Pasolini

 10 Gener 

ENTREVISTA A ABEL FERRARA

L'entrevista podia haver acabat bruscament només començar. És llegendària la pulsió visceral d'Abel Ferrara (Nova York, 1951), quasi tan llegendària com algunes de les seues pel·lícules, poblades d'intuïcions i arravataments. És capaç d'alçar-se de la cadira a la primera pregunta o de respondre amb una pluja d'insults si la pregunta no és del seu grat. Aquest periodista ha escoltat històries a les quals costa donar crèdit: no és solament una qüestió de formes o d'educació, és pura anarquia. El cas és que esta entrevista, mantinguda per Skype, travessa el seu punt més crític i delicat en el primer minut:

-Hola tio... Quan vas veure la pel·lícula?

-Fa un parell de dies, en la versió doblada a l'italià.

-Què cony? De debò?

-Sí, és la còpia que m'ha facilitat la distribuïdora. De fet, em va semblar molt estrany, perquè crec que la versió original salta de l'anglès a l'italià, i tractant-se de Pasolini i la seua exactitud lingüística...

-Fotuts! Per què han fet açò? Quina estupidesa! Hauries d'haver vist l'original!

-...
-Llavors, propose que mantinguem aquesta conversa més endavant, quan l'hages vist com cal veure-la...

Cabellera canosa esvalotada, mirada perduda i veu aspra amb accent del Bronx -les expressions ‘dude' (tio) i ‘you know' (ja saps) poblen el seu discurs de falques-, Ferrara i el seu caràcter extremadament fugisser encaixen més amb el perfil d'una estrella de rock que amb la d'un cineasta. És quasi miraculós que haja contestat la trucada, així que seria un error deixar-lo escapar. Sota la promesa que aquest periodista no escriurà de Pasolini sense veure la versió original, finalment accedeix a continuar amb l'entrevista. Però abans ocorre una cosa estranya. “Solament espera un minut, tio”, diu. Llavors, a l'altre costat de la pantalla, Ferrara comença a escriure com un maníac, sense pauses, amb una cigarreta penjant dels llavis. Resulta estrany compartir aquest parèntesi de silenci, a penes trencat pels colps al teclat: ell en la seua casa de Roma, l'entrevistador en un hotel de Pamplona, i encara així es mastega en l'aire (el silenci) alguna cosa semblat a la intimitat. Ens preguntem què nassos estarà escrivint que és tan urgent: un enfurismat mail a la distribuïdora? Alça un parell de vegades la vista cap a la pantalla i repeteix: “Solament un minut”. El temps s'eternitza. Finalment, es reclina en la cadira: “*Ok. Dispara”.

-Seria interessant que comentara què aspectes del pensament pasolinià creu que segueixen avui especialment vigents.

-Sens dubte els problemes derivats del consumisme. El món material és una religió, hi ha una obsessió malaltissa per la propietat privada. El seu pensament marxista menyspreava açò. Crec que en el seu món, completament fora de control després de la II Guerra Mundial, ja va veure venir tot el que estem vivint ara. El consumisme és el pitjor mal de tots, més enllà de feixismes i conjuntures històriques. Estic segur que Estats Units no tenia molta estima per Pasolini i les seues idees, però també crec que el meu país no és l'únic responsable d'un món que desitja coses que bàsicament no necessita. Les persones estan disposades a matar per un rellotge, un cotxe... És terrible.

-I què fa que les seues pel·lícules, quaranta anys després de la seua mort, continuen sent rellevants?

-No van deixar de ser-ho mai. M'agraden de les pel·lícules de Pasolini la seua passió i la seua llibertat. Eixos són els seus motors i per açò són eternes. Veus el que va rodar el 1965, fa mig segle, i sembla que es va fer ahir, és d'una modernitat extraordinària. És Dante rellevant? És Baudelaire rellevant? És Goya rellevant? Clar, la gent no ho consumeix com si fóra l'últim disc de la mocosa Miley Cyrus, però sempre estarà aquí.

-Recorda quan va descobrir el seu cinema?

