Monsieur Lazhar

10 Febrer

ENTREVISTA AMB PHILIPPE FALARDEAU

            Nominada a l’Oscar i guanyadora dels Genie, els Goya canadencs, Profesor Lazhar és la història d’uns xiquets traumatitzats pel suïcidi de la seua professora a qui s’encarrega d’infondre nous ànims un mestre arribat d’Algèria que amaga un episodi violent i terrorífic marcat per la mort i la destrucció. Senzilla i efectiva, Profesor Lazhar ens enfronta a una pregunta essencial: com enfrontar-nos al passat i poder curar les nostres cicatrius sense que aquestes ens destruïsquen per sempre. Parlem amb el seu director, Philippe Falardeau.

Pregunta: És una pel·lícula que busca la bellesa a través d’una gran senzillesa.

Resposta: Volia simplificar la pel·lícula al màxim. No passen moltes coses ni hi ha grans esdeveniments. Era important simplificar al màxim possible per a no caure en cap truculència.

P: En la pel·lícula està portat a l’extrem, però tothom coneix el que significa superar una situació traumàtica.

R: Hi ha dues coses amb què la gent pot identificar-se: el dol i l’escola. Tots hem anat al col·legi i tenim records molt concrets. L’espectador veurà unes experiències molt personals. El dol l’aborda des d’una manera col·lectiva, quan passem d’una societat catòlica a una laica també es perden tots eixos ritus del dol que ens ajudaven a superar-lo. El que jo volia mostrar és com la comunicació pot substituir eixos ritus del dol.

P: Els alumnes i el professor es fan teràpia els uns a l’altre i al revés. Són personatges paral·lels.

R: El professor s’acosta a aquests xiquets perquè té la necessitat d’acceptar el seu propi dol encara que és una cosa de la qual no se n’adona i que tampoc accepta. Al final em semblava bella la idea que els xiquets ajuden al professor sense saber-ho molt bé. No volia que fóra una pel·lícula en què el professor fora un heroi com succeeix en les pel·lícules americanes.

P: És un gènere molt recognoscible el del professor i els seus alumnes complicats. Com situa el seu?

R: M’agrada la pel·lícula de Robin Williams però el meu referent va ser el cine de François Truffaut, sobretot La piel dura, que és una pel·lícula en què no passa quasi res. M’agrada eixe to reposat. Una altra pel·lícula que em va inspirar molt va ser La clase de Laurent Cantet, va tindre un impacte tan fort sobre mi que quan la vaig veure veure ja estava acabant el guió de la meua pel·lícula i vaig estar a punt de deixar-ho perquè creia que mai podria millorar-ho i no tenia sentit. Em vaig quedar amb la idea d’un professor que no siga perfecte. Veiem, per exemple, com al principi del film menteix.

P: Lazhar és algerià però la qüestió racial apareix d’una forma molt velada i secundària.

R: En esta pel·lícula ja es parla de molts temes i parlar sobre el racisme hauria sigut recargolar-la massa. Després del 11-S, parlar sobre musulmans a Amèrica del nord és un tema molt delicat i jo el que volia mostrar era que no m’interessa gens ni miqueta si aquest senyor és religiós o no o si va a la mesquita, etc. Hi ha un moment en què una xiqueta amb un hiyab comenta el seu estil amb una xiqueta occidental sense donar-li cap importància als símbols d’eixa roba. Aqueix és el meu punt de vista, no té cap importància. Aborde la immigració des de l’angle de la integració i la trobada de cultures.

P: La infància està abordada sense ocultar la tristesa que un també sent en eixa època.

R: De xicotet no recorde tant la tristesa com una melancolia latent. Crec que el que succeeix de xicotet és que tens sentiments de desolació però no saps com expressar-los, et falten les paraules i les ferramentes. En aquest cas, els xiquets viuen aclaparats per un gran sentiment de culpabilitat. Per a mi eixe és el tema de la pel·lícula i per això he evitat el dramatisme o els esdeveniments espectaculars, perquè volia explorar a fons això.

P: De totes maneres, la pel·lícula té un to positiu. Està molt prop dels sentiments.

R: És com la vida, sempre tens un poc de les dues coses. Utilitze la música, la llum, els colors, etc. perquè hi haja una polaroid de l'entorn escolar, que pot ser molt negatiu, molt boig però també tindre coses belles. Quan vaig acabar esta pel·lícula estava fet pols. He realitzat pel·lícules molt més complicades des del punt de vista de la producció però aquesta em va deixar destrossat per eixa proximitat als sentiments a flor de pell.

P: Coneixem la Canadà francesa gràcies a pel·lícules recents com C.R.A.Z.Y., Incendies i en breu veurem Starbuck. Fa la impressió que estan a mitjan camí entre Europa i Amèrica del nord. 

R: Per a mi el més curiós és que quan estic a Amèrica del nord em sent molt europeu i al revés. Per exemple, m’agrada molt d’Europa esta proximitat de la gent, les societats americanes són molt individualistes i també més solitàries. M’agrada el seu urbanisme que permet el contacte entre la gent perquè allí tot ho fem amb cotxe i les distàncies són enormes. Hi ha coses que no entenc d’Europa com el sentit del temps. Això de que la gent arribe a l’hora que li parega o de perdre el temps. Li vaig a posar un exemple, una vegada a França havíem d’anar a un lloc i els meus amics insistien en el fet que anàrem per la carretera i jo insistia en l’autopista sense entendre molt bé el motiu. Em van dir: Així gaudeixes del paisatge! Jo només pensava en la rapidesa.

P: Què ha guanyat amb la seua nominació a l’Oscar?

R: Porte més d’un any fent la Profesor Lazhar World Tour i estic gaudint de l’èxit. També m’hapermés posar un peu a Hollywood on rodaré la meua pròxima pel·lícula. Eixa indústria es va interessar per mi i els vaig deixar molt clar que només estava disposat a fer una pel·lícula "xicoteta" amb sentiments en el meu estil... o bé James Bond, que és un dels meus somnis.

