Cirkus Columbia

29 Gener

EN TIERRA DE ALGUIEN

El hombre que regresa al hogar conduciendo un Mercedes rojo, con una fortuna en los bolsillos y acompañado de una sensual pelirroja. El hombre que abandonó a su mujer, al hijo que nunca conoció y a su país, todavía Yugoslavia, liderada con mano firme por el mariscal Tito. Tras veinte años de exilio en Alemania, ese hombre, Divko Buntic (Miki Manojlovic), regresa con la conciencia victoriosa del capitalista para reclamar la casa familiar, regresa a una pequeña ciudad bosnia desorientada tras el sueño comunista (es el año 1991), cuyos habitantes, envilecidos y divididos, se ven obligados a tomar partido ante la inminencia de una contienda fraticida.

El hombre que protagoniza Cirkus Columbia es también, a su modo, el director bosnio Danis Tanovic, quien tras el asedio de Sarajevo se unió a un equipo de filmación para filmar los desastres de la guerra, y que después del inesperado éxito de su debut con la memorable pieza antibélica En tierra de nadie (2001) -premio al Mejor Guión en Cannes y Oscar a la Mejor Película de Habla no Inglesa-, continuó su carrera profesional lejos de su hogar. Filmó en Francia la olvidable L'enfer (2005), un guión inédito de Kieslowski que generó una gran desafección crítica, y más tarde viajó a Dublín para realizar Triage (2009), la historia de un fotógrafo de guerra que regresa del infierno del Kurdistán, protagonizada por Colin Farell. Tras una década surcando las inestables aguas de las coproducciones europeas, rodando en francés y en inglés indistintamente, con estrellas y presupuestos de primera línea, Tanovic regresa a su tierra natal con Cirkus Columbia.

“He realizado una especie de trilogía personal: antes, durante y después de la guerra”, explica el bosnio. El orden que ha seguido el ciclo de sus películas sería otro: primero el durante (En tierra de nadie), luego el después (Triage) y ahora el antes (Cirkus Columbia). Tanovic ha desarrollado su carrera cinematográfica bajo las coordenadas psicológicas del polvorín balcánico, y para su cuarto largometraje recupera la apariencia de una exuberante comedia burlesca en cuyo interior habita el monstruo, la atmósfera emocional de un país que se desintegra y avanza hacia la inexorable tragedia. “Viví en Bosnia durante la época que recrea la película -sostiene Tanovic- y la opinión generalizada entonces era que la guerra no nos alcanzaría. Negar la realidad y no aceptar el peligro son reacciones muy humanas. Me interesaba saber por qué el vecino puede convertirse de repente en un guardián de un campo de concentración, en un torturador o en un asesino”.

Del mismo modo en que las piezas del tablero de guerra balcánico -contendientes, periodistas, cascos azules- hacían acto de presencia en En tierra de nadie, la pequeña ciudad de Cirkus Columbia se ofrece como microcosmos de las tensiones pre-bélicas de la extinta Yugoslavia. En esa oscura calma que precede a la tempestad, como dice un personaje, “no importa lo que digas que eres, importa cómo te perciben”. El solvente guión funciona como una ecuación narrativa, un thriller tragicómico que se explica de fuera hacia dentro, desarrollando a los personajes a menudo como si fueran ideas o símbolos, de ahí las bruscas transformaciones que en ocasiones empañan las conquistas de una película de gran factura. La luminosa fotografía, magnificando la sensualidad del paisaje balcánico, refuerza el sentimiento de paraíso perdido con el que Tanovic regresa a su hogar, renaciendo a su vez como un autor que, al contrario de lo que podíamos pensar, no ha dicho todavía su última palabra.

Carlos Reviriego (EL CULTURAL, 15 de juliol de 2011)

IRONIES DE FUGIDA I TORNADA

Pot reescriure’s el passat i caminar per un present amb la pretensió de confeccionar a mesura l’immediat futur? La pàtria (quan se n’han tingut diverses) és un país o la diminuta zona familiar on hom viu i desitja expressar els seus més íntims anhels? Són preguntes que potser només tinguen resposta quan veiem que el passat està a punt de trencar-se en miquetes. Després de vint anys de voluntari exili a Alemanya, el croat-bosnià protagonista de Cirkus Columbia torna el 1991 a l’antiga Iugoslàvia, mesos abans de l’esclat de la guerra dels Balcans.

