Programació Març 2013
Dia 3
La Fuente de la vida
Dir: Radu Mihaileanu
França, 2011, 136 minuts.
V.O subtitulada al castellà.
No recomanada a menors de 7 anys
Conmemoració del Día de la Dona Treballadora
Col.labora Associació MATRIA
Dia 10
Blancanieves
Dir: Pablo Berger
Espanya, 2012, 104 minuts.
No recomanada a menors de 7 anys
Dia 17
Take Shelter
Dir: Jeff Nichols
EEUU, 1924, 123 minuts.
V.O subtitulada al castellà.
No recomanada a menors de 7 anys
Dia 24
Humpday
Dir: Lynn Shelton
EEUU, 2009, 92 minuts.
V.O subtitulada al castellà.
No recomanada a menors de 7 anys
El moderno Sherlock Holmes
24 Febrer
AMB ACOMPANYAMENT MUSICAL EN DIRECTE
A CÀRREC DE FELAH MENGUS
A CÀRREC DE FELAH MENGUS
“Com vaig decidir deixar de riure?” Des de menut vaig saber que eixe era el meu paper. Si jo reia del que feia el públic no em seguia. Com més seriós estava, més riallades provocava. Així, en la meua primera pel·lícula vaig decidir posar en pràctica aquesta fórmula”.
Aquesta
pel·lícula ha sigut sempre objecte d’estudi per part d’estudiosos i aficionats
a l’obra de Keaton, en especial per eixa seqüència onírica en què el
protagonista traspassa la pantalla on es projecta una pel·lícula i s’inclou en
la ficció que hi té lloc. Keaton va explicar que es tractava d’un decorat
mòbil, dins d’un altre decorat, muntats tots dos amb habilitat i sentit del
temps. Va ser la seqüència que va necessitar més trucatges i en la qual va
emprar més hores que en cap altra que hagués realitzat fins aleshores. Un altre
pla –molt llarg– que no va ser trucat en absolut i que, tanmateix, ho sembla,
és aquell que ens mostra Keaton, assegut sobre el manillar d’una moto,
conduint-la ell mateix en eixa peculiar postura, mentre persegueix els brivalls
de la història.
Una
prova gairebé esgarrifosa del sistema amb què es filmaven eixes escenes –la
majoria en una sola presa–, la trobem en eixe pla de la locomotora, on Keaton
s’amaga per no ser vist pel dolent de torn. En un moment donat, el tub de
refrigeració de la màquina impulsa un enorme doll d’aigua sobre l’esquena de
Keaton. La força del líquid era tan imponent, que una de les seues costelles va
quedar semifracturada, circumstància que no va ser coneguda per Keaton fins
molt anys després, ja en els trenta, quan va començar a sentir-hi molèsties i
les radiografies van descobrir eixa lesió.
En
revisar el guió de la cinta, comprovem que Keaton utilitza de bell nou el
recurs del somni per tal de presentar la seua història paral·lela. Hi ha gags
tan originals com el que s’ha esmentat de la moto o el de la partida de billar
amb la bola explosiva. El crític de cinema Umberto Bárbaro va manifestar que El
moderno Sherlock Holmes
era “la pel·lícula més intel·ligent i exhaustivament còmica de la
història del cinema”. Un altra dada a
destacar és l’aspecte adoptat per Keaton en la seua caracterització de Sherlock
Jr, elegant i mundà, a l’estil d’Adolphe Menjou.
L’espectador
pot sorprendre’s en descobrir el nom de Roscoe Arbuckle en el repartiment.
Sabem que, per aquells dies, Fatty acabava de superar tres llargs i terribles
processos per una mort esdevinguda en
la seua casa –la jove que va morir després del que pogué ser una gran
orgia. Fatty, amic personal de Keaton –no cal dir-ho– estava enfonsat,
moralment i econòmicament, s’havia aprimat molt i havia envellit bona cosa. És
possible que Keaton li oferís una modesta intervenció en aquest film. He
revisat les imatges de la pel·lícula unes quantes vegades, amb tota atenció,
sense descobrir enlloc la figura de Arbuckle, encara que en els crèdits figure
la seua col·laboració.