Juan Sardá (EL CULTURAL, 17/05/2012)

L'ESCOLA DE LA VIDA

            Que no tinguen por els presumptament adults (tots gaudim de tal presumpció): no estem davant d’una pel·lícula infantil, infestada de senyals i tòpics, encara que l’acció transcórrega en una escola de Montreal, colpejada per una terrible tragèdia. Una professora, idolatrada pels xiquets, se suïcida. No és un punt de partida amable, però sí un dels eixos d’aquesta esplèndida pel·lícula que optava a l’Oscar a la millor producció de parla no anglesa, finalment guanyat per la iraniana Nader y Simin, una separación.

            L’altre pivot sobre el qual gira Profesor Lazhar és el personatge que serveix de títol. Un algerià de passat ocult i molt improbable futur, que aconsegueix ser contractat per a reemplaçar la mestra difunta. En una escola on la majoria de pedagogs són dones, Lazhar procedeix d’una altra cultura i d’un univers tancat i intolerant. És una víctima de la represàlia política i prompte s’adona de la seua condició anacrònica en esta societat. Percep, amb sorpresa inicial, que als seus escolars els submergeixen en el tedi els textos de Balzac...

            Lazhar tem convertir-se en el que el poeta W.H. Auden definia així: "Un professor és algú que parla en el somni de qualsevol". No obstant això, és un home, perseverant i observador, que aconsegueix guanyar-se l’afecte d’uns alumnes traumatitzats pels terribles fets que van succeir en l’aula. Gràcies al mestre estranger descobriran noves perspectives i com enfrontar-se al tema de l’absència, de la mort, considerat tabú en l’àmbit familiar i escolar. Ell té una àmplia experiència respecte d’això.

            Amb la inestimable complicitat de l’actor algerià Muhammad Fellag, el cineasta canadenc Philippe Falardeau combina molt adequadament drama, humor i tendresa. La seua pot denominar-se una classe magistral que reconstrueix, de forma admirable, el món infantil i les distintes perspectives dels adults. És una pel·lícula sense concessions. Hi imperen l’emoció, el talent i -malgrat tot- l’alegria.

Lluís Bonet Mojica (LA VANGUARDIA 18/05/2012)

            Desconozco la pieza teatral que sirve de base a esta película absorbente, pero qué duda cabe que los mimbres con que parece hecha no pueden ser más pertinentes: integración cultural, social y laboral de personas de otras culturas, choques que ocasiona dicha integración, responsabilidad de una sociedad avanzada en la preservación de oportunidades en una situación económica cada vez más compleja: ahí es nada.

            Y de todo esto va 'Profesor Lazhar', una película considerablemente audaz, que concede protagonismo no a un inmigrante magrebí pobre, sino a un maestro de escuela; y que condensa en el aula de clase de una escuela canadiense todas las contradicciones de una sociedad permeable y compleja.

            Concebida para hacer pensar, pero sin ocultar también que lo hace a partir de los sentimientos, la película que ha dirigido Philippe Falardeau sirve igualmente para hacernos ver que, detrás de un inmigrante, hay todo un mundo, unas contradicciones no menores que las nuestras: el poderoso peso de una historia personal, duros traumas incluidos. Hábil para pulsar las más finas cuerdas emotivas (ahí es nada enfrentar a la infancia con la muerte), la mezcla de drama y sonrisas de este film lo hacen particularmente apto para públicos variopintos.

Mirito Torreiro (www.fotogramas.es)

LA FITXA

Monsieur Lazhar. Canadà, 2011. 94 minuts

Direcció: Philippe Falardeau. Guió: Philippe Falardeau; basat en l'obra de Evelyne de la Chenelière. Fotografia: Ronald Plante.  Música: Martin Léon. Producció: Luc Déry i Kim McCraw.

Intèrprets: Mohamed Fellag (Bachir Lazhar), Sophie Nélisse (Alice), Émilien Néron (Simon), Danielle Proulx (Srta. Vaillancourt), Brigitte Poupart (Claire), Vincent Millard (Victor).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

MELANCOLIA / Dinamarca, Suècia... 2011

Lars von Trier

Justine i Michael donen una sumptuosa festa per a celebrar la seua boda a casa de la germana de la nóvia i del seu marit. Mentrestant, el planeta Melancolia avança cap a la Terra en aquesta pel·lícula psicològica i catastrofista de Lars von Trier.

Programació Febrer 2013

 Dia 3 
 Shame 
 Dir: Steve McQueen. 
 Regne Unit, 2011, 99 minuts. 
 V.O en anglés subtitulada al castellà. 
 No recomanada a menors de 18 anys

 Dia 10 
 Profesor Lahzar 
 Dir:Philippe falardeau. 
 Canadà, 2011, 94 minuts. 
 V.O en francés subtitulada al castellà. 
 No recomanada a menors de 7 anys 

 Dia 17 
 Melancolía 
 Dir: Lars Von Trier. 
 Dinamarca, 2011, 136. 
 V.O en anglés subtitulada al castellà. 
 No recomanada a menors de 7 anys 

 Dia 24 
 El moderno Sherlock Holmes 
 Dir. Buster Keaton EEUU, 1924, 45 minuts. 

 Amb música en directe de la banda Felah Mengus. Apta per a tots els públics

Cartell Pessic Febrero 2013

Shame

3 Febrer

7Masacritica Shame

ENTREVISTA AMB MICHAEL FASSBENDER

Pregunta.- Shame planteja amb enorme cruesa la vida urbana contemporània i la tristesa del seu personatge. Creu que hem de sentir pena per ell o per nosaltres mateixos per viure en un món tan deshumanitzat?

Resposta.- Crec que hi ha un perill a sentir-nos malament per nosaltres mateixos sense fer alguns moviments positius per a millorar o aconseguir el que ens faria feliços. Sent compassió pel meu personatge perquè és conscient del seu problema i està tota l’estona tractant de lluitar contra ell. Al final crec que som responsables els uns dels altres, així que en un cert sentit tots som “culpables” de la realitat que hem construït.

