3 Febrer
ENTREVISTA AMB MICHAEL FASSBENDER
Pregunta.-
Shame
planteja amb enorme
cruesa la vida urbana contemporània i la tristesa del seu
personatge. Creu que hem de sentir pena per ell o per nosaltres
mateixos per viure en un món tan deshumanitzat?
Resposta.-
Crec
que hi ha un perill a sentir-nos malament per nosaltres mateixos
sense fer alguns moviments positius per a millorar o aconseguir el
que ens faria feliços.
Sent compassió pel meu personatge perquè és conscient del seu
problema i està tota l’estona tractant de lluitar contra ell. Al
final crec que som responsables els uns dels altres, així que en un
cert sentit tots som “culpables” de la realitat que hem
construït.
P.-
Shame
planteja
fins al seu últim extrem un canvi sociològic radical. Abans la gent
es casava i mai no es divorciava. Ara les parelles duren cada vegada
menys i són més volàtils. Creu que ens n’hem anat d’un extrem
a un altre?
R.-
Sí, hi ha alguna cosa d’això, per descomptat. També és una
qüestió d’oportunitats. Jo per exemple he pogut convertir-me en
actor, que per als meus pares hauria sigut molt més difícil. No es
tracta només d’un canvi sexual, està relacionat amb fets com que
jo ara mateix puc anar a l’aeroport, agafar un avió i anar on
vulga del món. Si m’abelleix estar a Mèxic, en 12 hores hi puc
estar. Tenim
moltes coses a l’abast de la mà i anem de l’accés a l’excés.
Crec que per això Steve va triar Nova York, perquè representa a la
perfecció aquest accés constant al que vulgues quan vulgues. La
gran pregunta és què fem amb tanta informació, en el món actual
hi ha una gran ansietat. Ningú
sap molt ben com processar tantes opcions. I la idea d’intimitat
està adquirint un nou significat que ningú sap quin és ni què
significa compartir-la.
P.-
La idea del
buit està present en tot moment...
R.-
És
un personatge que està intentant connectar-se amb si mateix tot el
temps. Per descomptat hi ha eixe buit. Fa la impressió que és tot
molt materialista, portar determinada roba o tindre una nóvia amb
tals característiques i conéixer determinada gent. Se’ns diu que
això és la felicitat. I en aquest procés hem perdut la capacitat
de connectar amb nosaltres mateixos. I no obstant això en eixes
connexions personals és on probablement podríem trobar més
felicitat.
P.-
L’aparició
de la germana, una cantant sense èxit depressiva i súper emocional,
li ofereix un espill en què no vol veure’s reflectit.
R.-
Tots
dos estan molt danyats emocionalment. Són oposats, ell és
responsable i contingut, ella en canvi expressa les seues emocions
fins al paroxisme. Esta trobada produeix una connexió que revela
tots eixos misteris que amaga davant dels altres. Però no
és un personatge capacitat per a tindre una responsabilitat
emocional perquè només es mou amb comoditat en una àrea de
seguretat
com quan està amb
prostitutes i sent que hi té el control. Per això defuig la seua
germana i prossegueix amb eixa busca emocional que canalitza a través
del físic. Però en el fons en eixes relacions esporàdiques no hi
ha cap intimitat ni contingut profund.
P.-
És
la segona vegada que treballa amb Steve McQueen després de Hunger.
Què pot contar-nos-en?
R.-
És
un artista enorme. Quan treballes amb ell no pot haver-hi zones
ocultes o carrils de seguretat. És un procés molt lliure en què
has d’estar disposat a arribar fins a qualsevol part. Steve
és un gran manipulador com tots els grans directors.
Ell aconsegueix que faces el que vol donant xicotetes precisions que
converteixen el treball en una recerca compartida. Sents que viatges
cap a ell fins a un lloc nou.
P.-
En la
pel·lícula es passa la mitat del metratge nu i hi ha moltes escenes
de sexe. El film retrata també escenes d’una gran intimitat del
personatge. Va sentir eixe pudor o eixa “vergonya” del títol?
R.-
Per
descomptat hi ha un moment en què sents eixe pudor però has de fer
les escenes. És un treball que fas des de l’inconscient i has de
perdre eixes pors. Sens dubte, ajuda molt saber que estàs en les
mans d’un gran director com McQueen.
P.-
Quants
homes creu que deambulen pel món molt semblants a què vosté
interpreta?
R.-
Em
tem que hi ha molts, sobretot al món occidental. Crec que esta
pel·lícula descriu una realitat que sens dubte està succeint i que
no veiem molt. És
un film que està obtenint unes reaccions molt fortes i em sembla bé
que hi haja qui preferisca no veure-ho,
però definitivament és una part de la realitat.
P.-
Shame
presenta un
univers en què la pornografia és el retrat més habitual del sexe i
on té un paper omnipresent.
