Garbo

30 Gener

LA PARELLA, PER BÉ O PER MAL

Entre nosotros ens recorda que molt poc sovint les pel·lícules sobre la parella aconsegueixen copsar el que passa realment en una relació, i ho fa retratant la fase més difícil de dramatitzar: els canvis en el sistema climàtic que ocorren entre dues persones quan alguna cosa es mou però ningú sap fins on arribarà. Maren Ade coreografia magistralment un pas de deux entre dues peces de puzle que anhelen encaixar, i el detall de les peculiaritats d'aquesta dinàmica li interessa molt més que donar primacia a qualsevol emoció, perquè això soscavaria la veritat de tots els altres moments.

Entre nosotros és parca en incidents narratius i no té estructura tradicional, més aviat proporciona als amants espai figurat i literal per respirar. Una successió de plans mitjans negocia pacientment la distància entre els seus personatges. Les escenes flueixen per passadissos i espais estrets i inciten trobades en les quals el desig de funcionar junts és debilitat per petites misèries individuals i el rebuig a mirar seriosament l'altre, a veure'l bé.

Ade té una increïble percepció de com les parelles desenvolupen un llenguatge íntim per poder-se erigir en una unitat davant de l'entorn, per no caure en la banalitat de ser com tots els altres. Però els seus vincles rarament són tan sòlids com volen creure, i Ade desconstrueix de forma devastadora com, de sobte, poden trencar-se com la calma d'un estany, cada paraula i/o emoció impactant en la superfície i provocant una ona expansiva. En el procés, transmet una alienació espacial i temporal que connecta aquesta pel·lícula amb Viatge a Itàlia, amb L'avventura, amb Le mépris, i la converteix en un dels retrats més salvatges, complets i perfectes de la temàtica romàntica. Estar dins pot ser brutal, però poques coses mereixen tant aquest patiment.

Nando Salvà (EL PERIÓDICO, 25 de juny de 2010)

ENTREVISTA AMB MAREN ADE

-La pel·lícula neix perquè vostè comença a donar voltes al món de la parella.

-És que la parella suposa una gran part en la vida de la majoria de les persones. Volia descobrir una part del que significa formar part d'una parella, aquests secrets compartits i aquesta mena de coses que no pots explicar a ningú, ni tan sols als teus millors amics. I també m'interessaven molt els rols. Això ha canviat perquè ara els homes i les dones són iguals. Almenys, a Alemanya.

-Els personatges estan dibuixats amb subtilesa. A mesura que avança el film veus que ell és un professional frustrat i ella una Peter Pan.

-Ell és un arquitecte idealista i en aquest sentit m'hi identifico. Vol mantenir els seus ideals, però s'ha d'enfrontar amb la realitat. I ella és una mica egocèntrica i té molts pardals al cap respecte a l'amor. Van en diferents carrils.

-Hi ha moltes pel·lícules que parlen de la desintegració de la parella. ¿Què aporta la seva?

-Hi ha moltes pel·lícules, és veritat. Jo vaig proposar als actors que veiéssim tots junts Escenes d'un matrimoni, de Bergman. No la coneixien i els va encantar. Entre nosotros crec que aporta minimalisme. La idea era que tota la història es concentrés en ells dos, que no hi hagués distraccions externes. No m'interessava explicar la seva vida, els seus amics, les seves cases.

-Per això els porta a aquest idíl·lic paratge de Sardenya.

-Tothom sap que les vacances són una activitat que es comença amb unes grans expectatives, però que poden acabar malament. Les primeres vacances junts no són gens fàcils, però és un procés que totes les parelles han de passar.

-Els dos personatges se senten especials i diferents de la resta de la humanitat, però, al final, resulta que no ho són tant.

-És una trista conclusió, ¿veritat? Tant ell com ella es perden intentant representar ser una altra persona. La pel·lícula parla d'aquest desig, de no voler ser com els altres.

-El malestar existencial és un tret propi de la seva generació. Els seus pares tenien altres problemes, potser més greus.

-La bona notícia és que nosaltres tenim molta més llibertat que ells. Però la part dolenta és que has de prendre les decisions per tu mateix. I això és més difícil.

Els protagonistes no fa gaire temps que estan junts. ¿Si acumulessin 30 anys de vida en comú, es coneixerien completament l'un a l'altre?

-Sempre hi ha una part de la nostra parella que no coneixem, però crec que això és bo. No fa falta revelar-te al 100%.

-Entre nosotros és una pel·lícula petita. És el seu segon film. ¿Com va rebre els dos premis que es va emportar al festival de Berlín, gran premi del jurat i millor actriu?

-Va ser increïble. Jo sempre he anat a aquest festival com a espectadora. Estar en competició ja va ser un somni. De sobte vaig veure la meva cara a les portades dels diaris alemanys més importants. Uf, això imposa molt. Ara em sento més segura i amb més llibertat per a següents projectes.