P.- Shame planteja fins al seu últim extrem un canvi sociològic radical. Abans la gent es casava i mai no es divorciava. Ara les parelles duren cada vegada menys i són més volàtils. Creu que ens n’hem anat d’un extrem a un altre?

R.- Sí, hi ha alguna cosa d’això, per descomptat. També és una qüestió d’oportunitats. Jo per exemple he pogut convertir-me en actor, que per als meus pares hauria sigut molt més difícil. No es tracta només d’un canvi sexual, està relacionat amb fets com que jo ara mateix puc anar a l’aeroport, agafar un avió i anar on vulga del món. Si m’abelleix estar a Mèxic, en 12 hores hi puc estar. Tenim moltes coses a l’abast de la mà i anem de l’accés a l’excés. Crec que per això Steve va triar Nova York, perquè representa a la perfecció aquest accés constant al que vulgues quan vulgues. La gran pregunta és què fem amb tanta informació, en el món actual hi ha una gran ansietat. Ningú sap molt ben com processar tantes opcions. I la idea d’intimitat està adquirint un nou significat que ningú sap quin és ni què significa compartir-la.

P.- La idea del buit està present en tot moment...

R.- És un personatge que està intentant connectar-se amb si mateix tot el temps. Per descomptat hi ha eixe buit. Fa la impressió que és tot molt materialista, portar determinada roba o tindre una nóvia amb tals característiques i conéixer determinada gent. Se’ns diu que això és la felicitat. I en aquest procés hem perdut la capacitat de connectar amb nosaltres mateixos. I no obstant això en eixes connexions personals és on probablement podríem trobar més felicitat.

P.- L’aparició de la germana, una cantant sense èxit depressiva i súper emocional, li ofereix un espill en què no vol veure’s reflectit.

R.- Tots dos estan molt danyats emocionalment. Són oposats, ell és responsable i contingut, ella en canvi expressa les seues emocions fins al paroxisme. Esta trobada produeix una connexió que revela tots eixos misteris que amaga davant dels altres. Però no és un personatge capacitat per a tindre una responsabilitat emocional perquè només es mou amb comoditat en una àrea de seguretat com quan està amb prostitutes i sent que hi té el control. Per això defuig la seua germana i prossegueix amb eixa busca emocional que canalitza a través del físic. Però en el fons en eixes relacions esporàdiques no hi ha cap intimitat ni contingut profund.

P.- És la segona vegada que treballa amb Steve McQueen després de Hunger. Què pot contar-nos-en?

R.- És un artista enorme. Quan treballes amb ell no pot haver-hi zones ocultes o carrils de seguretat. És un procés molt lliure en què has d’estar disposat a arribar fins a qualsevol part. Steve és un gran manipulador com tots els grans directors. Ell aconsegueix que faces el que vol donant xicotetes precisions que converteixen el treball en una recerca compartida. Sents que viatges cap a ell fins a un lloc nou.

P.- En la pel·lícula es passa la mitat del metratge nu i hi ha moltes escenes de sexe. El film retrata també escenes d’una gran intimitat del personatge. Va sentir eixe pudor o eixa “vergonya” del títol?

R.- Per descomptat hi ha un moment en què sents eixe pudor però has de fer les escenes. És un treball que fas des de l’inconscient i has de perdre eixes pors. Sens dubte, ajuda molt saber que estàs en les mans d’un gran director com McQueen.

P.- Quants homes creu que deambulen pel món molt semblants a què vosté interpreta?

R.- Em tem que hi ha molts, sobretot al món occidental. Crec que esta pel·lícula descriu una realitat que sens dubte està succeint i que no veiem molt. És un film que està obtenint unes reaccions molt fortes i em sembla bé que hi haja qui preferisca no veure-ho, però definitivament és una part de la realitat.

P.- Shame presenta un univers en què la pornografia és el retrat més habitual del sexe i on té un paper omnipresent.

R.- Quan jo era un adolescent, per a veure porno te n’anaves a la botiga i et portava dues hores tindre el coratge d’acostar-te al mostrador i comprar la revista. Aquest element de vergonya hi era fins i tot abans que pogueres veure-la. Ara mateix estàs a dos clics d’això. Això ha canviat de forma definitiva la nostra imatge del sexe. Ens trobem a més amb una pornografia que és molt violenta i agressiva amb les dones. Una vegada més, crec que connectar d’una forma automàtica el sexe amb el pur plaer sense cap emoció és molt perillós.

P.- Com porta ser la portada de les revistes i ser l’home més sol·licitat del moment?

R.- Ho porte magníficament! Procure que quan sent estes coses no m’afecte molt. Em sent afortunat i també humil per això. Per a mi l’important és que tants bons directors vulguen treballar amb mi i em concentre a fer bé el treball. També sóc conscient que és més fàcil caure quan estàs dalt del tot que quan ningú et coneix. Però no hi ha molt que fer excepte intentar triar bé les pel·lícules i donar el millor de mi.

Juan Sardá (EL CULTURAL 14/02/2012)

EL DESIG BUIDAT

A qui encara no tinga clar el que separa el promiscu de l’addicte sexual li bastaran pocs minuts del metratge de Shame per a poder apreciar-ho. Encara que el millor és entendre que Shame no és (o, almenys, no sols és) una pel·lícula sobre l’addicció sexual: el seu protagonista, Brandon Sullivan -un poderós Michael Fassbender en el punt equidistant entre la seducció i la feredat-, és la forma extrema de tots nosaltres, subjectes que aguaitem el vertigen del buit que espera en l’últim tram de la lògica del consum, de la satisfacció perpètua del desig. Que Brandon siga addicte sexual és una decisió estratègica: deixa clara la naturalesa libidinal d’eixe capitalisme que buida de plaer una mecànica basada en la satisfacció del plaer.