Aquest antic fugitiu del comunisme és un home petulant que exhibeix amb desvergonyiment la imatge del nou ric i camufla les misèries que van marcar la seua existència. Viatja en un Mercedes roig, té les butxaques repletes de marcs alemanys i arriba en companyia d’una jove i atractiva nóvia. El seu retorn té l’objectiu de recuperar la casa on va créixer, divorciar-se de la seua antiga esposa i trobar el fill que mai no va conéixer. No li importen els mètodes a utilitzar: per alguna raó és un triomfador. A més, un cosí seu acaba de ser nomenat alcalde democràtic de la ciutat.

Antic documentalista que va filmar el front de Sarajevo per a després refugiar-se a Bèlgica, Danis Tanovic va obtindre premis i prestigi internacional amb el seu primer llargmetratge de ficció, En tierra de nadie, premiat amb l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa i on aconseguia suscitar rialles amb la seua brillant dissecció de l’absurd de la guerra. Dues pel·lícules i nou anys més tard, Tanovic continua utilitzant la ironia per a escrutar inferns familiars i el d’una societat abocada al disbarat bèl·lic. El resultat és una tragicomèdia sobre l’esperança, que utilitza el cinema com a element reflexiu però no tediós.

Lluís Bonet Mojica (LA VANGUARDIA 15/07/2011)

COSES DE FAMÍLIA

Després d’una fallida excursió als afores del cinema europeu de qualité (El infierno i Triage se bastan y sobran para hundir una carrera emergente), Danis Tanovic s’ha adonat que no hi ha com tornar a casa per a recuperar l’empenta perduda. Cirkus Columbia comença amb la tornada a la pàtria de Ditko, que vol recuperar la seua casa en un poble bosnià després de vint anys a Alemanya. Això implica el desnonament de la seua exesposa i el seu fill, que acabarà enamorant-se de la dona que ha acompanyat Ditko, qui podria convertir-se en la seua madrastra. En les escenes entre el jove Martin i la descarada i solitària Azra es mastega la tensió sexual, i són, de lluny, el millor d’aquesta humil pel·lícula.

No és casual que la història se situe als inicis de la guerra dels Balcans, perquè aspira a reflectir la dinàmica de picabaralles ètniques i religioses del conflicte en el context d’una família que es va trencar en els temps de la dictadura comunista de Tito. Són temps en què el teu millor amic pot denunciar-te per a formar part de l’exèrcit, o el teu veí de sempre pot amenaçar-te de mort. Tanovic, que ja va explotar els dilemes morals en En tierra de nadie, cultiva ací una mena de costumisme al·legòric. Prefereix posar els peus a la terra, oblidar-se de les grans paraules i centrar-se en el drama quotidià. Està a punt d’assemblar-se a una pel·lícula de Kusturica, però sense la seua tendència a la fanfàrria ni el seu sentit èpic de les coses. Només en la imatge final –una atracció de fira amb les bombes com a teló de fons– s’atreveix amb l’al·legoria poètica.

Sergi Sánchez (LA RAZÓN, 15/07/2011)

LA FITXA

Bòsnia-Hercegovina i 6 països més, 2010. 113 minuts

Director i Guió: Danis Tanovic; basado en la novela de Ivica Djikic. Fotografia: Walther Van Den Ende. Producció: Amra Baksic Camo, Marc Baschet, Cédomir Kolar i Mirsad Purivatra.

Intèrprets: Miki Manojlovic (Divko), Mira Furlan (Lucija), Boris Ler (Martin), Jelena Stupljanin (Azra), Milan Strljic (alcalde).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

BEGINNERS / EUA, 2010

Mike Mills

Oliver coneix la impredicible i irreverent Anna uns mesos després de la mort de son pare. Mentrestant, els records de son pare Hal -un home que, després de més de quatre dècades de matrimoni, va eixir de l’armari als 75 anys- continuen aflorant. Ara Oliver s’esforça per estimar Anna amb la valentia i l’humor que ell li va ensenyar.

Blog

22 Gener

puntxa per a 7Masacrítica Blog

Notes de producció

Després d’uns quants mesos de càsting d’adolescents d’entre 14 i 16 anys, set xiques de diferents perfi­ls ens van donar el que esperàvem: frescor, vitalitat, espontaneïtat i molt d'entusiasme. Amb elles vam dur a terme uns tallers de personatges en què a partir d’exercicis d’improvisació i interpretació es va arribar a crear un grup d’amigues molt cohesionat. I a més, en forma de diari personal, van gravar a casa les seues refl‑exions, les seues emocions, els seus pensaments, dubtes i desitjos. Hem conegut els seus caràcters, la seua forma de ser i fins on poden arribar. Les seues personalitats ens han guiat per de­finir els personatges i ser ­fidels a l’essència de l’adolescència de hui en dia: com se senten, com es comuniquen i com viuen les coses.