-¿És fàcil ser dona, jove i cineasta?

-Aquesta es una feina que requereix molt sacrifici, però no he tingut mai problemes per ser dona. El que has de fer és saber tenir un bon equip. És a dir, res d'homes que es posen darrere teu i t'intenten dirigir i dir què has de fer.

Olga Pereda (EL PERIÓDICO, 25 de juny de 2010)

EL LUGAR DEL DRAMA

Llevo unos minutos en silencio leyendo un texto hecho a partir de imágenes del cine de Philippe Garrel. Y, como hace dos días, lo que más me sorprende es que la última imagen sea la pantalla en negro. Me intriga lo que significa, un punto de no retorno, un corte abrupto que preludia el vacío de los títulos de crédito. A partir de ahí, el drama no da más de sí y sólo queda el dolor. Por decirlo de alguna manera, creo que el drama va acercándose cada vez hacia ese espacio en negro que mantiene con vida las heridas abiertas; un espacio que se cierra con una mirada, un movimiento, que carecen del contraplano, de la respuesta, de la continuación. En otras palabras, un lugar, el drama, que no desea tanto continuar la vida como sí, en cambio, respetar el dolor.

Entre nosotros podría, desde su mismo título, definirse como ese espacio en negro que sentimos más cercano conforme el relato se acerca al final. Para Chris y Gitti, la pareja protagonista de Entre nosotros, la crisis significa no poder volver al pasado. Quizá porque ese pasado no existe y el presente les obliga a rehacerse satisfactoriamente -Chris se cuestiona su masculinidad y Gitti reclama su diferencia por encima de una realidad sentimental mediocre- para continuar juntos. Les obliga a ir dejando un poco de ellos mismos para acomodarse a una vida interior narcotizada y penosa, aquella representada por Hans y Sana. Una vida sin posibilidad de escape. Por más que lo intente, Gitti no puede escapar. Saltar por la ventana sólo la precipita contra la hierba del jardín provocándole una pequeña brecha en su rodilla. Hacerse la muerta no la transforma en un fantasma al que Chris pueda añorar. Sólo eleva el dolor de ambos porque ya no se quieren ni se comprenden, ni saben cómo quererse ni cómo comprenderse.

Me comenta un amigo, a propósito de un libro de Vila-Matas, una frase de Nicholas Ray: «El drama contemporáneo yo lo resumiría así: No podemos volver a casa». En Entre nosotros no volver a casa significa no poder amar, no poder reencontrarnos con el origen y la raíz que despertó nuestra relación. Cerdeña es un no-lugar, un espacio sin vínculos en el que Chris y Gitti deambulan mientras observan la descomposición de su amor, de su vida, de su pasado. En otras palabras, de todo lo que habita entre nosotros. A medida que el filme enfrenta su final, el vértigo aumenta y nos aterra que la última imagen pueda ser la pantalla en negro, la ausencia de contraplano que respalde una llamada de socorro -Mírame!, Ya no te quiero, ¿para siempre?-, una última respuesta. No queremos, como en El desprecio (Le mépris, Jean-Luc Godard, 1963), aceptar el misterio del desamor, la realidad del dolor o la indiferencia que en el amor produce perder el pasado en común.

Empecé asegurando -ahora no lo tengo tan claro- que el drama no desea continuar la vida sino respetar el dolor. Pero en Entre nosotros el pánico a que todo acabe se torna en resignación, y el dolor, en otra parte más de nosotros que hay que aceptar. Aceptar la angustia, la pasividad, la carencia de final y de respuesta como algo natural; aceptar que el amor se deslice entre nuestros dedos sin que hagamos nada por recuperarlo. En definitiva, aceptar el final de la historia y la irrupción violenta de la pantalla en negro que suspende cualquier atisbo de respuesta. No podemos volver al pasado y sólo nos queda aceptar ese silencio como expresión de lo que hay entre nosotros.

Óscar Brox http://www.miradas.net/2010/06/actualidad/criticas/entre-nosotros.html

LA FITXA

Alle Anderen. Alemanya, 2009. 119 minuts

Direcció i Guió: Maren Ade. Fotografia: Bernhard Keller. Producctors: Janine Jackowski, Dirk Engelhardt i Maren Ade.

Intèrprets: Birgit Minichmayr (Gitti), Lars Eidinger (Chris), Hans-Jochen Wagner (Hans), Nicole Marischka (Sana).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

IN THE LOOP / Regne Unit, 2009

Armando Iannucci

Tot comença quan el President dels Estats Units i el Primer Ministre britànic decideixen iniciar una guerra. Esta vegada prometen ser ràpids. Promesa que ni el general nord-americà Miller ni el Secretari d’Estat britànic per al desenrotllament internacional, Simon Foster, creuen. Però, després que Simon defensa accidentalment l’acció militar en horari de màxima audiència en la televisió, es guanya sense voler-ho molts amics a Washington, DC. Una trepidant paròdia política.