En l’obra de Steve McQueen com a videocreador coexistia una indagació sobre l’empremta del cinema en l’imaginari col·lectiu i un interés pel cos, que havia portat alguns crítics a establir vincles amb l’obra de Mapplethorpe. Resulta, doncs, conseqüent que el seu cinema siga, essencialment, un cinema del cos. O del cos i els seus fantasmes. Com subratlla el cineasta, mentre la seua òpera prima, Hunger (2008), parlava del cos com a instrument de resistència i llibertat en el context d’una presó, Shame parla del cos com a presó en l’entorn d’una il·lusòria llibertat, miratge generat per un capitalisme terminal que vampiritza els seus peons en la compulsió del consum d’altres cossos.

El títol de la pel·lícula al·ludeix al sentiment que activa sobre l’addicte la mirada -no necessàriament reprovatòria- de l’altre: en aquest cas, la germana del protagonista -Carey Mulligan, sensacional en la seua encarnació d’una fragilitat autodestructiva, una figura que suplica afecte i protecció en quasi cada gest- és el ressort que precipita el drama, l’ull davant del qual Brandon es rebel·larà en algunes de les seqüències més doloroses de la pel·lícula -eixa conversa amb dibuixos animats difuminats al fons- i sota l’influx del qual es revelarà (com a figura vulnerable) en la seqüència més recordada de la funció -eixa interpretació de New York, New York que obrirà fissures i activarà lacrimals-.

A la pel·lícula se li pot retraure un excés d’intensitat dramàtica en el seu desenllaç, alguna decisió sospitosa de moralisme -la seqüència del club gai- i una línia de diàleg innecessària -la que al·ludeix al passat familiar dels personatges-, però el seu sofisticat estil -un buidatge del cos sobre fons abstractes- i la seua capacitat per a aïllar i analitzar un arquetip estrictament contemporani la converteixen en una obra veritablement important, essencial.

Jordi Costa (EL PAÍS 16/02/2012)

LA FITXA

Regne Unit, 2011. 99 minuts

Director: Steve McQueen. Guió: Steve McQueen, Abi Morgan. Fotografia: Sean Bobbitt. Música: Harry Escott. Productors: Iain Canning i Emile Sherman.

Intèrprets: Michael Fassbender (Brandon), Carey Mulligan (Sissy), James Badge Dale (David), Nicole Beharie (Marianne).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

PROFESOR LAZHAR / Canadà, 2011

Philippe Falardeau

Bachir Lazhar, un humil mestre de primària d’origen algerià de 55 anys, és contractat en un col·legi de Montreal per a substituir una professora que ha mort tràgicament i s'hi farà càrrec d'un grup de xiquets que, davant del terrible esdeveniment i de la pèrdua de la seua mestra anterior, estan preocupats pel misteri de la mort. 

Four Lions

13 Gener

LA FORÇA DISSOLVENT DE LA COMÈDIA

La comèdia és un gènere que, almenys en teoria, és capaç d’abordar qualsevol tema. Al cap i a la fi, ací està la gastada frase escrita per Woody Allen per al guió de Delitos y faltas (1989) segons la qual tragèdia+temps=comèdia. Però, què passa quan els ecos d’una tragèdia encara estan entre nosaltres i les seues conseqüències ben presents? Com demostra la filmografia de la major part dels països, inclòs el nostre, el terrorisme en actiu se situaria a l’altre costat d’eixa barrera impenetrable per a la rialla. És per això que una proposta com Four Lions resulta tan sorprenent, però alhora, tan estimulant. Paral·lelament, demostra que la caricatura i l’humor, com ja provara el mestre Ernst Lubitsch en Ser o no ser (1942), en un context no precisament propici per a la broma, poden ser instruments més eficaços per a posar en evidència l’anacronisme de les raons dels assassins que la seua fàcil conversió en monstres sanguinaris, aliens a tota humanitat.

La pel·lícula converteix els integrants d’un comando terrorista islamista en un grup que una vegada i una altra, davant les discussions que es presenten entre ells, demostra el profund absurd dels seus motius per a immolar-se en un acte terrorista. I això s’aconsegueix a través de la seua transformació en personatges aparentment eixits d’una comèdia slapstick, en la qual les explosions que van marcant els seus desgraciats recorreguts no semblen una altra cosa que les mil i una desventures de personatges com els encarnats per Buster Keaton, Harold Lloyd o fins i tot dibuixos animats com el Coiot, en la seua desesperada croada per devorar el Correcamins.

Però no és només en les escenes físiques on la comicitat es posa al servei del fi buscat; unes altres, com la discussió amb el religiós que el protagonista sosté en la seua pròpia casa sobre el paper de la dona, exerceixen també de dissolvent i de crida a l’abús essencial dels dogmes. Una estratègia, d’altra banda, que apunta contra el doble joc dels polítics, o denuncia, en el magnífic epíleg que acompanya els títols de crèdit, els abusos i la mateixa carència de lògica d’algunes polítiques antiterroristes, que en realitat cauen en els mateixos excessos d’aquells a qui vol combatre: tot el raonament sobre la jurisdicció del contenidor sembla eixir del mateix retorciment argumental amb què els terroristes, especialment Barry, pretenen justificar decisions tan absurdes com la de posar com a objectiu del seu explosiu suïcidi en… una mesquita!

L’aposta de Morris és alta, però se sosté durant la major part del metratge gràcies a uns actors en estat de gràcia i un guió que sap complementar a la perfecció la comèdia física amb uns diàlegs que ofereixen alguns dels millors moments de la cinta, i que només tenen el xicotet problema de resultar, de vegades, una mica repetitius. Però en conjunt, Four Lions representa una magnífica opció per a aguaitar un fenomen impossible d’ignorar, i que en massa ocasions queda tancat darrere d’un enfocament excessivament intel·lectual o simplement propagandístic. Que, a més, una proposta així sorgisca de la filmografia d’un país que va patir en carn pròpia aquella arpada de violència irracional, diu molt d’una indústria capaç d’enfrontar-se a això sense por dels tabús i de les recriminacions. I si el resultat és francament divertit, com ho és el d’esta cinta, millor que millor.