-Va ser una experiència molt poderosa que m'ha acompanyat fins ara. Jo tenia 19 anys quan vaig veure El Decameron. L'he tornat a veure 40 anys després i segueix tenint el mateix impacte, solament que esta vegada he entès per què. Crec que Pasolini descobria quina pel·lícula estava fent mentre la feia. Està caminant sobre el filferro sense una xarxa baix, però no li importa.

Des de la seua fragmentació caleidoscòpica i el seu pols oníric i subjectiu, Pasolini també és una pel·lícula que camina sobre el filferro. El film coexisteix en un limb solcat de llicències poètiques, en una zona intermèdia que probablement expulse els espectadors profans en Pasolini i deixe amb ganes de major profunditat i fidelitat als coneixedors. Si ben la seua bellesa i la seua voluntat per engrandir la memòria de l'autor de Teorema són irrefutables. Crònica de l'últim dia en la vida del geni italià, brutalment assassinat el 2 de novembre de 1975, el film navega entre paisatges íntims, temps morts, diversos flashbacks, la seua popular i profètica última entrevista per a la qual va suggerir el títol (“Tots estem en perill”), així com representacions de les obres en les quals estava treballant en eixe moment: la novel·la Petroli i la posada en escena de Porno - *Teo - *Kolossal, pel·lícula que òbviament no va arribar a fer però que, en un pervers joc d'espills, Ferrara es permet recrear a la manera pasoliniana: una multitudinària orgia de gais i lesbianes.

-Ha canviat en alguna cosa la seua noció de Pasolini, l'home i l'artista, durant el procés?

-Ha fet que la meua admiració siga més profunda i més sòlida. La seua compassió, el seu amor per la vida i per la creació, per entrar en contacte amb la gent...

-En el film Head and Hands: My Black Angel, vostè parla extensament sobre la pel·lícula quan estava treballant en el guió. I diu el següent: “L'assassinat va ser bàsicament la millor pel·lícula de Pasolini: ell va escollir el repartiment, va concebre la posada en escena i la va dirigir. Se suposa que és alguna cosa que havia d'ocórrer...”

-Sona indignant, però en termes cinematogràfics és un concepte molt interessant, i és el que més maldecaps m'ha donat per a trobar l'estructura del film. El seu terrible assassinat és necessàriament l'escena cap a la qual avança la pel·lícula. Quan el van colpejar amb la barra ell cridava “Mamà, m'estan matant!”. Va ser una cosa operística i monstruosa. En fi, vivia la seua vida al límit. Feia cruising [sexe casual] nocturn en la part més porca de la ciutat, què esperava? Estic segur que pensava que era indestructible... però sempre hi ha algú més dur que tu. Açò no ho va tenir en compte.

-Però en l'últim pla, on mostra la seua agenda, ve en gran manera a tirar per terra la teoria que havia planejat la seua mort...

-La veritat és que el misteri sempre hi romandrà. El que mostre és de fet la seua vertadera agenda. I a través d'ella comprovem que tenia un munt de compromisos els dies següents. Per descomptat no té l'aspecte de ser l'agenda d'un home que tenia pensat morir. Però qui sap? Aquest paio estava en la plenitud de la seua vida, com García Lorca quan el van assassinar. Acabava d'acabar una gran pel·lícula, tenia dos bons guions, estava escrivint una bella novel·la... Res indica que volguera desaparèixer. Eixa és la tragèdia de la pel·lícula. Tot el que va deixar per fer.

La imatge del cineasta-trapecista sembla pertinent. No solament per a parlar de Pasolini sinó també de Ferrara. L'autor nascut al Bronx comparteix un esperit llibertari i una activitat prolífica amb l'intel·lectual nascut a Bolonya. Amb la subversió com a lema, Pasolini va fer 24 pel·lícules en 14 anys, mentre Ferrara, des que va agafar una càmera en la seua adolescència i va rodar cinema porno -9 Lives of a Wet Pussy (1976)-, ha transgredit tot tipus de gèneres i formats al llarg de quatre dècades: la serie B ancorada en el gore -Ángel de venganza (1981)-, capítols per a sèries de televisió -Corrupción en Miami (1985)-, pel·lícules de culte -El rey de Nueva York (1990), The Addiction (1993), Go Go Tales (2007)- o documentals -Chelsea on the Rocks (2008)-, si bé la immortalitat de la seua obra sempre s'associa a dos films: Teniente corrupto (1992) i El funeral (1996).