El gran carnaval

23 Gener

Programació Febrer 2011

06/02 ENTRE NOSOTROS Alle Andersen

Bèlgica, 2008, 100 min
V.O en francés subtitulada
Autoritzada per a tots els públics

13/02 IN THE LOOP Armando Iannucci
Regne Unit, 2009, 106
V.O en anglés subtitulada
No recomanada a menors de 7 anys
Autoritzada a tots els públics

20/02 MADAME D Max Ophuls
França, 1952, 102 min
V.O en francés subtitulada
Autoritzada per a tots els públics

27/02 FISH TANK Andrea Arnold
Regne Unit, 2009, 124 minuts
V.O en anglés subtitulada
No recomanada a menors de 12 anys

Honeymoon

9 Gener

Hui dia hi ha milions de persones desitjoses d'emigrar des d'uns països on hi ha amenaces polítiques i econòmiques i no es respecten els drets fonamentals. Albània i Sèrbia comparteixen l'objectiu de convertir-se en membres de la Unió Europea, ja que des del punt de vista geogràfic i cultural pertanyen a eixe àmbit. Problemes com el de Kosovo només es resoldran quan Europa els òbriga les portes. Som països veïns però a causa d'un mal exercici de la política s'ha generat un antagonisme absolutament antinatural entre serbis i albanesos. Honeymoons és la primera coproducció entre ambdós països i estic orgullós d'haver aconseguit que el projecte es materialitzara: el futur està en la cooperació, no a aprofundir en les diferències que ens separen.

La joventut d'ambdós països només desitja una vida millor. No els interessa la política. Només volen viure en un món normalitzat. En la pràctica les dues parelles fugen dels seus respectius entorns, que estan sotmesos a uns prejudicis i a una impaciència que es manifesten de moltes formes. Honeymoons tracta de centrar-se en el present, protagonitzat per una generació de joves que no són culpables del que va passar, ni del que està passant, però per a la qual l’única forma de salvar-se’n és fugir.

Goran Paskaljevic

LES DUES EUROPES

No és un fet massa habitual que un director guanyi el premi a la millor pel·lícula en el mateix festival tres vegades. Tot i que alguns considerin que esdevé un botí excessiu pels mèrits del director, el que sí que resulta cert és que gràcies a l'impuls donat pel Festival de Valladolid, el serbi Goran Paskaljevic pot estrenar regularment les seves propostes arreu d'Europa. Reconegut arreu del món pel seu primer treball La otra América, Paskaljevic no ha deixat de mostrar al llarg de la seva filmografía les seqüeles que el conflicte dels Balcans generaren a tota una generació que es creien fins aleshores part d'Europa. Lluny de la violència formal i narrativa d’El polvorín, però propera amb el seu missatge farcit de pessimisme, Honeymoons amplia els horitzons geogràfics per ubicar-se, a més de Belgrad, a la veïna Albània. D'aquesta manera, ens trobem davant una pel·lícula que planteja dues situacions gairebé simètriques i que es resolen de la mateixa manera malgrat formar part de dos països i dos ambients (l'urbà i el rural) teòricament diferents. La celebració de dos casaments als quals les dues parelles protagonistes es veuen forçats a assistir-hi servirà per reflectir no sols les velles rancúnies que encara deambulen per Sèrbia o Albània, sinó també les conseqüències d'uns conflictes que han deformat fins a fer-la irreconeixible una societat de la qual els protagonistes han renunciat a prendre-hi part. La sortida a Itàlia i a Àustria sembla una opció per afrontar un futur que, almenys laboralment, sigui més fructífer, però el que sembla un pas vital de mínima dificultat esdevé un mur infranquejable. De bell nou, els protagonistes prenen consciència que malgrat viure al mateix continent, no formen part d'aquesta idea d'Europa establerta per una Comunitat Europea revestida de moralitat però que fou capaç, en el seu moment, de tancar els ulls davant un conflicte bèl·lic que s'esdevenia a les seves entranyes i tancava amb sang i horror les portes del segle XX. No és casual, doncs, que la filmografia de Paskaljevic en general i Honeymoons en concret transmeti a l'espectador (sobretot l'europeu anomenat occidental) una barreja de pessimisme i remordiment a parts iguals. N'és un bon exemple la imatge final del film, en la qual sembla que només els trens de mercaderies són capaços de creuar les fronteres i, en el fons, semblen els únics benvinguts a les nostres contrades.