Miguel A. Delgado (http://criticas-de-cine.labutaca.net/four-lions-la-fuerza-disolvente-de-la-comedia/)

DOLOR VERDADERO DETRÁS DE CADA CHANZA

Un terrorista que en realidad no es más que un aspirante a fantoche mira a la cámara de vídeo con el gesto impostado de la maldad, pronuncia amenazas contra Occidente mezcladas con reivindicaciones simplemente majaderas mientras agarra su arma como si fuera la continuación de su propio cuerpo. De pronto, la intrahistoria de la grabación queda al descubierto: como la cruel, desoladora y desternillante toma falsa de un vídeo de reivindicación terrorista, el plano se convierte en el de un idiota con una ametralladora de los action men. Pero ¿qué es más peligroso: un inteligente que sabe lo que hace o un lerdo de encefalograma plano? Chris Morris reflexiona sobre ello en la sensacional Four Lions, una atrevida bomba de relojería en forma de comedia negra.

Morris, prestigioso comediante británico, habitual de la radio y de la televisión, se acerca por primera vez al cine en formato de largometraje con una historia complicadísima de resolver. ¿Hay algo más difícil que hacer comedia de la guerra y hablar de dramas y realidades absolutamente contemporáneos de la película, no en retrospectiva? Lo hizo Charles Chaplin en El gran dictador; Ernst Lubitsch, en Ser o no ser; Stanley Kubrick con el apocalipsis nuclear en Teléfono rojo: ¿volamos hacia Moscú?, y muy poco más. Morris lo logra retratando la llamada guerra contra el terrorismo y a un grupo armado islámico compuesto por ciudadanos británicos de origen árabe. Y lo hace desarbolando la famosa teoría de Woody Allen de que comedia es igual a tragedia más tiempo. A Morris no le hace falta el paso del tiempo para ser certero tanto en la comicidad del gag como en el drama interior que siempre conlleva el humor negro. Porque la reflexión tiene trascendencia, porque detrás de cada chanza hay dolor verdadero, porque este nunca se muestra, queda larvado, fuera de campo, y es el espectador el que debe sacarlo a la luz, quizá previa carcajada, con un ejercicio de inteligencia crítica.

En Four Lions están presentes la manipulación ideológica ("en las mezquitas parece que los imanes cagan sabiduría", dice uno de los terroristas) y la degradación de la mujer en la mayoría de los hogares musulmanes. Pero también hay estopa para la policía británica ("¡si lo he matado es que era el objetivo!", dice un tirador tras un error, parafraseando aquel disparate del brasileño abatido en el metro de Londres), para los atajos antidemocráticos en los interrogatorios...

La versión integrista islámica de El rey León que un padre le cuenta a su hijo, como una especie de yihad para niños, solo puede compararse con aquel zarrapastroso Frente Popular de Judea inventado por los Monty Phyton para La vida de Brian. Aunque lo más importante termina siendo la mueca del espectador, que se ríe y se congela, se ríe y se congela, hasta llegar a un último plano en el que toca preguntarse: "Si tanto me he carcajeado, ¿por qué ahora estoy herido por dentro?".

Javier Ocaña (EL PAÍS, 30/09/2011)

LA FITXA

Regne Unit, 2010. 97 minuts

Direcció: Chris Morris. Guió: Chris Morris, Jesse Armstrong i Sam Bain. Fotografia: Lol Crawley. Producció: Mark Herbert i Derrin Schlesinger.

Intèrprets: Riz Ahmed (Omar), Arsher Ali (Hassan), Nigel Lindsay (Barry), Kayvan Novak (Waj), Adeel Akhtar (Faisal), Benedict Cumberbatch (negociador), Julia Davis (Alice), Craig Parkinson (Matt), Preeya Kalidas (Sofía), Wasim Zakir (Ahmed).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA (ATENCIÓ: 3 DE FEBRER)

SHAME / Regne Unit, 2011

Steve McQueen

Brandon és un novaiorqués atractiu amb seriosos problemes per a controlar i gaudir de la seua agitada vida sexual. Obsessionat amb el sexe, Brandon es passa el dia veient pàgines pornogràfiques, contractant prostitutes i mantenint relacions esporàdiques amb dones de Manhattan. Un dia apareix a casa sense avisar la seua germana menor Sissy amb la intenció de quedar-se uns dies en el seu apartament.

La voz del viento

6 Gener

La voz del viento és un projecte documental que enllaça a través del llenguatge audiovisual, tres viatges al voltant del canvi de cultura i l’emergència d’una nova consciència universal.

- Un viatge real: un viatge de Provença a Granada, seguint una línia de projectes alternatius.

- Un viatge interior: una expressió dels conceptes, les reflexions i els sentiments que es van generant amb el viatge.

- Un viatge col·lectiu: la idea d’un nou món que germina. La utopia, l’horitzó que continua avançant.

DADES SOBRE EL VIATGE

- 21 dies de viatge, 5000Km.

- 35 projectes visitats.

- Més de 200 persones trobades

- 9 parcs naturals.

OBJECTIU

La idea era fer un film experimental, utilitzant el llenguatge audiovisual per a transmetre sensacions i conceptes. El tema, una altra cultura més justa i harmoniosa que lluita per nàixer. És una història sobre el canvi constant i els cicles naturals.

Un nou món germina en l’inconscient col·lectiu de la gent i ja emergeix amb força en molts cors en molts llocs del planeta. Les llavors que portem són el fil conductor de les nostres trobades. Establim a través d’elles un enllaç entre tots els projectes visitats i, alhora, amb la totalitat de projectes que germinen i es multipliquen en tot el món.

Dins d’aquest viatge col·lectiu les nombroses experiències visitades permeten abordar temes que s’entrecreuen al voltant de l’agroecologia, la permacultura, el decreixement, la cooperació i l’empoderament personal i col·lectiu. Més globalment volem reflexionar dins del pensament actual adreçat cap a un canvi cultural, un nou paradigma postcapitalista.

La idea és acariciar l’esperança que el món evolucione finalment més enllà de l’egoisme, el materialisme, la corrupció i la competició, que supere segles d’història d’opressió, cap a un model nou, on la (re)connexió amb la naturalesa de manera profunda i el canvi radical en el nostre tracte cap als éssers vius pot ser la clau.