Com
a conclusió, no em resistisc a deixar sense menció eixe magnífic gag final de
la pel·lícula: Keaton i la seua estimada estan en la cabina de projecció. S’han
reconciliat i, per demostrar-li el seu amor, Buster imita els actes
desenvolupats en la pantalla –que ell observa a través de la finestra de
l’operador. La pel·lícula que s’hi projecta mostra una escena d’amor; Keaton fa
el mateix que el galant de la cinta i, abraçat a la seua promesa, comprova que
la història de la pantalla ha esdevingut en un matrimoni envoltat de la seua
nombrosa prole. La mirada de sorpresa –i fins i tot de temor– de Keaton és
força expressiva...
Eduard José: BUSTER KEATON (Madrid, 1987)
Mientras
trabaja como operador de películas en un pequeño cine de pueblo, Buster estudia
para detective. Al término de la función, el joven compra a su novia un pequeño
anillo. Pero otro pretendiente, empeñando el reloj que ha robado al padre de la
joven, le compra a ésta, con el dinero obtenido, un regalo mejor.
Cuando
el padre echa en falta su reloj, Buster saca a relucir sus dotes de detective,
y encuentra el ticket del prestamista en el bolsillo de su propio traje, donde
su rival lo había colocado astutamente. Por ello es expulsado de la casa y su
novia le devuelve el anillo.
Durante
la proyección de Hearts and Pearls,
Buster se queda dormido, y en su sueño se introduce dentro de la pantalla,
donde le dan réplica los personajes de su vida cotidiana. Los rápidos cambios
de plano colocan a Buster en dificultades. Sherlock Jr. (Buster), el mejor
detective del mundo, es reclamado para investigar el robo de unas perlas. Tras
escapar a todo tipo de trampas mortales tendidas contra él por su rival y un
cómplice, consigue desenmascararlos. Capturado por ellos más tarde, logra huir
y recuperar las perlas y, después de una trepidante persecución, Sherlock
libera a la chica.
En
su cabina, Buster se despierta. Su novia, que ha descubierto la verdad, llega
hasta él para transmitirle las disculpas de su padre. Reproduciendo la escena
final de la película, Buster abraza a su novia.
Sherlock
Jr. supone para
Buster Keaton un extraordinario ejercicio de elaboración narrativa, donde el
cómico va a conseguir una vez más superarse a sí mismo. En esta ocasión, Keaton
propone el establecimiento de una conexión onírica entre el mundo real y el del
celuloide. La precisión técnica y agudeza argumental con que el cómico resuelve
tan sugestivo planteamiento resulta auténticamente ejemplar.
La
secuencia del sueño exige la preparación de un plató especial. Dentro de un
marco que asemeja una pantalla de cine, se construye un escenario donde se
mueven los actores reales. La ilusión se consigue gracias a especiales efectos
de iluminación, de manera que parece una película proyectada en la pantalla.
La
composición de la escena del plano cambiante se logra con una cuidadosa
sincronización, requiriéndose incluso un equipo de topografía. Gracias a todo
ello, Keaton logra condensar en unos segundos un frenesí visual sin
precedentes, y durante ese tiempo podemos verle tropezando con el banco de un
jardín, aterrizando en una zanja, al borde de un acantilado, en la selva
rodeado de leones, atropellado por un tren en el desierto, en una isla en medio
del mar y sobre un montículo de nieve, antes de que el plano se esfume. Pero el
mundo de los sueños que nos muestra no está exento de reglas, y para ser
plenamente aceptado en la película, el personaje de Keaton deberá adoptar su
propio rol, el de Sherlock Junior. Sólo entonces, y a través de este Super-Yo,
el chico vivirá peligrosas aventuras -la persecución en moto es escalofriante-,
hasta que finalmente consigue resolver sus problemas personales.
Los
numerosos procesos judiciales vividos en relación a la muerte de Virginia
Rappe, conducen a Roscoe Fatty Arbucle a una situación personal que va a
impedirle participar en la realización del film como en un principio estaba
previsto. A pesar de contener excelentes gags y de ser considerada por muchos
como la obra maestra de Keaton, la película no va a conocer un excesivo interés
popular, tras su estreno el 25 de mayo de 1924 en el Rialto de Nueva York.
Luis Enrique Ruiz, “Obras maestras del cine mudo. Época dorada (1918-1930)”.