Carles Ribas (http://www.cinematruffaut.com)

NOCES DE PÓLVORA

La celebració d'una boda és un d'eixos ritus socials en què sol aflorar el pitjor del ser humà: un remolí d'estridència i alegria histèrica, on l'oficialització d'un miratge -la unió de dos mitges taronges- funciona com a pista falsa per a camuflar l'estructura profunda de tot l'assumpte, que no és una altra que el calibrat i la posada en comú de la diferència. D'una banda, la diferència entre els dos clans familiars que xoquen i trauen pit en un saló de banquets, soterradament convertit en arena d'una baralla de galls. Per un altre, les xicotetes, substancials i doloroses diferències que es donen en l'interior de cadascun d'eixos clans. En Honeymoons, coproducció serbi-albanesa Goran Paskaljevic amplia de manera significativa el camp de batalla de la paradoxa matrimonial i no sols parla de convivències impossibles entre les ruïnes de recents conflictes: també acaba abordant la conciliació impossible entre el somni de la Nova Europa i els carregaments d'esperança que hi dipositen els pàries que aspiren a saltar les seues reixes electrificades per letals prejudicis racials i de classe.

Honeymoons divideix la seua trama en dues bodes -una albanesa i una altra sèrbia-, però no s'interessa pels seus respectius protagonistes, sinó pels que se situen al fons de pla, en eixe lloc on l'invitat és el perfecte destinatari de tota l'agressivitat latent sota la impostada alegria: dues parelles que emprendran les seues fugues paral·leles cap a una Terra Promesa que es revelarà feroç zona d'exclusió. Paskaljevic dedica apunts incisius a la pervivència de la guerra en temps de pau, l'obscena vampirització mediàtica de la pèrdua i la violència que genera la interpretació esbiaixada d'un atemptat, però converteix els seus personatges en poc més que ramat sense més possibilitat que el camí a l'escorxador.

Jordi Costa (EL PAÍS, 30 d’abril de 2010)

LA FITXA

Medeney Meses. Sèrbia-Albània, 2009. 95 minuts

Direcció: Goran Paskaljevic. Guió: Goran Paskaljevic i Genc Permëti. Fotografia: Milan Spasic. Música: Rade Krstic. Producció: Goran Paskaljević, Ilir Butka y Nikola Djivanović.
Intèrprets: Nebojša Milovanović (Marko), Jelena Trkulja (Vera), Jozef Shiroka (Nik), Mirela Naska (Maylinda), Bujar Lako (Rok), Yllka Mujo (Vevo), Lazar Ristovski (oncle de Vera), Petar Božović (pare de Vera), Danica Ristovski (mare de Vera).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

EL GRAN CARNAVAL / EUA, 1951

Billy Wilder

Charles Tatum és un periodista sense escrúpols que travessa una mala ratxa a causa de la seua addicció a l'alcohol, i que s'ha vist obligat a treballar en un xicotet diari de Nou Mèxic. Quan un miner indi es queda atrapat en un túnel, Tatum veu l'oportunitat de tornar a ser algú en el món del periodisme, donant espectacularitat al cas i allargant el rescat en connivència amb el xèrif de la localitat. Un argument molt actual, no?

Fantástico señor Fox

2 Gener

Canino

26 Decembre

puntxa aquí per vore la 7Masacrítica de Canino

LA FAMILIA COMO INFIERNO

Esta pequeña joya del desconcierto y la alienación social, Canino es una rara avis dentro de la, particularmente ignota y reconocidamente invisible -Theo Angelopoulos al margen-, cinematografía griega. Su director, Yorgos Lanthimos, con 36 años y dos películas precedentes desconocidas, tampoco abandera ningún movimiento cinematográfico. De hecho, si a Canino le negamos su condición metonímica, más que griega, parece austríaca, pues sus referentes directos pasarían por la agorafobia existencialista de Ulrich Seidl y por la gélida implosión ultraviolenta que habita en el cine de Michael Haneke. Un grito seco (y ahogado) sobre la capacidad del ser humano para el mal, incluso con su propia progenie, únicamente soportable por las cargas de profundidad de humor necrótico que salpican el relato y por la frialdad de la composición esquemática en la puesta en escena.

Estamos en el terreno de la ficción, ergo la metáfora es un principio insalvable. La familia retratada en Canino no es, entonces, más que un retrato de un régimen autocrático -al fin y al cabo, autocracia, viene del griego: autos, “uno mismo”, y khratos, “gobierno”-y totalitarista donde la voluntad de uno doblega la libertad de los otros. Un símil de carácter sociopolítico donde el padre ejerce de tirano opresor y el resto de su familia de víctimas inconscientes. Pero la maldad no posee fines meramente sadomasoquistas. Lanthimos se apropia de las teorías del acto discursivo promulgadas por Michel Foucault y utiliza el lenguaje verbal como uno de los principales focos de alienación y tortura a los sufridos hijos que viven prisioneros en su casa, ignorantes de todo lo que acontece en el mundo exterior. De ahí que la familia protagonista de la película sea un modelo disfuncional ajeno a todo y a todos, viviendo en una eterna infancia, cuyas reglas están marcadas por terroríficos concursos de resistencia física, que van desde ver quién aguanta más sin respirar a comprobar quién soporta durante más tiempo el contacto con el agua hirviendo.