CONFESIONS A LA WEBCAM

Explicava Pedro Almodóvar que ens hem acostumat que les imatges audiovisuals siguen de baixa qualitat perquè estan per tot arreu i qualsevol pot gravar-les o transmetre-les amb el mòbil. Blog, d’Elena Trapé, reprodueix aquest univers en què parlem per Skype observant la barbeta del nostre interlocutor o on els nostres amics ens entretenen amb escenes quotidianes amb il·luminacions lúgubres i una impossible posada en escena: “Buscava que l’espectador creguera que el material que està veient és un documental real, gravat amb una càmera domèstica per una de les xiques. L’impacte resideix en la veracitat de les imatges, en la seua sinceritat i espontaneïtat”.

La webcam és l’artefacte que permet a les set adolescents protagonistes d’aquesta pel·lícula romandre en contacte a totes hores i contrasta amb la sensació de soledat que pateixen, i eixa dicotomia és l’assumpte central d’una pel·lícula modesta però de llarg abast. Com explica Trapé: “Vaig descobrir que el que escriuen les xiques ara mateix en els seus blogs és molt paregut al que les meues amigues i jo havíem escrit en els nostres diaris a aqueixa edat. Així que a pesar dels grans canvis derivats de l’entorn tecnològic que les rodeja, hi ha sentiments i experiències vitals que continuen sent els mateixos. Per eixa raó, públic de molt distintes edats s’identifica amb les protagonistes”.

Blog tracta un assumpte universal amb un argument insòlit i està realitzada d’una forma singular. Parteix d’un esdeveniment real succeït el 2008, la decisió de dèsset amigues adolescents de Mississipí, que van fer un pacte ben extravagant. A partir d’ací, Trapé, en el seu primer llargmetratge, guia les seus joves protagonistes, totes elles actrius no professionals, cap a un final previst mitjançant escenes molt realistes que es van anar desenrotllant sobre la marxa, segons la pròpia dinàmica de relació entre les xiques, com una espècie de work in progress sense jerarquies: “Va ser fonamental el temps que vam compartir en un taller previ al rodatge. Durant tres mesos, les xiques es van conéixer entre elles i amb els membres de l’equip, i es va generar el clima de confiança imprescindible. Quan vam començar a rodar no vam haver de simular esta part de confiança, perquè ja eren un grup d’amigues”. Així s'hi van anar diluint també algunes de les rigideses prèvies del guió: “Vam partir dels clixés (la líder, la insegura...) per establir els perfils psicològics que componien el grup de les protagonistes, que volíem que fóra compensat i complementari. Però vam deixar tot açò arrere quan les vam conéixer durant el taller”.

La proposta d’Elena Trapé se situa, d’esta manera, entre les audàcies assajades per Brian de Palma en la seua seminal Redacted, que s’endinsa en la guerra d’Iraq amb imatges de videoaficionats, i l’intimisme de films xicotets amb la marca ESCAC, escola de cinema d’on han eixit valuosos títols com Tres días con la familia (Mar Coll) i Lo mejor de mí (Roser Aguilar). Encara que Blog tracte un tema potencialment escabrós, amb punts de contacte al malaguanyat projecte televisiu de Fernando Colomo El pacte, que ningú espere les truculències de Thirteen (Catherine Hardwicke) o l’esteticisme de Las vírgenes suicidas (Sofia Coppola). Blog, amb la seua imatge rugosa i el seu retrat sense adorns de la classe mitjana pura i dura, evita tota la càrrega sexual i el glamour dels seus protagonistes.

“No m’interessava centrar-me en el nucli del succés: les reaccions de l’entorn, l’escàndol, els mitjans de comunicació, etc... Volia allunyar-me de les idees preconcebudes. Convertir la inconsciència en innocència, la temeritat en ingenuïtat, i el pacte entre elles en un gest d’amistat profund i sincer. I que els espectadors de Blog obliden els prejudicis amb què hagen pogut entrar a la sala, per a viure la història amb elles i alhora recordar amb nostàlgia la seua pròpia adolescència”.

Juan Sardá (EL CULTURAL, 21 de gener de 2011)

PACTO DE SANGRE 2.0

Tras las notables Lo mejor de mí, Yo y Tres días con la familia, el dueto formado por la ESCAC de Barcelona, la escuela de cine con mejores frutos, y Escándalo Films, su productora asociada, tiene nueva criatura: Blog, estimulante debut de Elena Trapé que se conforma, a un tiempo, como ejercicio de estilo, como paradigma del cine social alejado del dogmatismo, y como desoladora muestra de los cánones afectivos de la adolescencia española de clase media-alta.