-És curiós com molts dels seus films, sobretot els últims, funcionen contra el temps, avancen cap a un final anticipat: Nuestra Navidad, 4.44, Welcome to New York, ara Pasolini... Per què li interessa aquesta estructura?

-I Go Go Tales transcorre en temps real. Sí, la veritat és que els desenllaços a l'estil d'Alfred Hitchcock no són el meu... Entenc el que vol dir. Per descomptat Welcome to New York i Pasolini sí que tenien un final anticipat. M'agrada açò que les meues pel·lícules siguen com una carrera contrarellotge, m'agrada negociar amb el temps. Tots anem a morir, ja sap. I a hores d'ara de la meua vida és un tema que em preocupa especialment.

-En no ser italià de naixement, ha rebut moltes crítiques a Itàlia per haver fet una pel·lícula sobre una de les seues icones culturals?

-Sí, clar... Però com pots posseir un home així? És un creador universal. Ens pertany a tots. Vam rodar a Itàlia amb un equip tècnic italià. I l'equip creatiu érem tres paios italians (guionista, editor i fotògraf), Willem [Dafoe] i jo... La tradició en la qual va treballar Pasolini és la tradició en la qual nosaltres treballem. La veritat és que no havia de cercar conscientment un “estil Pasolini” per a la pel·lícula, perquè d'alguna manera anava a contagiar-se'n de forma orgànica. El fet que jo no haja nascut a Itàlia no anava a detenir-me. Vull dir, tots hem llegit Dostoievsky encara que no siguem russos, no?

-Ha comptat amb l'autorització dels hereus en tot cas. Com s'hi van implicar?

-Així és. Han sigut molt generosos. Hem fet la pel·lícula com un tribut a Pasolini, hem rodat als espais que va habitar, amb el cotxe que va conduir, amb la roba que va vestir, que se cenyia al cos de Willem Dafoe com si fora seua... Estàvem cercant el seu fantasma.

-Quant hi ha d'autoretrat en el seu retrat de Pasolini?

-He pogut trobar-lo solament a través de la meua experiència. Per a mi, el procés de personalitzar les pel·lícules és absolutament necessari. He de trobar què pensa i què desitja Strauss-Kahn per a fer Welcome to New York. I amb Pasolini també. Quan vius un estil de vida com el que van viure ells dos, o acabes mort o a la presó. Pasolini ho va dir en una entrevista, ell sabia que estava en perill i que acabaria a l'infern. Jo també ho sé.

-En una de les seues cartes, Pasolini diu que l'art narratiu ja va morir. I el cinema narratiu?

-Crec que ha de seguir reinventant-se i que cal continuar redefinint eixos termes... Què és el cinema narratiu? És més, què dimonis és el cinema? Com s'explica una història? No és un assumpte fàcil d'abordar, i al final estem obligats a trobar el nostre propi camí com a cineastes. Però, en termes generals, crec que sí, que el cinema estrictament narratiu manca avui de sentit.

-El cinema ha passat per diverses transformacions els últims anys. Creu que el cinema del segle XXI és molt diferent del cinema del segle passat?

-En essència, no ha canviat res des que érem micos que pintaven a les cavernes. El procés és el mateix: expressar-te amb el teu cor, amb l'ànima, i dirigir-te a altres éssers humans. I a més has de fer-ho per les raons correctes. El hardware ha canviat, clar, siga amb 35 mm o siga amb un iPhone, o si la pel·lícula es crea al complet digitalment, o si acabarem ficant-nos el cinema per vena algun dia... què més dóna? Eixa no és la vertadera qüestió. La veritat i l'important és la teua experiència, les teues emocions, que vols compartir alguna cosa. Pel bé de la humanitat. Per açò seguisc fent pel·lícules.

