción, el cineasta introduce una leyenda en el arranque del filme que identifica a sus criaturas con los vestigios históricos del movimiento romántico, aquel que sucumbió al raciocinio ilustrado siglos atrás. “El Romanticismo está muy vendido a un cierto cliché, sobre todo en España. Me fascinan tipos como J. G. Herder, el prerromántico alemán, cuya teoría sobre la creación y el arte considero muy actual”. Le gusta referirse a su película como un “gesto romántico”, acaso como el que materializa Vito en una larga y memorable secuencia en los parisinos Jardines de Luxemburgo, filmada en plano fijo y sin cortes. Se trata de una declaración de amor preñada de coraje, ternura y encantadora torpeza, que Vito chapurrea en francés -en la película se hablan hasta cinco idiomas-, y que en gran medida recuerda al conmovedor desenlace de Todas las canciones hablan de mí.
“Mientras hacía la película pensaba en la diferencia de sexos. Noto que a medida que pasa el tiempo, las mujeres se van, se distancian, porque son más grandes y mejores que los hombres. He llegado a pensar que llegará un momento en que nos abandonen a todos, y además con razón. Esto me lleva a la idea de que el género masculino está un poco en decadencia”. Esa noción del declive masculino es acaso la que recorre también el tema Oda al amor efímero de Tulsa, que actúa como hilo conductor, incluso catalizador del filme. “La película es como una puesta en escena de esa canción. De hecho, surge del encargo de hacer el videoclip”. Trueba admite que “ha vampirizado” a su cantante, Miren Iza, cuya voz, música y presencia acaba convirtiéndose prácticamente en un personaje más de la película.
Como siempre en el joven Trueba, vida y cine se confunden y se enredan, como si las películas para él no pudieran escapar de los combates cotidianos a los que se enfrenta. “Tengo la sensación de que es una película que hemos arañado al tiempo, a la juventud, al verano y a nosotros mismos. Y eso es lo más emocionante para mí”. Su emoción palpita en la pantalla.
Carlos Reviriego (EL CULTURAL – 17/04/2015)
LA FITXA
Espanya, 2015. 70 minuts
Director i Guió: Jonás Trueba
Fotografia: Santiago Racaj
Música: Tulsa
Intèrprets: Vito Sanz
Francesco Carril
Luis E. Parés
Renata Antonante
Isabelle Stoffel
Vahina Giocante
Miren Iza
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
TARDE PARA LA IRA / Espanya, 2016 / 92 minuts
Raúl Arévalo
Madrid, agost del 2007. El Curro entra a la presó després de participar en l'atracament d'una joieria. Vuit anys després, es troba amb una situació inesperada i a un desconegut, el José, que el porta a enfrontar-se a fantasmes del passat i enfonsar-se en l'abisme de la venjança.
Va sorgir d'una broma entre amics i es va convertir en pel·lícula. Los exiliados románticos –tercer film de Jonás Trueba (Madrid, 1981)– és una road movie sobre el final de la joventut en la qual tres amics recorren França en furgoneta durant dotze dies d'estiu. Una pel·lícula d'esperit lleuger, lliure, immediata, sobre la marxa i que, com amb les seves anteriors obres (Todas las canciones hablan de mí, 2010; Los ilusos, 2013) les relacions personals –de col·legues, d'amor entre homes i dones– hi tornen a jugar un paper destacat.
Què hi havia de planificat i què no a Los exiliados románticos?
La pel·lícula sorgeix d'una espècie d'immediatesa i urgència, però no està improvisada. Hi havia un procés al darrere, tot i no tenir un guió previ. Ens vam posar en marxa a la carretera amb una mena de sensació nebulosa del film que anàvem a fer, a partir de converses que havíem tingut entre l'equip i els actors. Sovint ens trobàvem coses molt bones pel camí i les incorporàvem a la pel·lícula, però també hi havia moments de quedar-se amb els braços creuats, de no tenir massa clar què podíem fer en segons quina localització. I em sembla molt bonic que una cosa així pugui passar en un rodatge, quedar-se simplement esperant a veure què podem fer.
El primer que vas tenir en ment per a la pel·lícula, doncs, van ser les localitzacions?
Sí, la ruta estava més o menys clara. És una manera molt divertida de treballar, definint primer on tindrà lloc la pel·lícula i, després, pensant què hi passarà. Vam parar a Tolosa, París i Annecy perquè eren tres ciutats vinculades antigament a Espanya per l'exili, donant joc amb el títol. Però, principalment, perquè eren tres llocs on havíem parat amb la meva anterior pel·lícula, Los ilusos –per exhibir-la en festivals i coses així– i havíem creat un vincle amb gent que ha estat amb nosaltres en aquest rodatge o que ens ha acabat prestant ajuda.