LA FITXA
Sherlock Jr. EUA, 1924. 55 minuts
Direcció: Buster Keaton. Guió: Jean C. Havez, Joseph A. Mitchell, Clyde Bruckman,
B. Keaton.
Intèrprets: Buster Keaton, Kathryn McGuire, Erwin Connelly,
Ward Crane, Joe Keaton, Jane Connelly, Ford West, John Patrick, Horace Morgan,
Georges Davis.
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
LA FUENTE DE LAS MUJERES /
França, 2011
Radu Mihaileanu
En un xicotet poble d’Orient
Mitjà, la tradició exigeix que les dones vagen a buscar aigua, sota un sol
ardent, a la font que naix en la part alta d’una muntanya. Leila, una jove
casada, proposa a les altres dones una vaga de sexe: no mantindran relacions
sexuals fins que els hòmens col·laboren amb elles en el transport de l’aigua
fins a l’aldea.
Commemoració del Dia de la Dona Treballadora.
Col·labora Associació MATRIA
Melancolia
17 Febrer
ENTREVISTA
AMB LARS VON TRIER
Kirsten Dunst, que es despulla per complet per primera vegada en la seua carrera en Melancolía, ofereix sens dubte una de les seues interpretacions més intenses i memorables en la pell de la jove deprimida, com si un personatge de Bergman s’haguera colat en un rodatge de Von Trier. No debades, i contra tot pronòstic, la nord-americana va ser guardonada a Cannes amb el premi a la millor actriu (igual que Charlotte Gainsbourgh per Anticristo), a pesar del mal glop que li va fer passar el director danés durant la roda de premsa. “En eixos moments la vaig veure molt incòmoda, però ella ha sigut molt feliç durant el rodatge”, sosté el cineasta.
UN APOCALIPSIS DE CÁMARA
ENTREVISTA
AMB LARS VON TRIER
Una
vegada més, el seu treball entranya la llavor de la discòrdia. Per a alguns, la seua visió del fi del món va ser el film
més bell i excel·lent del certamen. Per a altres, el seu projecte més banal,
tebi i plomós. Del que no hi ha dubte és de que és la
pel·lícula més controlada del danés, en la que menys excessos argumentals i
llicències estilístiques es permet. Von
Trier amera la pel·lícula amb el sentiment de passivitat, pèrdua i pesadesa del
seu protagonista, prenent com a base pictòrica i sonora la desolació del
romanticisme alemany, embolicant les seues imatges amb els
acords de Wagner. “Estime Tristán e Isolda per la seua pulsió
romàntica i perquè parla de com la mort d’alguna manera ens purifica -explica
Von Trier-. És un sentiment molt danés i alemany. Per això, considere Melancolía
una pel·lícula essencialment romàntica”.
- L’apocalipsi que retrata és íntim i no col·lectiu. Volia
allunyar-se de les pel·lícules que tracten la fi del món?
- Considere que hi ha una metàfora molt important: la boda. El film és
en la seua primera part el relat d’una boda truncada. La nóvia, Justinne, vol
una celebració excessiva per a fugir dels seus horribles pares. En un castell,
amb quadres i cavalls. I la seua germana li l’organitza. Però Justinne sent una tristesa que no sap d’on prové.
Per això vaig pensar també que el planeta fora denominat “Melancolia”,
perquè Justinne cau en un estat que l’afona a mesura que l’enorme planeta
avança cap al col·lapse amb la minúscula Terra. La fi del món és eixa boda que
acaba sent un infern...
- És curiós que escriguera la història pensant en Penélope Cruz,
que és en certa manera l’antítesi de Kirsten Dunst.
-Bueno, va ser Cruz qui va
contactar amb mi perquè volia treballar en una de les meues pel·lícules. Vam
parlar moltes vegades de potencials projectes. És una actriu que m’agrada molt.
Ho té tot molt clar. Vaig pensar que Melancolía era
perfecta per a ella. Però es va tirar arrere. Mai sabré si per por. La veritat és que li va eixir Piratas
del Caribe, de la qual me'n
reserve l'opinió, i a reveure, baby! Crec que hauria estat molt
bé.