Una obra, inequívoco producto de nuestro tiempo tanto en el aspecto tecnológico como en el (anti)ético, que viene a narrar una versión moderna del antiguo pacto de sangre, con una pandilla de chicas de la ESO que, como los Iluminados de Baviera, decide sellar su amistad mediante un ejercicio tan exultante como baldío.

No serán pocas las reseñas que desvelen el objetivo final de las chicas, pero ya que la directora lo aparca hasta su desenlace, este crítico prefiere correr un tupido velo. Alimentada por grabaciones con cámara realizadas por los propios personajes, vídeoblogs y chats, la película destaca por su distanciamiento deontológico, por la credibilidad de su lenguaje (la proverbial dificultad de la juventud para enlazar frases con sujeto, verbo y predicado... y sin latiguillos), por la verdad de sus interpretaciones, y por la sensibilidad a la hora de rodar su momento cumbre.

Así, la necesidad de pertenencia al grupo y el descubrimiento del sexo son algunos de los temas tratados por un trabajo con el que el concepto películadechicas adquiere una nueva dimensión, quizá mucho más hermosa.

Eso sí, a veces la verosimilitud se da de bruces con el entretenimiento, y los banales chats de las chicas se pueden hacer eternos, lo que unido a la ausencia de tramas paralelas puede decepcionar a parte de la platea.

Javier Ocaña (EL PAÍS, 21 de gener de 2011)

Apassionant i molt suggeridor moment creatiu el que travessa la factoria ESCAC. J.A. Baiona, Mar Coll, el director de fotografia Eduard Grau i els debutants –encara inèdits– Kike Maíllo i Marçal Forés són alguns dels noms sorgits sota la seua allargada i fecunda ombra. El seu nou fruit és Blog, d’Elena Trapé, un debut d’irresistible força visual, prenyat de frescor, experimentació amb el llenguatge i instint creador. Diàlegs a través del xat, estètica de càmera oculta o invisible, línies de text sobreimpreses en pantalla… Tot recurs semàntic, tota textura visual i sonora és vàlida per a injectar sentit a l’inquiet visor de Trapé, a la desimboltura que demostra. És una llàstima que l’assumpte quede llastat per una cosa tan decisiva com la història que proposa: la no massa interessant odissea d’un grup d’adolescents i el seu desgavellat pla. No hom acaba de connectar amb les seues inquietuds adolescents, amb la superficialitat dels seus raonaments, ni amb la febre que arrosseguen qual fanàtiques de Crepúsculo. Hi ha una notòria desproporció entre el que conta i com ho conta. No obstant això, mantinguen en la memòria el nom de la seua seua directora. Dóna motius per a endevinar-li futur.

Toni Vall (CINEMANIA, gener 2011)

LA FITXA

Espanya, 2010. 90 minuts

DIRECCIÓ: Elena Trapé. IDEA ORIGINAL: Elena Trapé, Tomàs Aragay, Lluís Segura. FOTOGRAFIA: Bet Rourich. PRODUCCIÓ EXECUTIVA: Sergi Casamitjana, Aintza Serra, Lita Roig.

INTÈRPRETS: CANDELA ANTÓN (Marta), ANNA CASTILLO (Bea), LOLA ERRANDO (María), SARA GÓMEZ (Sandra), LIDIA TORRENT (Laura), IRENE TRULLÉN (Paula), ALADA VILA (Áurea).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

CIRKUS COLUMBIA / Bòsnia – Hercegovina, 2010

Danis Tanovic

Bòsnia-Herzegovina, 1991. Els comunistes han perdut el poder i Divko Buntic torna al seu poble a reclamar la casa familiar, en la que viuen la seua exesposa i el seu fill. Després de vint anys d’exili a Alemanya, torna, en el seu ostentós Mercedes, amb una nóvia joveneta i amb les butxaques plenes de marcs alemanys. Ocupats en les seues activitats quotidianes, els habitants del poble fan cas omís dels rumors sobre disturbis polítics de caràcter secessionista.

Tourneé

8 Gener

EL 'BURLESQUE', CARN DE PANTALLA

Són dones madures, voluptuosament entrades en carns, belles en el més rubensià dels sentits... I es dediquen al striptease i als números més sexy d’una nova forma d’art de l’espectacle: el Nou Burlesque, pas de rosca al Burlesque americà original, que tinguera en els anys 40 i 50 pin-ups mítiques com Betty Page o Lilly St. Cyr entre les seues estrelles.