Volies crear una mena de paral·lelisme amb aquell exili?
No. De fet, em feia cosa que hi hagués qualsevol indici de paral·lelisme perquè l'exili és un tema seriós. La meva intenció no era frivolitzar-lo. És veritat que hi queda alguna frase solta, però en realitat era un títol que m'evocava i em feia pensar la pel·lícula com una història d'exiliar-se però d'una altra manera.
És una mena d'exili propi. La banda sonora de la pel·lícula està formada per cançons de Tulsa i, en una d'elles ("Carretera"), es diu "y ahora que viajo al norte huyendo de mí".
Moltes de les cançons de Miren Iza han estat el més semblant que hem tingut a un guió. I, aquí, acaben tenint un significat diferent. El film és un tirar endavant, un fugir d'alguna cosa –que, òbviament, és més d'un mateix– i buscar quelcom millor. Crec que és una pel·lícula-cançó. De fet, els temes de Tulsa van ser la font d'inspiració principal, i la mateixa Miren apareix al film com una espècie de narradora. La cinta es basa molt en la idea de decadència del gènere masculí i, en aquest sentit, la narradora –a través de la música– els perdona una mica la vida.
Los exiliados románticos és essencialment una pel·lícula de col·legues? Crec que és un tret que comparteixes amb un determinat tipus de comèdia nord-americana.
Sí. La comèdia nord-americana em sembla un dels cims del cinema. En aquest sentit, tenia un referent molt clar, Cuenta conmigo (Rob Reiner, 1986), en la qual els quatre amics el que fan és bàsicament explicar-se acudits i riure d'estupideses. Era una de les coses que més em venia de gust fer en una pel·lícula: filmar amics rient i que no s'entengués exactament perquè riuen, però que s'apreciés que tot forma part d'una espècie de vida privada en comú.
També hi veig paral·lelismes amb l'obra de Hong Sang-soo. És una pel·lícula lleugera, però que toca temes importants.
Et diria que, potser, és el cineasta contemporani que més m'interessa. Treballa amb una llibertat increïble i amb una despreocupació aparent, i ha anat conquerint el seu propi estil a còpia de treure's capes. És capaç de fer cinema amb qualsevol cosa que tingui al davant; per exemple, no li preocupa que la majoria de les seves pel·lícules tractin sobre actors o directors de cine, o sigui que no busca legitimar-se a través del que explica la història. És un referent.
De fet, tu també acostumes a incorporar referències al cinema a les teves pel·lícules. El protagonista de Los ilusos era un intent de cineasta.
Sí, però intento no caure en l'endogàmia. No sento que estigui retratant la gent del cine, sinó éssers humans que dic que són cineastes perquè em resulta més fàcil. M'agrada el cinema i en gaudeixo, però no em considero un gran cinèfil. Simplement, com altres coses, forma part de la meva vida quotidiana i s'acaba colant a les meves pel·lícules.
Acostumes a jugar també amb l'abstracció. A Los exiliados románticos, de forma clara.
Les pel·lícules que m'agraden acostumen a tenir un punt que va més enllà del realisme. Parteixo d'ell, m'agrada, però està bé agafar aquest tipus de situacions quotidianes –sobre personatges que resultin més o menys propers– i provocar girs que en la vida real no són possibles o no són tan fàcils. És una manera de sobrevolar la realitat, de sensació d'elevació. Per exemple, que de cop i volta dos personatges follin o es besin amb molta facilitat, que saps que en la vida real no és així, però que em sembla genial que en una pel·lícula sí que ho pugui ser. Per què no? Sovint em fa mandra que el cinema hagi de passar per totes les fases del que seria la realitat.
Una vegada et vaig sentir dir en una conferència que defenses el cinema com a cúmul o fusió de la resta de les arts.
A vegades dic moltes bestieses. Però crec que sí. Hi ha un cert purisme del cinema en molts altres cineastes que em sembla dogmàtic, antipàtic i fals, quan es pretén reduir a una cosa massa concreta, massa tancada. I a mi precisament m'agrada per la seva condició de calaix de sastre.
Abans de l'estrena oficial de la pel·lícula, el dia 11 de setembre, heu fet una ruta per cinemes d'estiu. Per què vau triar aquesta via?