CONTEXT

Jean-Luc és agricultor, porta 27 anys cuidant dues hectàrees de terra al parc natural de la serra de Luberon, a la Provença francesa. A més de mil km, seguint el Mediterrani cap al sud, ressona la ciutat de Granada amb una forta evocació per a ell. Jean-Luc és productor de llavors naturals i ecològiques de més de 250 varietats, tradicionals, antigues i rares. Ell anomena el seu jardí le potager d’un curieux (l’hort d’un curiós). Tant el seu jardí com la seua xicoteta cabana on viu, estan plenes d’escriptures, reflexions, pensaments, poesies… És un curiós i s’obri a l’exploració, tant intel·lectual com filosòfica i quasi espiritual.

Es manté connectat al món gràcies a les moltes trobades i, quotidianament, amb la ràdio i internet. Es considera a si mateix un transmissor en difondre pel món les seues llavors de canvi. Va estar involucrat últimament en la campanya pel decreixement a França i forma part de la xarxa de llavors camperoles a França.

Ens vam conéixer durant la primavera de 2011 i vaig estar treballant amb ell a l’hort durant uns mesos. Arribava jo amb molt impuls d’una energia creixent de canvi i la seua articulació pràctica en l'àmbit local, després d’haver treballat un parell d’anys en temes de transformació social a través del consum responsable i les xarxes socials. Es van donar molts debats interessants i una bona connexió, vam viure junts, en la distància, la primavera àrab i el 15-M entre llavors, planters i compost: alguna cosa està germinant i quasi ho podem palpar.

Després de 4 mesos (que jo vaig passar a Espanya), em retrobe amb Jean-Luc a sa casa al novembre de 2011 i em diu que vol un descans, li ho demana la seua terra, li ho demana el seu cos, però sobretot li ho demana el seu esperit. Vol observar, veure què ocorre al seu Jardí i també vol veure que està passant al món, més enllà del seu dia a dia local. Em proposa que vaja amb ell de viatge fins Granada. De seguida connecte amb la idea i li propose que fem parades, que intercanviem les seues llavors i trobem gent lligada al moviment i que així podem conéixer i anar vivint que és el que està ocorrent: de Girona a Granada hi ha molts projectes inspiradors tant personals com col·lectius… I aleshores sorgeix la idea: per què no portem una càmera i ho gravem?

AUTORIA

El meu nom és Carlos Pons. Estic instal·lat a França des de març 2011, quan vaig conéixer Jean-Luc. Tinc com a projecte immediat continuar aprofundint en els meus coneixements de Permacultura i continuar participant en la construcció d’un món millor.

He participat en 15 documentals independents, amb diferents rols, principalment de so i postproducció, però també de guió i realització. Entre ells destaque el documental Cubanía sobre la vida a Cuba, eixa "illa" del capitalisme. Al mateix temps he treballat en la producció de 10 discos de música i abans vaig passar 4 anys treballant en producció audiovisual a Londres.

Sempre he estat lligat als moviments de justícia social, solidaritat i defensa del medi ambient i últimament estic implicat en el moviment per la sobirania alimentària i les iniciatives de transició cap a un sistema social més just i harmoniós. He viscut de prop l’evolució dels moviments agroecològics d’aquests últims anys i he participat en diversos fòrums i reunions. Jo coneixia ja una bona part dels projectes que hem visitat.

Sóc membre cofundador de 3 associacions: Mosaic Project (www.mosaicproject.net), Colectivo Miradas (www.colectivomiradas.org) i Asociación Moviments (www.moviments.org.es). I participe també en l'Aliança per la sobirania alimentària dels pobles (http://www.alianzasoberanialimentaria.org; http://viacampesina.org) i en l’associació francòfona de Permacultura “Brin de Paille” (http://permaculture.fr).

FINANÇAMENT

Hem filmat més de 50 hores d’imatge i so. Hem finançat amb un microcrèdit les despeses del viatge i de l'operador de càmera (4000€). Hem llançat dues iniciatives de crowdfunding (una a Espanya i l’altra a França) per a aconseguir una part del pressupost; també hem comptat amb el suport de l’Associació Perifèries amb una aportació de 1000 €. El pressupost total estimat és de 9500€ per a la producció del documental i l'edició en DVD. Aquest és un projecte sense ànim de lucre, raó per la qual no s’esperen beneficis més enllà de les despeses mínimes de producció. Si se n’obtingueren, aquests servirien per a expandir la seua difusió.

PROJECTES I PERSONES QUE APAREIXEN AL DOCUMENTAL

Mas Franch, Ecollavors, Esporus, Semillas Madre Tierra, Eco colonia Calafou, Didac S.Costa, 15M, Miquel Vallmitjana, Enric Duran, Cooperativa Integral Catalana, Esther Vivas, Derecho de Rebelión, AureaSocial, Gustavo Duch, Revista Soberanía Alimentaria, Yaiza, Can Masdeu, Guillem Tendero, La Garbiana, Roy Littlesun, Universidad del corazón único, Josep Pamíes, Dolça Revolucio, Ecoxarxa Lleida, Permacultura Montsant, Mariano Bueno, Ecollaures, Llavors d´aci, Red sostenible y creativa, Ojo de agua, La Cúpula, Felah Mengus, Temazcali Efímero, La Tribu, BioAlacant, Vicent Bordera, Patricia Dopazo, Plataforma por la soberanía alimentaria País Valencià, Perifèries, Mercatremol, Proyecto Rúcula, Jardines de Acuario, Red de Permacultura del Sureste, Los Albaricoqueros, Rincon del Segura, Nuevos Recolectores, Sunseed, Agrodilar, Hortigas, Ecovalle, 15M Granada, La comida en nuestras manos.

LA FITXA

Direcció / Muntatge / So/ Producció: Carlos Pons. Llavors / Escrits: Jean-Luc Danneyrolles. Imatge: Samuel Domingo. Banda Sonora: Marta Gomez; Felah Mengus i altres. Producció: Virginia Cabello.