Kirsten Dunst, que es despulla per complet per primera vegada en la seua carrera en Melancolía, ofereix sens dubte una de les seues interpretacions més intenses i memorables en la pell de la jove deprimida, com si un personatge de Bergman s’haguera colat en un rodatge de Von Trier. No debades, i contra tot pronòstic, la nord-americana va ser guardonada a Cannes amb el premi a la millor actriu (igual que Charlotte Gainsbourgh per Anticristo), a pesar del mal glop que li va fer passar el director danés durant la roda de premsa. “En eixos moments la vaig veure molt incòmoda, però ella ha sigut molt feliç durant el rodatge”, sosté el cineasta.
- Almodóvar té fama de rodar “contra” les seues actrius. Diu que
les seues interpretacions milloren. És també la seua tècnica?
- No crec, mai ho he pensat així. No vull que patisquen, però sí que habiten els seus personatges.
El de Björk en Bailar en la oscuridad acaba condemnada a mort,
el de Kidman en Dogville, lligada com un gos i violada per tot
un poble, i el de Bryce Dallas Howard en Manderlay lluitava
sense èxit contra l’esclavitud. No eren pel·lícules precisament còmiques, així
que havien de patir en la mesura que patien els seus personatges. Això és el
que els vaig demandar. És la classe de compromís que demane als meus actors. No
hi ha més.
- Melancolía és un títol confús. Justinne
pateix de depressió, més que de melancolia.
- A través del meu psiquiatra, vaig saber que la melancolia és un estat de tristesa de l’ànima
quasi insuperable, i que una persona melancòlica confronta un cataclisme des de
la temprança, mentres que una persona normal entra en el pànic absolut.
És el que va passar en el Titanic. Tots sabien que moririen, el cas és com
cadascú hi va reaccionar. L’orquestra, pel que s’ha vist, va continuar
tocant...
- A banda de les influències romàntiques, quins han sigut les seues
referències per al film?
- He rellegit Thomas Mann, sobretot Els Buddenbrook, i en el pla formal m’ha influït molt El
último año en Marienbad, d'Alain Resnais. També m’he inspirat en la meua terrible mare per a crear el
personatge de Charlotte Rampling, que és certament odiós.
Beatrice
Sartori (EL CULTURAL 04/11/2011)
UN APOCALIPSIS DE CÁMARA
En
cierto modo, Melancolía no es una película sobre el fin del mundo. El
apocalipsis es su carcasa, pero no su contenido. Lars von Trier se propone
contagiar un estado del alma asociado a la depresión, más que lanzar una muy
descabellada hipótesis sobre el posible destino de la Humanidad. No es el Apocalipsis de las conflagraciones y las
multitudes al que nos ha acostumbrado el cine de catástrofes, tampoco el de la
recreación socio-científica de un cataclismo global, sino que,
más bien como el Sacrificio de Tarkovsky (película con la que Von
Trier ya quiso dialogar en Anticristo), es un apocalipsis de cámara. La
iconoclastia de Von Trier invierte una vez más la ecuación. La actividad heroica es sustituida por la pasividad
de los personajes, las multitudes en pánico son aquí personajes aislados en un
castillo, escrutando el cosmos con un telescopio.
El
espectáculo visual queda confinado en el prólogo, que probablemente contiene
los imágenes más bellas y memorables del filme: un montaje en slow-motion
de pinturas románticas abrasivas, mientras la Tierra colisiona con un planeta
diez veces mayor. La pieza de Jean
Genet Las criadas propulsó la imaginación del cineasta danés hasta desembocar en una
película que se quiere reflejo de las angustias y tristezas de nuestro tiempo.
Melancolía, estructurada en dos capítulos, contrasta el modo en que
las hermanas Justinne (Kirsten Dunst) y Claire (Charlotte Gainsbourgh) se
enfrentan con actitudes opuestas a la inminente colisión planetaria: con
sosiego y resignación la primera, con miedo y rabia la segunda. La antesala de una desastrosa boda, filmada como una
amarga sátira de costumbres o un melodrama atrofiado, da paso a un estudio de
la desesperación humana en las horas previas a la hecatombe. Un
compás de espera sorprendentemente tedioso en manos de un cineasta que nunca se
ha caracterizado por aburrir al espectador. Envuelta en la perpetua
contradicción -como un plano final que encuentra una extraordinaria clase de
belleza en la más absoluta de las devastaciones-, Melancolía vuelve a
mostrar que las más fructíferas controversias de Von Trier siempre acontecen en
la pantalla.