La duda razonable ha de salir a flote en algún momento. ¿Es Canino una boutade plagada de imágenes llamativas en su agresividad o realmente existe un corpus ontológico que sirva para definir los peligros del autoritarismo más irrefrenable? ¿Nos habla la película de los aspectos más sórdidos de la condición humana, o bien la metáfora se desintegra en aras a enarbolar un relato tan impactante como desconcertante y, sí, entretenido? ¿El distanciamiento con que se afrontan los hechos sitúa al espectador como si fuera un entomólogo fiel al método científico (Kubrick), o más bien un médico forense que disfruta diseccionando las partes corruptas de un cuerpo inerte (Haneke)? Es algo innegable: Lanthimos juega al desconcierto, a la sorpresa en forma de puñetazo al rostro del espectador, y, las cosas como son, el resultado es ciertamente notable, incluso atractivo. Ya no sólo porque la película no tiene altibajos rítmicos, sino porque en su amalgama de obscenidades -psicóticas, sexuales, violencia física- siempre denotamos la presencia de un demiurgo tramposo y juguetón que no deja de recordarnos que por encima de la barbarie prevalece el mayor de los absurdos.

Alejandro G. CALVO (EL CULTURAL, 14 de maig de 2010)

EL CASTELL DE LA PURESA

Jean Jacques Rousseau defensava en el seu excels tractat Emilio, o de la educación, que l’individu pot conservar la seua bondat natural malgrat la seua participació en una societat eminentment corrupta. Tal vegada l’afirmació sostinguda per l’il·lustrat resulte massa ingènua en ple segle XXI. Almenys això és el que sembla pensar El pare que, amb la complicitat de la seua esposa, ha mantingut tancats els seus tres fills durant tota la seua vida. Mai arribarem a conéixer la vertadera raó de la reclusió. Tan sols en una ocasió quan castigue brutalment, per haver infringit greument les normes, que contundentement condemnen qualsevol contacte amb l’exterior, la jove Christina, la qual durant un cert temps ha sigut amant del fill, El pare a penes farà referència en una frase a una abstracta abjecció de la societat contemporània. Però no ens equivoquem. Tan sols és una frase. Són l’abstracció i el desconeixement els que construeixen i impulsen una captivitat que potser no tinga una vertadera raó de ser i de la qual els propis presoners no tenen constància. Les justificacions no existeixen o almenys no tenen importància. No són d’orde moral o religiós. Ni tan sols ens semblen una ruptura desesperada com la que abraçava la família d'El séptimo continente (Michael Haneke, 1989) i que estava abocada al suïcidi com a única via de fuga. La família que protagonitza el film de Giorgos Lanthimos es mou a partir de la imprecisió, d’allò que s’ha desconegut, i és en aquest punt on troba els seus elements més interessants. L’espectador a penes té uns pocs apunts per a tractar de contextualitzar i/o comprendre els protagonistes. Per aquest motiu, és una llàstima que el realitzador no vaja encara més lluny, portant la narració fins a un paroxisme absurd, que situe indefectiblement l’espectador en eixa mateixa terra de ningú en què habiten els personatges.

Al contrari que cineastes com Haneke o Fassbinder, Lanthimos evita amb la utilització d’un particular i estrafolari humor, pròxim al surrealisme, que la seua mirada llisque totalment fins la desesperança. Per això malgrat l’eminent tristesa i el pessimisme que cobreixen el relat, el divertit patetisme que sorgeix de diferents situacions (recordem, per exemple, el moment en què El pare, es disposa a pescar uns peixos a la seua piscina, equipat amb material de submarinisme) li dóna una suggestiva complexitat i sobretot perspectiva. El realitzador maneja notablement el tempo i l’atmosfera, en alternar a la perfecció seqüències més crues amb altres molt més emotives o fins i tot ingènues. Per damunt de tot, sorgeix de cada pla una singular poesia, que sembla alimentar-se del patetisme, i que conclou en situacions tan belles com la caiguda de l’avió en el jardí.

Kaspar Hauser va créixer en captivitat, totalment aïllat, durant setze anys. Tornat a la societat, infinitat de pedagogs van intentar ensenyar-li a parlar, a llegir. Van tractar de fer d’ell, en definitiva, un individu social. L’enigma que rodeja la seua mort no deixa de ser una mena de tràgica constatació de la impossibilitat del xic per adaptar-se al seu nou jo. El final obert de Canino sembla discórrer en paral·lel a la tràgica desaparició del xic del segle XIX.