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

FOUR LIONS / Regne Unit, 2010

Christopher Morris

Omar, un musulmà radical de nacionalitat anglesa, ha creat una cèl·lula terrorista de la qual formen part el seu germà Waj, un xic molt simple, Barry, un extremista que odia els blancs, i Fessal, un aprensiu fabricant de bombes. Mentre que Omar i Waj estan al Pakistan en un camp d’entrenament mujaidín, Barry recluta Hassan, un aspirant a raper. Quan Omar torna a Gran Bretanya, hi porta un pla: un atac suïcida contra un objectiu occidental insòlit. ATENCIÓ: És una comèdia (o més bé una farsa)!!!

Le Havre

 30 Decembre

7Masacrítica Le Havre

KAURISMÄKI, UNA QÜESTIÓ DE MIRADA

Després d'haver filmat el que ell mateix anomena la seua segona “trilogia proletària” (formada per Nubes pasajeras, Un hombre sin pasado i Luces al atardecer, rodades entre 1996 i 2006), esta primera entrega del que Aki Kaurismäki anuncia ja com la seua "tercera trilogia" sembla estrictament una prolongació de l'anterior: els mateixos personatges desvalguts, les mateixes relacions amoroses com a refugi càlid enfront de les inclemències d'un capitalisme depredador, els mateixos pàries que se socorren els uns als altres perquè se saben part d'una societat arraconada, la mateixa dignitat en els comportaments, la mateixa innocència en la mirada dels protagonistes, els mateixos conflictes amb els poderosos o amb les institucions de l'Estat...

I, no obstant, hi ha alguna cosa substancial i distintiva dins d'El Havre que desafia totes les comoditats i rutines de l'exercici crític. Hi ha ací, per a començar, una clara voluntat d'enllaçar amb l'herència d'un determinat cinema francés (de Marcel Carné a Jean Renoir passant per Jacques Becker i Jacques Prévert): una voluntat que no sols es transparenta en els noms d'alguns personatges (Becker, Arletty, Monet...), sinó també en la coherència que suposa buscar aquest tipus concret de referents per a una pel·lícula que es desenvolupa a França i que enllaça, al seu torn, amb l'anterior pel·lícula filmada per Kaurismäki en territori francés: La vida de bohemia (1991), de la que prové -a més- el mateix protagonista: aquell poeta bohemi que, després d'abandonar la banlieu parisenca per la qual hi transitava, reapareix ara treballant com a humil enllustrador a la portuària ciutat francesa que dóna nom al film.

Es tracta de Marcel Marx (interpretat en ambdós films per André Wilms), reconvertit ací en l'entranyable proletari que assumeix amb determinació l'atenció i l'alberg d'un xiquet emigrant perseguit per la policia i que, precisament per açò, es guanya la generosa solidaritat dels mateixos botiguers i comerciants del seu barri que abans li fugien en quant el veien aparéixer pel carrer abans que tornara a demanar-los que li fiaren una vegada més. Amb tota evidència, per tant, La vida de bohemia i El Havre formen un coherent díptic dins la filmografia de Kaurismäki, però la segona no és una continuació de la primera, ja que es tracta -a tots els efectes- d'una pel·lícula autònoma, les arrels de la quals remeten, això sí, a l'univers més volgut pel seu autor i al paisatge humà amb què millor es pot identificar la seua mirada.

Una mirada que, d'altra banda, sembla fer-se més amable i esperançada a mesura que la seua filmografia avança cap a la serenitat pròpia de la maduresa. Queden ja molt lluny, de fet, els durs perfils i els horitzons negres que assetjaven els protagonistes de la “primera trilogia proletària” (Sombras en el paraíso, Ariel, La chica de la fábrica de cerillas: títols filmats entre 1986 i 1990). Aquells eren temps en què els seus personatges no tenien una altra eixida que l'exili (a Estònia i a Mèxic en les dues primeres) o l'assassinat i la presó (en la tercera), una època en què la sequedat tallant de l'estil i de les el·lipsis transmetia amb exactitud la freda i contundent soledat d'unes criatures a qui Kaurismäki contemplava amb evident empatia, però a les quals era incapaç d'imaginar-les un altre destí que no fóra la tragèdia.

Clar que resultava pràcticament impossible donar un sol pas més enllà de la negror i del nihilisme que destil·lava eixa contundent obra mestra que va ser La chica de la fábrica de cerillas. Per això, probablement, quan Kaurismäki va començar a filmar fora de la seua asfixiant Finlàndia natal el seu cinema va començar a fer-se més obert, les costures del seu estil es van fer més amables i poroses, els horitzons dels seus personatges es van tornar més optimistes i l'acció salvífica de l'amor va començar a oferir-los un refugi capaç de fer-los desistir del suïcidi (Contraté un asesino a sueldo, filmada a Anglaterra) o de la delinqüència (La vida de bohèmia), si bé en esta última encara persistia un solatge de pessimisme que no podia evitar la mort en l'hospital de Mimí, sola en la seua habitació mentre -a través de la finestra- un cirerer en flor delata l'arribada de la primavera. Però ara, en El Havre, l'arribada de la primavera (el cirerer en flor reapareix en la seqüència final de la pel·lícula) ja no anuncia la mort, sinó la salvació de la dona que de nou agonitza a soles en l'habitació d'un hospital.

I és que ací estem ja, amb total deliberació, en el territori d'un conte de fades plenament estilitzat i de càlides tonalitats fotogràfiques: potser perquè, a la devastada Europa dels nostres dies, la de la xenofòbia rampant i la dels murs exteriors, ja només dins d'estos codis es pot filmar -amb tanta honestedat i amb un sentiment tan genuí- un món en què els emigrants africans són protegits pels proletaris europeus, en el qual l'amor pot curar -o imaginar que cura- l'esposa desnonada pels metges.