Carlos
Reviriego (EL CULTURAL 04/11/2011)
LA FITXA
Melancholia. Dinamarca, Suècia, França,
Alemanya i Itàlia, 2011. 139 minuts
Director i Guió: Lars Von Trier. Fotografia:
Manuel Alberto Claro. Producció:
Louise Vesth i Meta Louise Foldager.
Intèrprets: Kirsten Dunst (Justinne), Charlotte Gainsbourg
(Claire), Kiefer Shuterland (John), Charlotte Rampling (Gaby), John Hurt
(Dexter).
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
EL MODERNO SHERLOCK HOLMES / EUA,
1924
Buster Keaton
Keaton és un projeccionista que
somia de ser un detectiu quan, miraculosament, es troba dins de la pel·lícula
que està projectant. Allí intentarà salvar la seua amada de les urpes del
malvat.
AMB ACOMPANYAMENT MUSICAL EN
DIRECTE A CÀRREC DE FELAH MENGUS
Monsieur Lazhar
10 Febrer
ENTREVISTA AMB PHILIPPE FALARDEAU
Nominada a l’Oscar i guanyadora dels Genie, els Goya canadencs, Profesor Lazhar és la història d’uns xiquets traumatitzats pel suïcidi de la seua professora a qui s’encarrega d’infondre nous ànims un mestre arribat d’Algèria que amaga un episodi violent i terrorífic marcat per la mort i la destrucció. Senzilla i efectiva, Profesor Lazhar ens enfronta a una pregunta essencial: com enfrontar-nos al passat i poder curar les nostres cicatrius sense que aquestes ens destruïsquen per sempre. Parlem amb el seu director, Philippe Falardeau.
Pregunta: És una pel·lícula que busca la bellesa a través d’una gran senzillesa.
Resposta: Volia simplificar la pel·lícula al màxim. No passen moltes coses ni hi ha grans esdeveniments. Era important simplificar al màxim possible per a no caure en cap truculència.
P: En la pel·lícula està portat a l’extrem, però tothom coneix el que significa superar una situació traumàtica.
R: Hi ha dues coses amb què la gent pot identificar-se: el dol i l’escola. Tots hem anat al col·legi i tenim records molt concrets. L’espectador veurà unes experiències molt personals. El dol l’aborda des d’una manera col·lectiva, quan passem d’una societat catòlica a una laica també es perden tots eixos ritus del dol que ens ajudaven a superar-lo. El que jo volia mostrar és com la comunicació pot substituir eixos ritus del dol.
P: Els alumnes i el professor es fan teràpia els uns a l’altre i al revés. Són personatges paral·lels.
R: El professor s’acosta a aquests xiquets perquè té la necessitat d’acceptar el seu propi dol encara que és una cosa de la qual no se n’adona i que tampoc accepta. Al final em semblava bella la idea que els xiquets ajuden al professor sense saber-ho molt bé. No volia que fóra una pel·lícula en què el professor fora un heroi com succeeix en les pel·lícules americanes.
P: És un gènere molt recognoscible el del professor i els seus alumnes complicats. Com situa el seu?
R: M’agrada la pel·lícula de Robin Williams però el meu referent va ser el cine de François Truffaut, sobretot La piel dura, que és una pel·lícula en què no passa quasi res. M’agrada eixe to reposat. Una altra pel·lícula que em va inspirar molt va ser La clase de Laurent Cantet, va tindre un impacte tan fort sobre mi que quan la vaig veure veure ja estava acabant el guió de la meua pel·lícula i vaig estar a punt de deixar-ho perquè creia que mai podria millorar-ho i no tenia sentit. Em vaig quedar amb la idea d’un professor que no siga perfecte. Veiem, per exemple, com al principi del film menteix.
P: Lazhar és algerià però la qüestió racial apareix d’una forma molt velada i secundària.
R: En esta pel·lícula ja es parla de molts temes i parlar sobre el racisme hauria sigut recargolar-la massa. Després del 11-S, parlar sobre musulmans a Amèrica del nord és un tema molt delicat i jo el que volia mostrar era que no m’interessa gens ni miqueta si aquest senyor és religiós o no o si va a la mesquita, etc. Hi ha un moment en què una xiqueta amb un hiyab comenta el seu estil amb una xiqueta occidental sense donar-li cap importància als símbols d’eixa roba. Aqueix és el meu punt de vista, no té cap importància. Aborde la immigració des de l’angle de la integració i la trobada de cultures.