El Nou Burlesque, la representant internacional del qual més coneguda fora Dita Von Teese, és un gènere popular i exquisit, sensual i divertit, vulgar i refinat alhora, però també, com va comprendre immediatament Amalric, una actitud política, sense premeditació però amb traïdoria: “No necessiten dir-ho en veu alta, elles mateixes manifesten la seua llibertat, el seu rebuig dels cossos artificials. No estan operades, són un poc majors, sensuals, divertides, sublims Són l’oposició a la pressió social que diu que hem de tindre el cos que la nostra època exigeix”.

D’alguna forma, les actrius del Nou Burlesque, sense arribar als seus extrems més delirants, formen part d’aqueix 'pornoterrorisme' que practiquen figures post-feministes com Annie Sprinkle, Lydia Lunch o l’espanyola Diana J. Torres, que qüestiona obertament la sexualitat i l’erotisme cosificats en béns de consum adotzenats, dissenyats en laboratoris i quiròfans aliens a la realitat de la carn i el desig. Tournée, potser involuntàriament, potser no, té en aquestes estrelles carnals i tremendament humanes un dels seus majors atractius, i ens fa desitjar estar en el lloc del seu protagonista, aqueix peripatètic Joachim Zand, que interpreta el propi Amalric, violent i amargat, però també enamorat del seu treball i inassequible al desànim, que trobarà finalment el seu lloc en el món al si maternal -mai millor dit- de la seua companyia de big beautiful women, dignes d’una esvalotada comèdia eròtica de Russ Meyer.

Tournée és el retrat d’un home de l’espectacle. Un individu antipàtic però fascinant. Fracassat, però disposat sempre a la lluita, per a qui el seu nou xou -presentar a França i, sobretot, a París, a les seues estrelles del Nou Burlesque americà- ho és tot. Aquesta aventura el portarà a retrobar-se amb el seu passat, la seua família, fills i antics amics, en un periple de cap a cap dels seus errors i fracassos, que finalitza on comença, però amb una nova saviesa: la d’acceptar que la seu única llar vertadera, la seua única família, és la seua pròpia troupe.

Naturalment, ressonen ecos fellinians, però també referències al cinema nord-americà: “...Cassavettes i, sobretot, The Killing of a Chinese Bookie. Hi ha alguna cosa del meu amor pel cinema americà dels setanta -explica Amalric-, els films de Bob Rafelson, The King of Marvin Gardens... I All That Jazz, de Bob Fosse, per descomptat, per als números musicals; Lenny, amb Dustin Hoffman, i les escenes de striptease de Valerie Perrine. Però és un perill. Preferisc recordar les impressions de l’època i no tornar a veure les pel·lícules. Com evite reveure les pel·lícules de Pialat... Si no, no m’atreviria a fer cinema”.

Però Tournée és, abans que res, essencialment francesa, tant en les seues fonts d’inspiració -l’obra de Colette L’envers du music-hall-, com en el seu tractament exquisidament desapassionat i fred, sota la superfície formal del qual, a vegades quasi documental, bateguen l’emoció i el sentiment amb molta més força que en el més apassionat melodrama. Posa la carn de gallina pensar el que Hollywood podria fer amb esta història de fracassats artistes itinerants i retrobaments familiars, en la que no falten el romanç, xiquets, càncer... Per a plorar. No obstant això, Amalric se les arregla per a mostrar que ha madurat com a cineasta, i aconsegueix equilibrar l’estranyament quasi críptic de L'Stade de Wimbledon i la seua atmosfèrica indagació metafísica en la naturalesa de la creació, amb una nova i major accessibilitat narrativa i emocional, capaç d’arribar a qualsevol espectador intel·ligent, sense caure mai en els excessos sentimentals del cinema comercial més banal i manipulador.

Hi ha alguna cosa en Tournée, en el seu aparentment cínic protagonista, però també en el precís i agredolç retrat de la gent de la faràndula, que respira la ironia pròpia de la gran tradició jueva centreeuropea. La seua capacitat per a reflectir situacions tràgiques amb resignat humor i per a trobar la humanitat més entranyable en perdedors nats, que mantenen la il·lusió més enllà fins i tot de l’esperança. Una predilecció pel to tragicòmic, que es trobava ja ben present en el primer llargmetratge d’Amalric, l’autobiogràfic Mange ta soupe: "Segons passen els anys -confessa el director-, m’adone de que m’influeixen certs films. Estime Lubitsch, Saul Bellow, Isaac Bashevis Singer, i també l’humor de la meua iaia, una jueva polonesa de Cracòvia que va arribar a França el 1904 i la família sencera del qual va morir en els camps. Aquest humor, esta relació amb l’existència, és el que tinc la impressió d’haver recobrat a través dels comediants de Tournée: un no ha de deixar-se portar per l’autocommiseració, sinó transformar la situació en una festa”.