Li volíem donar la volta a la distribució convencional i veure què passava. Començar als cinemes a la fresca és una manera de donar a conèixer la pel·lícula i que se'n parli en un context que és el seu, el de l'estiu.
Quina sortida tenen pel·lícules com les teves, amb pressupostos més ajustats, dins del sistema de distribució i exhibició actual?
Depèn de cada pel·lícula. Encara que Los exiliados románticos sigui petita, amb poc pressupost, crec que pot aspirar a tenir una distribució semblant a una que hagi costat 10 milions. No la vull condemnar a un circuit low cost perquè, a diferència de Los ilusos, aquesta és una pel·lícula per a tots els públics. De fet, aspiro a que tingui una vida comercial normal.
Quan un cineasta es va formant, sembla que cada cop hagi de fer una pel·lícula més gran que l'anterior. Però no és el teu cas.
Paradoxalment, cada pel·lícula que he fet ha estat més petita que l'anterior. Però no crec que això parli ni bé ni malament de mi. Sento que he fet la pel·lícula que volia fer en cada moment. La primera la vaig fer en 35 mm; la segona, en 16; i la tercera, amb una càmera de fotos. Això, en part, és el signe dels temps. I no sóc impassible a les circumstàncies, a la dificultat real de fer una pel·lícula avui a l'Estat espanyol. Això m'ha afectat a l'hora de fer les pel·lícules que he fet, però dins d'aquesta situació he intentat inventar-me-les de manera que fossin possibles de realitzar. Sempre dic que el cine és possibilista i materialista per naturalesa, i el secret és assumir el que tens i treballar bé. M'obsessiono per no fer un film per sobre de les meves possibilitats.
Per a tu, doncs, no és un impediment la falta de diners.
Ha anat sent una conquesta de llibertat. M'he sentit més lliure i més feliç a cadascuna de les tres pel·lícules. Això no significa que la següent hagi de ser un curt fet amb el mòbil. (Riu.) De fet, ara estic amb un projecte que és una mica més gran. Però de vegades sembla que s'hagin d'inflar les pel·lícules per legitimar-les més, perquè tinguin més possibilitats d'èxit o perquè la gent les acabi valorant més si aparenten més. I crec que no és veritat. No crec que algú vegi Los exiliados románticos i digui "com es nota que no tenien diners". M'agradaria que respirés la sensació que ha estat feta amb alegria i llibertat. És igual quant hagi costat.
Xavier Arnaiz (http://www.butxaca.com/ca/entrevista/item/jonas-trueba/8855 – 01/09/2015)
JONÁS TRUEBA HABLA DE LOS EXILIADOS ROMÁNTICOS
Jonás Trueba (Madrid, 1981) se resiste a hablar de su película como si fuera la crónica de un último verano, el de la juventud y el amor sin condiciones. Aunque algo de ello hay, Los exiliados románticos apunta en otras direcciones. Digamos que su cocción urgente y ligera nos dice tanto sobre el motor sentimental del filme como las imágenes que finalmente alcanzan la pantalla. “La escritura del guion ha sido puramente mental. No es tanto una película de improvisación como de acción y reacción, de un guion hablado en la furgoneta”, sostiene.
Cuando estrenó Los ilusos, Trueba se refería a ella como “una tentativa de película”, y también como “una película sobre el cine pero sin cine”. En respuesta, podríamos hablar de Los exiliados románticos como una película que trascendió la tentativa, o como una película sobre la vida pero con el cine. Rodó Los ilusos a partir de unas notas escritas en servilletas, sin ayudas institucionales, con la colaboración de un grupo de amigos en sus ratos libres a lo largo de siete meses. El verano pasado volvió a reunir al mismo equipo técnico y artístico para el rodaje exprés de Los exiliados románticos, que puede entenderse como un díptico de aquella del mismo modo en que aquélla era una especie de "cara B" de su debut, Todas las canciones hablan de mí.
De la reflexión a la intuición, del entretiempo al verano, del blanco y negro al color... En verdad, las distancias que separan Los ilusos de Los exiliados románticos son manifiestas, aunque algo las hace semejantes, algo que podríamos llamar la poética del esbozo. Hacer cine a vuelapluma: “Estoy encontrando la manera más cómoda de trabajar. Intento no sistematizar mucho, ni cerrarme a un estilo. Voy probando y encontrando dónde me siento más cómodo”. A partir de la fragmentación, de los apuntes y bocetos, de la artesanía del oficio, como si fuera un poeta, un pintor o un músico, el joven de los Trueba echó mano de carretera y manta para volver a soñar un cine que se disputa en las barricadas de la producción, es decir, que se deja gobernar por los caprichos (las necesidades) de la creación.