P: La infància està abordada sense ocultar la tristesa que un també sent en eixa època.
R: De xicotet no recorde tant la tristesa com una melancolia latent. Crec que el que succeeix de xicotet és que tens sentiments de desolació però no saps com expressar-los, et falten les paraules i les ferramentes. En aquest cas, els xiquets viuen aclaparats per un gran sentiment de culpabilitat. Per a mi eixe és el tema de la pel·lícula i per això he evitat el dramatisme o els esdeveniments espectaculars, perquè volia explorar a fons això.
P: De totes maneres, la pel·lícula té un to positiu. Està molt prop dels sentiments.
R: És com la vida, sempre tens un poc de les dues coses. Utilitze la música, la llum, els colors, etc. perquè hi haja una polaroid de l'entorn escolar, que pot ser molt negatiu, molt boig però també tindre coses belles. Quan vaig acabar esta pel·lícula estava fet pols. He realitzat pel·lícules molt més complicades des del punt de vista de la producció però aquesta em va deixar destrossat per eixa proximitat als sentiments a flor de pell.
P: Coneixem la Canadà francesa gràcies a pel·lícules recents com C.R.A.Z.Y., Incendies i en breu veurem Starbuck. Fa la impressió que estan a mitjan camí entre Europa i Amèrica del nord.
R: Per a mi el més curiós és que quan estic a Amèrica del nord em sent molt europeu i al revés. Per exemple, m’agrada molt d’Europa esta proximitat de la gent, les societats americanes són molt individualistes i també més solitàries. M’agrada el seu urbanisme que permet el contacte entre la gent perquè allí tot ho fem amb cotxe i les distàncies són enormes. Hi ha coses que no entenc d’Europa com el sentit del temps. Això de que la gent arribe a l’hora que li parega o de perdre el temps. Li vaig a posar un exemple, una vegada a França havíem d’anar a un lloc i els meus amics insistien en el fet que anàrem per la carretera i jo insistia en l’autopista sense entendre molt bé el motiu. Em van dir: Així gaudeixes del paisatge! Jo només pensava en la rapidesa.
P: Què ha guanyat amb la seua nominació a l’Oscar?
R: Porte més d’un any fent la Profesor Lazhar World Tour i estic gaudint de l’èxit. També m’hapermés posar un peu a Hollywood on rodaré la meua pròxima pel·lícula. Eixa indústria es va interessar per mi i els vaig deixar molt clar que només estava disposat a fer una pel·lícula "xicoteta" amb sentiments en el meu estil... o bé James Bond, que és un dels meus somnis.
Juan Sardá (EL CULTURAL, 17/05/2012)
L'ESCOLA DE LA VIDA
Que no tinguen por els presumptament adults (tots gaudim de tal presumpció): no estem davant d’una pel·lícula infantil, infestada de senyals i tòpics, encara que l’acció transcórrega en una escola de Montreal, colpejada per una terrible tragèdia. Una professora, idolatrada pels xiquets, se suïcida. No és un punt de partida amable, però sí un dels eixos d’aquesta esplèndida pel·lícula que optava a l’Oscar a la millor producció de parla no anglesa, finalment guanyat per la iraniana Nader y Simin, una separación.
L’altre pivot sobre el qual gira Profesor Lazhar és el personatge que serveix de títol. Un algerià de passat ocult i molt improbable futur, que aconsegueix ser contractat per a reemplaçar la mestra difunta. En una escola on la majoria de pedagogs són dones, Lazhar procedeix d’una altra cultura i d’un univers tancat i intolerant. És una víctima de la represàlia política i prompte s’adona de la seua condició anacrònica en esta societat. Percep, amb sorpresa inicial, que als seus escolars els submergeixen en el tedi els textos de Balzac...
Lazhar tem convertir-se en el que el poeta W.H. Auden definia així: "Un professor és algú que parla en el somni de qualsevol". No obstant això, és un home, perseverant i observador, que aconsegueix guanyar-se l’afecte d’uns alumnes traumatitzats pels terribles fets que van succeir en l’aula. Gràcies al mestre estranger descobriran noves perspectives i com enfrontar-se al tema de l’absència, de la mort, considerat tabú en l’àmbit familiar i escolar. Ell té una àmplia experiència respecte d’això.