-Té pensat seguir treballant a Europa?

-No ho sé, la meua xicota i jo som a punt de tenir un bebè, viu a Roma, m'agrada la seua energia, el respecte a l'art, la vibració europea... La veritat és que és igual de fotut trobar finançament en qualsevol part, però ací a Europa almenys tinc la possibilitat de cercar-la en diversos països. No és fàcil per a ningú invertir diners en cinema, i especialment en les meues pel·lícules... Però eixa és la creu amb la qual he de carregar fins al cim de la muntanya.

Hores després de penjar, Ferrara escriu un missatge des del seu compte de Skype. En minúscules i sense comes, diu així: “solament per deixar-ne constància ens encanta el doblatge italià en el qual hem treballat però realment haurien d'haver-te mostrat l'original per favor digues-los açò de la meua part”.

Carlos Reviriego (EL CULTURAL 6/03/2015)

"Todos estamos en peligro". Fueron las premonitorias palabras de Pasolini en una entrevista a La Stampa sólo unas horas antes de ser asesinado. Abel Ferrara reconstruye sus últimos pasos en un filme protagonizado por Willem Dafoe que ha sorprendido en Venecia por su sobriedad. Unas declaraciones previas malentendidas y el habitual talante provocador de Ferrara hacían esperar un enfoque más en la línea del asesinato político, con el que tanto se ha especulado desde que Pasolini apareció muerto, su cuerpo molido a palos, en la playa romana de Ostia, un 2 de noviembre de 1975. Pero Ferrara le quita retórica al asunto y se circunscribe a la historia conocida.

Antes de llegar a ese extremo, el relato de Ferrara desvela algunas claves del pensamiento del también poeta e intelectual italiano: su reivindicación del derecho y el placer de la provocación, su aversión hacia la hipocresía burguesa, su denuncia del hedonismo consumista. Y también de su rutina: los viajes, la convivencia con su adorada madre y sus amigos, sus paseos nocturnos por los barrios marginales en busca de muchachos que saciaran su apetito sexual. Y lo hace combinando el recuento de esas últimas horas de vida con la recreación onírica de lo que rondaba en su cabeza y en su máquina de escribir: la novela inconclusa Petróleo y un proyecto para su siguiente película.

Nada en Pasolini resultaba cómodo. Ferrara recordaba este jueves en Venecia que su testamento cinematográfico, la controvertida Saló o los 120 días de Sodoma, no llegó a ser distribuida en Italia y los negativos fueron quemados. "Este país intentó destruirle", ha asegurado. "Lo llevaron más de 30 veces a los tribunales -la más sonada, por pedofilia-, pero nada le detuvo. El siempre siguió sus ideas, como un caballo de carreras, nadie podía apartarle de eso". 

(ELCULTURAL.es 04/09/2014)

LA FITXA

França, Bèlgica i Itàlia, 2014. 87 minuts

Direcció: Abel Ferrara 

Guió: Maurizio Braucci; basat en un argumento d'Abel Ferrara i Nicola Tranquillino

Fotografía: Stefano Falivene

Producció: Fabio Massimo Cacciatori i Thierry Lounas

Intèrprets: Willem Defoe, Ninetto Davoli, Riccardo Scamarcio, Valerio Mastandrea, Adriana Asti, Maria de Medeiros 

AVÍS: LA SETMANA PRÒXIMA NO HI HAURÀ SESSIÓ DEL CINECLUB

PRÒXIMA PEL·LÍCULA (24 DE GENER)

VIAJE A SILS MARIA / França, 2014 / 124 minuts

Olivier Assayas

Als divuit anys, Maria Enders (Juliette Binoche) va tenir èxit al teatre interpretant Sigrid, una xica ambiciosa i encantadora que provoca el suïcidi d'una dona madura, Helena. Vint anys més tard, li ofereixen interpretar novament la peça, però esta vegada encarnant Helena. Un retrat afilat però ple de compassió de la problemàtica psique de les actrius.