R.-
Quan
jo era un adolescent, per a veure porno te n’anaves a la botiga i
et portava dues hores tindre el coratge d’acostar-te al mostrador i
comprar la revista.
Aquest element de vergonya hi era fins i tot abans que pogueres
veure-la. Ara mateix estàs a dos clics d’això. Això ha canviat
de forma definitiva la nostra imatge del sexe. Ens trobem a més amb
una pornografia que és molt violenta i agressiva amb les dones. Una
vegada més, crec que connectar d’una forma automàtica el sexe amb
el pur plaer sense cap emoció és molt perillós.
P.-
Com
porta ser la portada de les revistes i ser l’home més sol·licitat
del moment?
R.-
Ho
porte magníficament! Procure que quan sent estes coses no m’afecte
molt. Em
sent afortunat i també humil per això. Per a mi l’important és
que tants bons directors vulguen treballar amb mi
i em concentre a fer bé el treball. També sóc conscient que és
més fàcil caure quan estàs dalt del tot que quan ningú et coneix.
Però no hi ha molt que fer excepte intentar triar bé les
pel·lícules i donar el millor de mi.
EL
DESIG BUIDAT
A
qui encara no tinga clar el que separa el promiscu de l’addicte
sexual li bastaran pocs minuts del metratge de Shame
per a poder apreciar-ho. Encara que el millor és entendre que Shame
no és (o, almenys, no sols és) una pel·lícula sobre l’addicció
sexual: el seu protagonista, Brandon Sullivan -un poderós Michael
Fassbender en el punt equidistant entre la seducció i la feredat-,
és la forma extrema de tots nosaltres, subjectes que aguaitem el
vertigen del buit que espera en l’últim tram de la lògica del
consum, de la satisfacció perpètua del desig. Que Brandon siga
addicte sexual és una decisió estratègica: deixa clara la
naturalesa libidinal d’eixe capitalisme que buida de plaer una
mecànica basada en la satisfacció del plaer.
En
l’obra de Steve McQueen com a videocreador coexistia una indagació
sobre l’empremta del cinema en l’imaginari col·lectiu i un
interés pel cos, que havia portat alguns crítics a establir vincles
amb l’obra de Mapplethorpe. Resulta, doncs, conseqüent que el seu
cinema siga, essencialment, un cinema del cos. O del cos i els seus
fantasmes. Com subratlla el cineasta, mentre la seua òpera prima,
Hunger
(2008), parlava del cos com a instrument de resistència i llibertat
en el context d’una presó, Shame
parla del cos com a presó en l’entorn d’una il·lusòria
llibertat, miratge generat per un capitalisme terminal que vampiritza
els seus peons en la compulsió del consum d’altres cossos.
El
títol de la pel·lícula al·ludeix al sentiment que activa sobre
l’addicte la mirada -no necessàriament reprovatòria- de l’altre:
en aquest cas, la germana del protagonista -Carey Mulligan,
sensacional en la seua encarnació d’una fragilitat
autodestructiva, una figura que suplica afecte i protecció en quasi
cada gest- és el ressort que precipita el drama, l’ull davant del
qual Brandon es rebel·larà en algunes de les seqüències més
doloroses de la pel·lícula -eixa conversa amb dibuixos animats
difuminats al fons- i sota l’influx del qual es revelarà (com a
figura vulnerable) en la seqüència més recordada de la funció
-eixa interpretació de New
York, New York que
obrirà fissures i activarà lacrimals-.
A
la pel·lícula se li pot retraure un excés d’intensitat dramàtica
en el seu desenllaç, alguna decisió sospitosa de moralisme -la
seqüència del club gai- i una línia de diàleg innecessària -la
que al·ludeix al passat familiar dels personatges-, però el seu
sofisticat estil -un buidatge del cos sobre fons abstractes- i la
seua capacitat per a aïllar i analitzar un arquetip estrictament
contemporani la converteixen en una obra veritablement important,
essencial.
Jordi
Costa (EL
PAÍS 16/02/2012)
LA
FITXA
Regne
Unit, 2011. 99 minuts
Director:
Steve McQueen. Guió:
Steve McQueen, Abi Morgan. Fotografia:
Sean Bobbitt. Música:
Harry Escott. Productors:
Iain Canning i Emile Sherman.
Intèrprets:
Michael
Fassbender
(Brandon), Carey Mulligan (Sissy), James Badge Dale (David),
Nicole Beharie (Marianne).
PRÒXIMA
PEL·LÍCULA
PROFESOR
LAZHAR / Canadà,
2011
Philippe
Falardeau
Bachir
Lazhar, un humil mestre de primària d’origen algerià de 55 anys,
és contractat en un col·legi de Montreal per a substituir una
professora que ha mort tràgicament i s'hi farà càrrec d'un grup de
xiquets que, davant del terrible esdeveniment i de la pèrdua de la
seua mestra anterior, estan preocupats pel misteri de la mort.