El fet que tot açò es conte sense cap retòrica discursiva, sense indici de sentimentalisme, sense justificacions psicologistes ni explicacions literàries, amb la subjacent intensitat emocional i amb la puresa expressiva que generen el seu sec laconisme narratiu i la seua radical depuració formal és el que constitueix, al cap i a la fi, el “miracle Kaurismäki”: el vertader tresor europeu del cinema contemporani.

Carlos F. Heredero (EL CULTURAL 22/12/2011)

DISCRECIÓ D'UN GENI

A propòsit de El árbol de la vida, un cinèfil que no exerceix la crítica professional va apuntar que la pel·lícula de Malick es veia constantment condicionada pel pols que mantenia l'anhel de puresa de les seues imatges amb la reiterada banalització sobre eixe tipus d'imatges que ha promogut la publicitat en els últims anys. En altres paraules, la platja metafísica del tram final no podia desembarassar-se del tot de les trivials ressonàncies de la promoció d'assegurances de vida a través de metàfores tan elementals (o essencials) com la que emprava el cineasta. El Havre, l'última pel·lícula del finlandés Aki Kaurismäki, es tanca amb el pla d'un cirerer en flor. No és, ni de bon tros, una imatge pura. S'hi superposa un homenatge al cinema d'Ozu i el gest de Kaurismäki de col·locar com a signe de puntuació alguna cosa que la seua estètica solia condemnar al fora de pla: una epifania de la felicitat. El d'El Havre és el final feliç més inequívoc en la trajectòria d'un senyor capaç d'aclimatar la tristesa d'un tango allí on les ànimes es maceren en alcohols d'alta graduació per a no congelar-se. És, també, la seua pel·lícula més optimista, un somni benigne per a temps severs, un conte de fades per als que habiten en les últimes fronteres de la precarietat. I la demostració que, a pesar de tot, quan es manifesta el geni, algú pot encara emocionar amb eixa imatge tan austera i delicada: un cirerer en flor.

En la pell del mateix Marcel Marx que protagonitzara La vida de bohemia (1982), l'actor André Wilms sembla haver guanyat una estoica i keatoniana brillantor en la mirada: el nou treball del personatge com a enllustrador en la ciutat portuària de Le Havre no sembla el resultat de la caiguda, ni de la renúncia, sinó una compromesa opció de vida per tal de, en definitiva, estar no tant a l'alçada, sinó al servei de l'home. La pel·lícula s'obri amb una lliçó magistral sobre l'ús còmic del fora de camp que subratlla la posició de l'excèntric heroi en les zones marginals de tota trama, de tota aventura possible. Si, com s'afirma en la pel·lícula, els diners es mouen en l'ombra, Marcel Marx viu on no pareixen projectar-se ni les ombres.

En contar esta història d'una comunitat solidària, el foraster innocent que hi trobarà una estació de pas, un amor immortal capaç de conjurar la Parca i el focus de decència que el protagonista trobarà en la figura més insospitada, Kaurismäki aconseguix la màxima depuració de la seua identitat estilística, alhora que reivindica la mirada idealista del realisme poètic francés de finals dels trenta i principis dels quaranta. Una obra mestra que sembla preferir no ser considerada com a tal.

Jordi Costa (EL PAÍS, 28/12/2011)

Una vez más, el universo de Kaurismäki aparece ante los ojos del espectador como un espacio desencantado, vacío y húmedo en el que los personajes se mueven a tientas. Incapaces, como todos, de entender nada. Demasiado absurdo para resultar trágico. Cruel y, por ello, profundamente divertido. No es un contrasentido, cuidado, es la desgracia que, como nos recuerda siempre Beckett, nada puede ser más gracioso que ella.

El Havre se entretiene en la historia un niño inmigrante huido de un contenedor. Como sea que la tristeza crea vínculos, pronto se teje a su alrededor una fina malla de miradas cómplices. Dicho así, suena tan mal como Wagner (decía Mark Twain que la música del alemán era mejor que como sonaba). Pero no. De nuevo, la estrategia del autor de Nubes pasajeras consiste en desnudar la cotidianidad de todas sus incongruencias hasta hacerlas perfectamente evidentes y profundamente extrañas.

Ante la cámara de este alumno aventajado de Bresson y Buñuel, cada gesto, cada mirada, se ofrece como si fuera por primera vez. Y eso nos deja a todos desnudos ante lo ridículo que resulta la propia sensación de ridículo. Dice el director que durante el rodaje no entendió nada (los actores hablan en francés, él no), pero que esto, lejos de preocuparle, le daba confianza. Y así es, ¿acaso tiene sentido algo de lo que creemos entender?

El resultado es un cuento moral sin moral, una fábula sin moraleja, un lúcido alegato contra la hipocresía sin alegato y sin hipocresía. El resultado, decíamos, ni siquiera es resultado; es un ejercicio limpio de vaciado del que queda, entre otras cosas, la divertida constancia de que Murcia (o Helsinki) puede estar en cualquier sitio. Es así. Tan brillante como genial. Ahora, vuelvan a cerrar los ojos y digan 'Murcia'. ¿A que se parece a Helsinki?

Luis Martínez (EL MUNDO 17/05/2011)

LA FITXA

Finlàndia – França, 2011. 93 minuts

Dirección i Guió: Aki Kaurismäki. Fotografia: Timo Salminen. Producció: Aki Kaurismäki, Fabienne Vonier i Reinhard Brunding.

Intèrprets: André Wilms, Kati Outinen, Blondin Miguel, Jean-Pierre Darroussin, Jean-Pierre Leaud.

PRÓXIMA PEL·LÍCULA

LA VOZ DEL VIENTO  (Semillas de transición) / França – Espanya, 2012

Carlos Pons

Jean Luc Danneyrolles, agricultor de la Provença francesa i Carlos Pons, documentalista, organitzen un viatge cap a Granada a la trobada dels moviments socials alternatius emergents, entre l'agroecologia i el canvi de paradigma. Se'n duen un càmera i parteixen durant els grans freds de febrer de 2012, portant com a moneda de canvi una col·lecció de llavors. El testimoni viu d'un moviment que creix... Un altre món es fa possible ací i ara.