Encara que per a molts Mathieu Amalric siga, sobretot, un polifacètic actor, capaç d’interpretar tant un malfactor de la sèrie Bond com al singular protagonista de La escafandra y la mariposa, de treballar amb Spielberg i Sofia Coppola o amb Raúl Ruiz, Luc Besson i Alain Resnais, Tournée, guardonada en la passada edició del Festival de Cannes amb el premi al millor director, el confirma també com un dels més interessants realitzadors actuals, molt capaç de conciliar la tradició europea amb l’accessibilitat i l’emoció del millor cinema americà. Amb quatre llargmetratges a les seues esquenes com a realitzador, no hi ha dubte que aquest comediant nat ens donarà encara bones sorpreses en el futur pròxim. Entre tant, celebrem amb Tournée l’amor per l’espectacle, les dones de veritat i el necessari i gens senzill art d’endolcir amb ironia els moments amargs de l’existència.

Jesús Palacios (EL CULTURAL 13/05/2011)

LA CONTRACULTURA DEL CUERPO

En una escena de Tourn馥, extraordinario cuarto largometraje como director del actor Mathieu Amalric, se define el new burlesque, aunque no exactamente con estas palabras, como un instrumento femenino concebido para reconquistar un imaginario erico tradicionalmente dominado, y moldeado, por la mirada masculina. En el new burlesque, por decirlo de otro modo, el striptease no tiene tanto que ver con la lubricidad como con la identidad. En otro momento de la pel兤ula, la fant疽tica Miranda Colclasure resuelve un gatillazo encontrando una expeditiva soluci a la satisfacci de su propio placer.

En cierto sentido, se podr僘 decir que el new burlesque supone para la tradici del convencional striptease lo que supuso el cine de John Cassavetes para la dramaturgia del Hollywood cl疽ico: un cuerpo que construye su propio discurso frente a los cuerpos que se han sometido a las exigencias e inercias de un discurso ajeno. El cuerpo tatuado de Miranda Colclasure parece, por otra parte, el mapa que describe la ruta hacia el tesoro oculto de la serie Z: un cuerpo contracultural como contracultural -y activista, reivindicativo, pol咜ico e insumiso- es el new burlesque.

Todas ellas estrellas reales del new burlesque que interpretan, ante la mirada transversal de la c疥ara, los n伹eros que ellas mismas han concebido, las actrices convocadas por Amalric en el reparto de Tourn馥 no responden, ni por edad, ni por est騁ica, a los par疥etros de belleza consensuados en nuestro presente pl疽tico y vaciado de contenido: en la dignidad y el esplendor de sus cuerpos est・uno de los mayores efectivos de una pel兤ula que, adem疽, logra trascender el rotundo argumento que, por s・mismas, generan esas presencias.

Tourn馥 -premio a la mejor direcci en el pasado Cannes, donde la pel兤ula recibi・ tambi駭, la distinci de la Fipresci- cuenta la historia -aunque aqu・el verbo contar solo desvela una parte de lo que la pel兤ula es- de la gira francesa del grupo de estrellas del new burlesque que comanda un exproductor televisivo ca冝o en desgracia, encarnado por un Amalric que parece canalizar la tensi y la inestabilidad del Ben Gazzara de The Killing of a Chinese Bookie (1976). El relato coloca las claves del pasado del personaje en un espacio de ambig・dad: importa m疽 la desorientaci presente que las ra兤es de su exilio. Par﨎 es, por un lado, la promesa incumplida, el destino que nunca llegar・en esta gira que, en realidad, es la forma itinerante que alcanzar・la caica deriva del m疣ager antes de comprender que jam疽 volver・a casa. O que esa casa simbica ya se ha hecho pedazos. Por eso, el viaje encuentra su particular oasis en un hotel vac卲, perfecto escenario para fr疊iles renacimientos, esbozadas reconciliaciones vitales y la clim疸ica asunci de esa provisionalidad perpetua que es la condena -o el 佖ico hogar posible- de quienes prefieren la intemperie a una integraci que para ellos solo puede significar algo parecido a la muerte.