“El sistema burocrático muchas veces se da de bruces con sistemas creativos en los que necesitas crear con amigos y con gente en la que confías, no en la que confían los demás. Quiero que la película esté abierta a los vaivenes y los bandazos, y claro, eso es inaceptable para un productor -sostiene Trueba-. Además, me rebelo contra la idea de hacer películas cada vez más grandes y solo ese tipo de películas. Creo que es una cosa seria. Conlleva varias renuncias. Podría meterme en el embudo del sistema, pero prefiero no hacerlo, prefiero dar la batalla”. Si, como dijimos en su momento, los ilusos serán los supervivientes de estos tiempos sombríos, los románticos bien pueden ser sus albaceas.
A los románticos de su película les ponen rostro y nombre Franceso (Carril), Vito (Sanz) y Luis (E. Parés), un trío de amigos que emprenden viaje desde Madrid hasta el lago Annecy, eje transversal entre Francia, Italia y Suiza. “Es donde Eric Rohmer rodó La rodilla de Clara. No me había dado cuenta de ello en el rodaje y eso que es una de las películas que más veces he visto. Los exiliados románticos podría interpretarse como una película rohmeriana, aunque lo cierto es que no parte de esa intención”, asegura el director. Los tres protagonistas representan tres tipologías del amor, o al menos tres formas de entenderlo. “Me identifico mucho con los tres, y me gusta pensar que cada hombre tiene un poco de ellos. Pero creo que al final la película es una reflexión sobre la amistad. Cuenta conmigo para mí es una película esencial”.
Entre la chanza y la convicción, el cineasta introduce una leyenda en el arranque del filme que identifica a sus criaturas con los vestigios históricos del movimiento romántico, aquel que sucumbió al raciocinio ilustrado siglos atrás. “El Romanticismo está muy vendido a un cierto cliché, sobre todo en España. Me fascinan tipos como J. G. Herder, el prerromántico alemán, cuya teoría sobre la creación y el arte considero muy actual”. Le gusta referirse a su película como un “gesto romántico”, acaso como el que materializa Vito en una larga y memorable secuencia en los parisinos Jardines de Luxemburgo, filmada en plano fijo y sin cortes. Se trata de una declaración de amor preñada de coraje, ternura y encantadora torpeza, que Vito chapurrea en francés -en la película se hablan hasta cinco idiomas-, y que en gran medida recuerda al conmovedor desenlace de Todas las canciones hablan de mí.
“Mientras hacía la película pensaba en la diferencia de sexos. Noto que a medida que pasa el tiempo, las mujeres se van, se distancian, porque son más grandes y mejores que los hombres. He llegado a pensar que llegará un momento en que nos abandonen a todos, y además con razón. Esto me lleva a la idea de que el género masculino está un poco en decadencia”. Esa noción del declive masculino es acaso la que recorre también el tema Oda al amor efímero de Tulsa, que actúa como hilo conductor, incluso catalizador del filme. “La película es como una puesta en escena de esa canción. De hecho, surge del encargo de hacer el videoclip”. Trueba admite que “ha vampirizado” a su cantante, Miren Iza, cuya voz, música y presencia acaba convirtiéndose prácticamente en un personaje más de la película.
Como siempre en el joven Trueba, vida y cine se confunden y se enredan, como si las películas para él no pudieran escapar de los combates cotidianos a los que se enfrenta. “Tengo la sensación de que es una película que hemos arañado al tiempo, a la juventud, al verano y a nosotros mismos. Y eso es lo más emocionante para mí”. Su emoción palpita en la pantalla.
Carlos Reviriego (EL CULTURAL – 17/04/2015)
LA FITXA
Espanya, 2015. 70 minuts
Director i Guió: Jonás Trueba
Fotografia: Santiago Racaj
Música: Tulsa
Intèrprets: Vito Sanz
Francesco Carril
Luis E. Parés
Renata Antonante
Isabelle Stoffel
Vahina Giocante
Miren Iza
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
TARDE PARA LA IRA / Espanya, 2016 / 92 minuts
Raúl Arévalo
Madrid, agost del 2007. El Curro entra a la presó després de participar en l'atracament d'una joieria. Vuit anys després, es troba amb una situació inesperada i a un desconegut, el José, que el porta a enfrontar-se a fantasmes del passat i enfonsar-se en l'abisme de la venjança.
No hay comentarios:
Publicar un comentario