Malgrat el fet d'haver viscut tancats durant tota la seua vida, al contrari que Kaspar Hauser, els tres jóves grecs han sigut educats. Si bé, aquesta formació parteix del propi aïllament i de l’espai que suposa el seu món. El vocabulari pot subvertir-se, els conceptes morals i/o ètics són alterats (l’incest, sense anar més lluny, no resulta en absolut anòmal). Aquests joves són per moments indefensos xiquets o viscerals subjectes carregats d’incomprensible agressivitat.

La pel·lícula de Lanthimos, formalment molt bella, és, en conclusió, un dels títols més transgressors, i fins i tot oberts, dels últims temps. Saludada amb èmfasi en els passats festivals de Cannes i Sitges, Canino ens descobreix en el seu director a un dels noms propis per a tindre en compte en el nou cinema europeu, i ens recorda que el cine grec és viu i que va molt més enllà de les majestuoses propostes d’Angelopoulos. Ja només falta que els distribuïdors se n’assabenten.

Ramón Alfonso (http://www.miradas.net/2010/06/actualidad/criticas/canino.html)

UNA FEROTGE MOSSEGADA

El que el filòleg jueu Victor Klemperer va segellar davall les sigles LTI (Lingua Tertii Imperii) per a designar les estratègies de manipulació del Tercer Reich sobre els usos del llenguatge pot servir-nos per a entendre l’al·legoria que Canino fa sobre l’exercici del poder en els totalitarismes, ja siga en la seua versió micro (el patriarcat feroç que ha criat els seus fills en un univers envasat al buit, privat de tot contacte amb l’exterior) o macro (aqueix fora de camp en què les relacions humanes s’han convertit en un eufemisme, alguna cosa que ja no té a veure amb la vida tal com la coneixem).

La busca de nous significats per a paraules tan quotidianes com «autopista», «mar», «carrabina», «zombi» o «telèfon» o la relectura, ridícula alhora que terrorífica, del Fly Me To The Moon de Frank Sinatra, introdueixen la idea més subversiva d’aquesta desconcertant pel·lícula grega, tan deutora del món de Buñuel com del de Pasolini: el llenguatge crea i pensa per nosaltres. El rigor formal de la proposta de Lanthimos juga a la descentralització de cossos i causes i efectes per a efectuar una radiografia dels protocols de la institució familiar i els corrents de poder que s’hi estableixen. Canino és premeditadament excèntrica, i mossega on més dol.

Sergi Sánchez (La Razón, 14 Maig 2010)

LA FITXA

Kynodontas. Grècia, 2009. 94 minuts

Direcció: Yorgos Lanthimos. Guió: Yorgos Lanthimos i Efthimis Filippou. Fotografia: Thimios Bakatakis. Producción Yorgos Tsourgiannis.

Intèrprets: Christos Stergioglou (pare), Michele Valley (mare), Aggeliki Papoulia (filla major), Mary Tsoni (filla petita), Christos Passalis (fill), Anna Kalaitzidou (Christina).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

FANTÁSTICO SR. FOX / EUA, 2009

Wes Anderson

Un astut rabosot anomenat Fox sembla portar una vida idíl·lica amb la seua esposa i amb el seu fill Ash. Però, a les nits, el senyor Fox es dedica a robar gallines, ànecs i titots a les granges veïnes. Els grangers decideixen acabar amb la situació i caçar a Mr. Fox. Pel·lícula d’animació basada en el famós llibre per a xiquets de Roald Dahl.

Nacidas para sufrir

19 Decembre

Plana Web Oficial de Nacidas para Sufrir

Marifranç, de Pedreguer, a la qual molt conegueu té un paper important en la pel.li i com vam quedar està parlant amb el director i potser que vinga a Dénia per a la projecció

Notes del director

NACIDAS PARA SUFRIR és una comèdia romàntica, però amb una particularitat molt important: que els seus protagonistes no ho saben. Tal vegada per això en el resultat final predomina això de “comèdia” sobre això de “romàntica”. Però romàntica també ho és, que conste.

El que passa és que en les comèdies romàntiques sol ocórrer que xica troba xic (o al revés), xica perd xic (o al revés) i, finalment, xica recupera xic (o al revés). Ací no és exactament així. Ací es tracta més aviat d’ama troba esclava, ama perd esclava i, finalment, ama recupera esclava (o al revés). I això d’ama i esclava tampoc és que siga així d’explícit.

Per descomptat, i com passava amb l’assumpte de la “comèdia romàntica”, elles tampoc ho saben. En realitat, les dues protagonistes d’aquesta història, la vella Flora i la seua criada Purita, no són més que dues pobres dones que s’han passat tota la vida treballant i sacrificant-se pels altres.

NACIDAS PARA SUFRIR és també una història que vol recuperar la tradició de l’humor negre i costumista de les comèdies en blanc i negre de l’Espanya dels anys seixanta, aquelles meravelloses pel·lícules de Berlanga, Ferreri, Forqué… (quasi totes amb guions d’Azcona, per descomptat), però traslladant eixa forma de mirar la realitat a l’època actual, a l’any 2009.