Jordi Costa (EL PAﾍS, 13 de maig de 2011)

LA FITXA

Fran軋, 2010. 111 minuts

Director: Mathieu Amalric. Gui: Mathieu Amalric, Marcello Novais Teles, Philippe Di Folco. Fotografia: Christophe Beaucarne. Productors: Yaël Fogiel i Laetitia Gonzalez

Intèrprets: Mathieu Amalric (Joachim Zand), Miranda Colclasure (Mimi Le Meaux), Suzanne Ramsey (Kitten on the Keys), Linda Marraccini (Dirty Martini), Julie Ann Muz (Julie Atlas Muz), Angela De Lorenzo (Evie Lovelle), Alexander Craven (Roky).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

BLOG / Espanya, 2010

Elena Trapé

És la història d’un grup d’adolescents, xiques de 15 anys, de classe mitjana-alta, ben educades, intel·ligents, sensibles i conscients. Un grup de jóvens amb un pla secret i un objectiu comú, que elles consideren una meta absoluta: la necessitat de viure emocions fortes que les distingisquen de la resta.

Programació Gener 2012

Poetry

18 Decembre

SABER MIRAR

Un cineasta, un país y una anciana. El cineasta, Lee Changdong, que alcanza con Poetry su madurez creativa. En sus anteriores trabajos -de A Single Spark (1995) a Secret Sunshine (2007)-, ya caminó confiado sobre las peligrosas aguas en las que el melodrama convive con la extravagancia autoral, haciendo del sufrimiento de los discapacitados y del dolor femenino su particular territorio poético. Un país, Corea del Sur, del que Changdong fue ministro de Cultura en 2003, una de las naciones tecnológicamente más desarrolladas del mundo, pero donde la violencia y el miedo empapan su médula social. Y una anciana, Mija, que emerge en Poetry como uno de esos personajes excepcionales en su riqueza de matices (interpretado por Yoon Jeong-hee), que tratará de aferrarse a la belleza del mundo cuando la vida le muestra su rostro más negro, entre la enfermedad más destructiva y el crimen más abyecto.

Arranca Poetry desde el horror: el hallazgo del cadáver de una adolescente flotando en el río. Y la película trazará su desafío en el intento de conciliar el terror con la belleza, lo monstruoso con lo mundano, el humor con el desgarro. Hay tanta negrura como luminosidad en Poetry, porque ese es también el trayecto interior de Mija, que desde que descubre que su nieto y sus amigos han violado repetidamente a una chica de su edad (el cadáver en el agua), se debate a lo largo de todo el filme entre la protección de su familia y la responsabilidad moral. A Mija le paraliza la idea de reunir una gran cantidad de dinero para pagar el silencio de la madre de la joven víctima, si bien el encuentro final entre ambas mujeres se revela como uno de los momentos más hermosos en llegar este año a las pantallas.

La trama nos recuerda inevitablemente a la reciente Mother, del también coreano Bong Joon-ho, en torno a la devota madre de un discapacitado mental que se convierte en detective para salvar a su hijo de una acusación de asesinato. Pero lo que en el autor de Host era un relato cuyo poética se enredaba en un estirado drama criminal, el lirismo de Poetry se conjuga con el melodrama en un ejercicio de alta precisión formal, manejando las elipsis con verdadera maestría, hilvanando con delicadeza el tempo de las escenas y el impacto de las gestos. El hecho de que Mija se apunte a clases de poesía cuando se manifiestan en ella los primeros síntomas del Alzheimer es la hermosa metáfora de esa disputa entre lo bello y lo siniestro sobre la que discurre el filme. Tanto desde su visión humanista como creativa, Poetry explora los orígenes de la belleza a partir de moldes clásicos pero con un tratamiento de estricta modernidad. "Para escribir poesía, hay que saber mirar", dice el profesor de poesía a su clase. Esa es la lección de Changdong, su mirada sobre el mundo y sobre el cine.

Carlos Reviriego (EL CULTURAL 26/11/2010)

UNA FLOR A L’HIVERN

Les figures maternals, comprensives i dolgudes, són una constant en la tradició del melodrama coreà i en el seu correlat televisiu: eixos fulletons que alguns connaisseurs occidentals han elevat a objecte de culte. No és, per tant, casual que dos recents pel·lícules coreanes hagen usat l’arquetip per a desconstruir-lo, reconstruir-lo i, en el procés, revelar fractures, zones d’ambigüitat. En Mother (2009), l’última pel·lícula -incomprensiblement inèdita al nostre país- de Bong Jon-Hoo, director de les celebrades The host (2006) i Memories of murder (2003), Kim Hye-Ja, una actriu encasellada en l’arquetip, alterava les inèrcies de la tradició en mutar quasi en versió filoalmodovariana de Miss Marple i, després, en mare fosca, dins d’una trama que, en un cert sentit, venia a ser la de Poesia per altres mitjans. En la pel·lícula de Lee Chang-dong Yoon Jeong-hee encarna una iaia -és a dir, una megamare- enfrontada a la idea inassumible que el seu nét va participar en una violació col·lectiva, mentre l’alzheimer avança i un curs de poesia li exigeix saber contemplar la bellesa del món.