Amb la inestimable complicitat de l’actor algerià Muhammad Fellag, el cineasta canadenc Philippe Falardeau combina molt adequadament drama, humor i tendresa. La seua pot denominar-se una classe magistral que reconstrueix, de forma admirable, el món infantil i les distintes perspectives dels adults. És una pel·lícula sense concessions. Hi imperen l’emoció, el talent i -malgrat tot- l’alegria.
Lluís Bonet Mojica (LA VANGUARDIA 18/05/2012)
Desconozco la pieza teatral que sirve de base a esta película absorbente, pero qué duda cabe que los mimbres con que parece hecha no pueden ser más pertinentes: integración cultural, social y laboral de personas de otras culturas, choques que ocasiona dicha integración, responsabilidad de una sociedad avanzada en la preservación de oportunidades en una situación económica cada vez más compleja: ahí es nada.
Y de todo esto va 'Profesor Lazhar', una película considerablemente audaz, que concede protagonismo no a un inmigrante magrebí pobre, sino a un maestro de escuela; y que condensa en el aula de clase de una escuela canadiense todas las contradicciones de una sociedad permeable y compleja.
Concebida para hacer pensar, pero sin ocultar también que lo hace a partir de los sentimientos, la película que ha dirigido Philippe Falardeau sirve igualmente para hacernos ver que, detrás de un inmigrante, hay todo un mundo, unas contradicciones no menores que las nuestras: el poderoso peso de una historia personal, duros traumas incluidos. Hábil para pulsar las más finas cuerdas emotivas (ahí es nada enfrentar a la infancia con la muerte), la mezcla de drama y sonrisas de este film lo hacen particularmente apto para públicos variopintos.
Mirito Torreiro (www.fotogramas.es)
LA FITXA
Monsieur Lazhar. Canadà, 2011. 94 minuts
Direcció: Philippe Falardeau. Guió: Philippe Falardeau; basat en l'obra de Evelyne de la Chenelière. Fotografia: Ronald Plante. Música: Martin Léon. Producció: Luc Déry i Kim McCraw.
Intèrprets: Mohamed Fellag (Bachir Lazhar), Sophie Nélisse (Alice), Émilien Néron (Simon), Danielle Proulx (Srta. Vaillancourt), Brigitte Poupart (Claire), Vincent Millard (Victor).
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
MELANCOLIA / Dinamarca, Suècia... 2011
Lars von Trier
Justine i Michael donen una sumptuosa festa per a celebrar la seua boda a casa de la germana de la nóvia i del seu marit. Mentrestant, el planeta Melancolia avança cap a la Terra en aquesta pel·lícula psicològica i catastrofista de Lars von Trier.
Programació Febrer 2013
Dia 3
Shame
Dir: Steve McQueen.
Regne Unit, 2011, 99 minuts.
V.O en anglés subtitulada al castellà.
No recomanada a menors de 18 anys
Dia 10
Profesor Lahzar
Dir:Philippe falardeau.
Canadà, 2011, 94 minuts.
V.O en francés subtitulada al castellà.
No recomanada a menors de 7 anys
Dia 17
Melancolía
Dir: Lars Von Trier.
Dinamarca, 2011, 136.
V.O en anglés subtitulada al castellà.
No recomanada a menors de 7 anys
Dia 24
El moderno Sherlock Holmes
Dir. Buster Keaton EEUU, 1924, 45 minuts.
Amb música en directe de la banda Felah Mengus. Apta per a tots els públics
Shame
Dir: Steve McQueen.
Regne Unit, 2011, 99 minuts.
V.O en anglés subtitulada al castellà.
No recomanada a menors de 18 anys
Dia 10
Profesor Lahzar
Dir:Philippe falardeau.
Canadà, 2011, 94 minuts.
V.O en francés subtitulada al castellà.
No recomanada a menors de 7 anys
Dia 17
Melancolía
Dir: Lars Von Trier.
Dinamarca, 2011, 136.
V.O en anglés subtitulada al castellà.
No recomanada a menors de 7 anys
Dia 24
El moderno Sherlock Holmes
Dir. Buster Keaton EEUU, 1924, 45 minuts.
Amb música en directe de la banda Felah Mengus. Apta per a tots els públics
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