La protagonista és una anciana, una dona de poble, igual que ho era Pepe Isbert en algunes d’aquelles. Com ell, la seua forta personalitat i la desimboltura i la cabuderia que donen els anys li faran enfrontar-se a familiars i veïns (i fins i tot a l’Església) per a aconseguir els seus propòsits, que no són més que assegurar-se algú que la cuide en els seus últims anys de vida sense portar-la a una residència.

Però, al contrari que aquelles històries, (tal vegada perquè ací es tracta de dones?), NACIDAS PARA SUFRIR té en el fons eixa estructura de comèdia romàntica de què parlava abans, encara que siga molt molt en el fons.

L’objectiu de la protagonista és el mateix que en aqueixes pel·lícules de Pepe Isbert, assegurar-se un poc de benestar en l’últim tram de la seua vida mitjançant una estratègia una mica rocambolesca.

Però ara ja no es tracta d’aconseguir un favor al gendre o comprar un cotxet per a passejar amb els amics, sinó d'una cosa encara més difícil: esbrinar qui la vol en la vellesa i assegurar-se la companyia d’eixa persona.

Miguel Albaladejo

Tractament visual

El tractament visual de NACIDAS PARA SUFRIR utilitza com a model eixes antigues comèdies espanyoles, però amb la variant substancial d’estar plantejada com una pel·lícula en color, raó per la qual ha de provocar un efecte completament oposat al d’elles.

El que allí era un realisme descarnat gràcies al blanc i negre, amb els seus enquadraments tan amplis i els seus plans tan llargs, ací, amb un plantejament semblant de posada en escena i càmera, es converteix en una pel·lícula amb aire de conte, intemporal, més pròxima al fals costumisme inventat per Fellini per a Amarcord. I tot gràcies a la localització de la història en un poblet com Bocairent, amb aqueix aire d’anunci de torró, i la possibilitat de construir en estudi els principals decorats, com si estiguérem a Cinecittà.

El treball de fotografia també va en aqueixa direcció. La pel·lícula està il·luminada amb un cert sentit de l’humor, com si la pròpia precarietat en què viuen les protagonistes provocara que el seu món, encara que siga actual, s’assemblara més als interiors tenebrosos d’El laberinto del fauno que a qualsevol altre model de pel·lícula amb iaies entranyables.

Com a contrapunt a això, tenim els exteriors lluminosos del camp, les floretes, els cels blaus, les nits de revetla amb focs artificials…, fins i tot les flors de colors de la vetla de la primera seqüència.

LA ESPAÑA CONCILIABLE

Desde su debut, en 1998, con la estimable La primera noche de mi vida, Miguel Albaladejo, uno de los más prolíficos directores de la penúltima hornada de nuestro cine, ha practicado una suerte de comedia neorrealista hispana, a caballo entre la tradición y la modernidad, presidida por la irregularidad, marcada por esporádicos chispazos de genialidad en los diálogos y las situaciones y por una puesta en escena más cercana al esfuerzo que a la brillantez.

Entre su filmografía hay notables aportaciones (El cielo abierto), historias con grandes posibilidades y desiguales resultados (Manolito Gafotas, Ataque Verbal, Cachorro), y otras directamente fallidas (Rencor, Volando voy). Con Nacidas para sufrir, su nuevo trabajo, presentado en estos días en la sección Panorama del Festival de Berlín, alcanza sus cotas más altas sin abandonar sus señas de identidad, aunque puliendo al máximo sus anteriores desequilibrios.

En Nacidas para sufrir, de la que quizá sea mejor no desvelar apenas su trama general, se unen con infinita gracia la convivencia en la España del siglo XXI de dos mundos aparentemente inconciliables: el ultramontano machismo hispánico y el matrimonio homosexual; las residencias de ancianos organizadas por monjas y las camas con posiciones anatómicas; las verbenas de pueblo y el pago de los derechos de autor a la SGAE; la supervivencia de las viejas tiendas de ultramarinos y el ascenso de las galletas y los yogures con un tanto por ciento de fibra.

Ayudado por las soberbias interpretaciones de Petra Martínez y Adriana Ozores, Albaladejo demuestra que sabe tanto del terruño como de la vida ultramoderna, y ha compuesto un guión en el que también sobresalen un excelente manejo del lenguaje tradicional, de las expresiones de pueblo, y una gran capacidad para trasladar a la pantalla hechos cotidianos tan extendidos y tan poco resolubles como esa tos, entre la realidad y la ficción, que ejercitan algunas malas pécoras cuando llegan a viejas para descolocar al personal y practicar el victimismo. El libreto de Albaladejo nunca decae y siempre se saca de la manga un giro que, en principio, puede parecer sorprendente, pero que sólo se produce tras un exhaustivo análisis de la realidad más sangrante, ésa que nos circunda ahora pero que ha estado ahí desde tiempos inmemoriales.