Mija, el personatge interpretat per la veterana actriu, és una d’eixes senyores amb aspecte de flor premsada entre les pàgines d’un llibre: un hivern que s’encabota a semblar una primavera suspesa. La pel·lícula assumeix el desafiament de contar un doble procés: la tornada a la vida d’eixa flor morta i la conquista d’un sentit quan eixa flor, per dir-ho d’alguna manera, troba el seu lloc en el món en quelcom semblant a eixa el·lipsi amb què James Whale va contar la mort d’una xiqueta -unes flors sobre l’aigua- en una de les imatges més pertorbadores i inoblidables d’El doctor Frankenstein.

Lee Chang-dong arrossega el mala fama de ser el paradigma coreà del director-guionista: algú més preocupat per completar el puzle que per transsustanciar-lo en forma. És un retret infundat. Chang-dong està lluny de ser un director exhibicionista, perquè prefereix ser una cosa molt més difícil: un director precís, que calcula la seua posada en escena perquè la tempestat de la tragèdia s’anuncie en segon pla -la seqüència de l’eixida de l’hospital- i que sembra la seua pel·lícula d’ecos i recurrències que, en arribar al desenllaç, confirmen que no en sobra cap dels 139 minuts que componen el metratge.

Si haguera que buscar-li un parent japonés a Chang-dong, un tendiria a pensar en Mikio Naruse. Si haguera que buscar-li un parent occidental, seria Douglas Sirk.

Jordi Costa (EL PAÍS 26/11/2010)

Ni el director Llig Chang-dong, ni la cinematografia coreana a què pertany, ni la meravellosa actriu protagonista, Yun Jung-hee..., res del que podria considerar-se embolcall i promoció d’aquesta pel·lícula actua ací a favor d’ella. Són desconeguts. Si algú es decideix a travessar aeixa cortina opaca, el que es trobarà és tan lluminós, florejat, emocionant i profitós que se sorprendrà. Tot el que pot resultar de llunyà en esta pel·lícula es converteix, una vegada dins d'ella, en proximitat pura, i el seu personatge central, una extravagant, somiadora i elegant anciana, en algú tan pròxim i adorable com les galtes de Lillian Gish.

El títol, Poesía, fa referència al gran somni de la protagonista: escriure'n una; però també es refereix al revés de la història que es conta, tan lírica però tan endiabladament dura, directa i contundent: comença amb el cadàver d’una xiqueta surant en un riu. Lee Chang-dong demostra la seua mestria en ambdós terrenys, a dosificar el lirisme i a regular els elements més abruptes: la relació entre eixa iaia i el seu nét adolescent i abduït per la tele i la idiotesa; la seua relació amb l’home impedit a què ajuda (tan afectuosa i tan esmolada); la seua relació amb la poesia, amb el dany, amb la culpa i amb aqueix sentiment tan elàstic que és el de pagar el preu de les coses... La història que conta és commovedora i agra, i podria enfocar-se precisament en això, en la necessitat de saber el que val cada cosa i pagar-hi en conseqüència, però també s’enfoca cap eixa contradicció constant i eterna entre la bellesa i la lletjor, la poesia i la malifeta, la justícia i la llei, el preu i la gratuïtat o impunitat. I tan mesurats com tot l’anterior estan el sentit de l’humor i del melodrama, gràcies a una interpretació sublim de Yun Jung-hee, actriu ja retirada però amb un prestigi enorme al seu país i amb un cabal expressiu sorprenent.

E. Rodríguez Marchante (ABC 26/11/2010)

LA FITXA

Shi (Poetry). Corea del Sud, 2010. 139 minuts

Director i Guió: Lee Chang-dong. Fotografia: Kim Hyun-seok. Productor: Lee Joon-dong.

Intèrprets: Yun Jung-hee (Mija), Lee David (Jong Wook), Kim Hira (Sr. Kang), Anh Nae-sang (Kim Yongtak), Park Myeong-sin (mare de Heejin).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

TOURNÉE / França, 2010

Mathieu Amalric

Un exproductor televisiu que se n’havia anat a treballar als EUA torna a França amb una troupe de dones que protagonitzen un peculiar show de cabaret, que anomenen New Burlesque. El film recrea la seua gira per la costa francesa, mentre el productor s’enfronta als fantasmes del seu passat. Tournée va guanyar a Cannes 2010 el premi al millor director i el premi FIPRESCI que concedeix la crítica.

80 Egunean

13 Novembre

Web del film

Cartell Novembre 2011