Salvo alguna frase mal resuelta por algún intérprete de reparto, y un par de encuadres en los que se pierde eficacia por querer remarcar demasiado la gracia (el primer plano de la anciana al descubrir el pastel en la verbena), casi todo en la película rezuma verdad dentro de su aparente locura. Sobre todo el dibujo del cariño verdadero y de la soledad, y el relato de los daños colaterales que conlleva siempre el matrimonio, ya sea el de toda la vida o, como diría una parte de esa España aparentemente inconciliable, ese tan moderno que se puede practicar ahora.

Javier Ocaña (EL PAÍS, 12 de febrer de 2010)

UNA PARTICULAR HISTÒRIA D’AMOR

Miguel Albaladejo revalida el millor del seu cinema en Nacidas para sufrir. Si el costumisme, l’humor i la dissecció profunda de conductes i personalitats ens han fet disfrutar els seus films anteriors, aquesta vegada, afina i estilitza els seus recursos en una tragicomèdia de tremenda dignitat, que apel·la als clàssics en la nostra memòria amb tot el dret al llarg del metratge, i desafia els adjectius que minimitzen el valor del gènere. El retrat d’un grup social, emparentat o no, el conflicte que planteja, la deriva sorprenent a què condueix la seua resolució i les encertades finestres que obri o entretanca al seu pas, amb altres tants signes d’admiració/interrogació, propicien que Albaladejo mantinga l’espectador en una tensió que pot o no descarregar a riallades, per a gelar-li el somriure sense transició i separar-lo de colp d’una trama a què s’havia entregat, per a obligar-lo inadvertidament després a reflexionar, en un instant, sobre el que acaba de contemplar.

El director alacantí té l’habilitat de triar escenaris i personatges tremendament pròxims, recognoscibles, en una ostentació de versemblança que resisteix el microscopi, perquè no importa que visquen en un lloc o en un altre, el que importa són les motivacions, la personalitat. La lent d’Albaladejo no sols augmenta, a més revela trames insòlites, escorta els seus personatges amb tendresa, encara que sense complaences, en les seues tribulacions quotidianes i atemporals. Nacidas para sufrir revela davant la mirada entregada del públic la profunditat d’una tragèdia de cambra, desposseïda de solemnitat mitjançant el més negre i despietat dels sentits de l’humor. Flora (Petra Martínez) i Purita (Adriana Ozores) protagonitzen un melodrama d’amor, interessos, zels, repressió i sorprenents descobriments emocionals amb enorme realisme, gràcies també a uns papers escrits magistralment. Protagonistes i secundaris són presentats amb dues precises pinzellades, prou matisades perquè el desenrotllament que despleguen seqüència rere seqüència revelen una complexitat veraç .

El recurs a les metàfores, als irònics contrastos, als acudits visuals i a les reaccions de l’entorn social en la definició contínua de situacions inèdites evita un subratllat excessiu i uns diàlegs massa explícits que Albaladejo evita amb enorme encert, tot confiant a les tremendes actuacions de les seues actrius (magnífiques també Marta Fernández-Muro i Malena Alterio) una gran responsabilitat en el resultat final. Amor/odi, ama/esclava, patidora/botxí són pols oposats separats per filats de paper, tan difuses com inclassificables són les motivacions de Flora (que partia de la necessitat d’una cuidadora en la seua vellesa) i Purita (la bondadosa ingènua), subjectes perfectes d’un nou i eficaç estudi de mentalitats filmat des del respecte i la profunda empatia d’un agut observador.

EVA PEYDRÓ (Cartelera TURIA / Febrer 2010)

LA FITXA

Espanya, 2009. 112 minuts

Director i Guió: MIGUEL ALBALADEJO. Fotografia: KIKO DE LA RICA. Productors: GERARDO HERRERO, MARIELA BESUIVSKI, JAVIER LÓPEZ BLANCO.

Intèrprets: ADRIANA OZORES (Purita), PETRA MARTÍNEZ (Flora), MARÍA ALFONSA ROSSO (mare de Purita), MALENA ALTERIO (Marta), MARÍA ELENA FLORES (tia Josefa), MARTA FERNÁNDEZ-MURO (Salvadora), SNEHA MISTRI (Mª Pilar), MARIOLA FUENTES (Mariana), MARI FRANÇ TORRES (Mari Carmen), ANTONIO GAMERO (don Dimas).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

CANINO / Grècia, 2009

Giorgos Lanthimos

Una faula incòmoda, provocativa i carregada d'humor negre, sobre una família que viu confinada en una mansió aïllada: per tal de preservar-los de tota influència del món exterior, els pares han criat els seus fills (un xic i dues noies) totalment aïllats de l’exterior. Un dels films més insòlits de la temporada.