Madame D

20 Febrer

EL VALS INFINIT

Si volguérem definir l’obra de Max Ophüls mitjançant un traç essencial hauríem d’acudir sens dubte a descriure una circumferència. La forma sense principi ni fi, aquella en què tot allò que s’ha succeït torna per a repetir-se una vegada i una altra; la figuració de la inestabilitat i del moviment perpetu és la que millor s’ajusta al ritme desenfrenat de les seues imatges en constant transformació acompanyades sempre per les notes d’algun vals, el ball circular i repetitiu per excel·lència.

Les seues escenes i personatges es repeteixen a través del temps en distintes combinacions, arribant a confondre les enamoradisses dones i els orgullosos cavallers, els salons de ball o els duels al camp. De Liebelei (1933) a Madame de… (1953), de Carta de una desconocida (1948) a La Ronda (1950); d’Alemanya a França i d’allí a Amèrica per a repetir novament el trajecte al revés, tot gira en l’obra i en la vida de Max Ophüls.

Visionar una pel·lícula seua és com pujar a uns cavallets. Hi galopem amunt i avall muntats en cavalls imaginaris, enlluernats per les llums de colors en un estat d’absoluta embriaguesa, sempre avançant però sense arribar enlloc, girant sense parar en el cavallets de la representació. En aquesta ocasió no faran acte de presència les màscares de Le plaisir (1952) o els cavallets de La ronda, però la seua ombra s’estén per tot el film. En Madame de… seran unes innocents arracades les que provoquen que tot comence a girar en un viatge de la fredor a l’amor febril, de la frivolitat a la tragèdia i de la representació a la sublimació del que representa. Tots els presents són conscients del paper que els ha tocat exercir: la dona frívola entregada a la passió, el marit cínic i impertorbable o el romàntic cavaller posseït d’amor. La representació, les màscares que ens imposa el joc de viure i d'estimar , el plaer i la mort són els temes abordats amb precisió i ironia per Ophüls, però sempre sense cap superioritat sobre els seus patètics personatges. La seua delicadesa li impedeix situar-se per damunt d’ells perquè el cineasta sembla estar sempre al centre del que critica, blanc i tirador, farsant i creador de farses alhora.

Les teories de Douglas Sirk sobre el melodrama (música+drama) o el moviment i l’emoció (motion-emotion) semblen cobrar un significat ple quan s’apliquen al cineasta d’origen austríac: la musicalitat i el moviment són els pilars del seu cinema. Si la cámera d’Ophüls recorre majestuosa la ‘superfície’ dels objectes que troba al dormitori de Louise, és tan sols perquè aquesta és ‘superficial’ i així se’ns mostra definida per la seua relació amb els objectes abans de mostrar-la físicament a ella mateixa; si la càmera creua un saló de ball seguint els personatges d’una estança a una altra, travessant els seus murs en un moviment impossible, és tan sols perquè tot és superfície i representació en l’obra d’Ophüls. Si la càmera gira al voltant de Danielle Darrieux i Vittorio de Sica enllaçats en un vals infinit, posseïts d’amor, nosaltres girem amb ells fins a l’extenuació; i si llavors es deté un sol instant en les habitacions de Louise i el General, tota la fredor i la representació de la seua relació es revela indefectiblement en les seues composicions. L’estatisme enfront del dinamisme, la relació passional enfront de la fredor de la conveniència; per això Ophuls mai permetrà al General ballar un vals amb la seua esposa.

En les seues mans el cinema es converteix en un vertiginós acte d’il·lusió, en una fastuosa posada en escena de l’ideal (l’irreal) sublimat -per això els seus films succeeixen sempre en temps mítics- que existeix tan sols en funció de la representació, en un lloc en què els trossos de paper d’una carta mai enviada es converteixen en els infinits flocs de neu que cobreixen un paisatge.

Ángel Santos http://www.miradas.net/2007/n66/estudio/madamede.html

Madame de… era elegante, brillante, inteligente. Parecía destinada a llevar una buena vida tranquila. Seguramente nada hubiese ocurrido sin esa joya…

Desde ese vida tranquila, de visones, sombreros, vestidos caros y joyas, aquellos dos corazones de los que un día se desprendió significaban ahora lo único que de verdad le importaba…Habían sido sólo una más de sus joyas, y no la más preciada, dos brillantes en forma de corazón de los que poder desprenderse. Corazones transformados en mentira, que en su viaje de ida y vuelta se convirtieron en dos mitades que debían seguir con ella, unidas, para que el suyo, débil y cansado, pudiera seguir latiendo.
Les dirán que fue frívola y coqueta, rodeada de admiradores, viviendo en su mundo aristocrático de lujos y bailes de gala, acomodada en su matrimonio de camas separadas.

El amor… El amor la transformó… Bailar el vals, vueltas y más vueltas entre sus brazos, deseando que el resto del mundo desapareciera.

Luchó y se alejó, y convirtió sus palabras de amor en pedacitos de papel llevados por el viento, cartas rotas y distancia, débiles armas para luchar contra un amor que nació y seguirá creciendo, y se hará más fuerte lejos, porque lo alimentará la añoranza.

Las mentiras... Las mentiras lo destruyeron todo… Mentiras que eran ya una costumbre, pequeñas mentiras que formaban parte de su día a día, una parte más de su vida cotidiana, pero que hirieron de muerte su amor, porque en las cosas que de verdad importan las mentiras envenenan el alma.
La crueldad... La crueldad la consumió lentamente… Crueldad de un hombre que se cree su dueño, cuyo orgullo no consentirá que aquel amor siga existiendo, ni siquiera en la distancia. No es amor, él no la quiere, no se puede ser cruel cuando de verdad se ama.

El amor... El verdadero… El que sufre cuando él sufre, el que vive porque él vive, aunque sea en la distancia, el que ayuda a que un corazón débil siga latiendo gracias a sus recuerdos, y que al no oír un segundo disparo se apaga.

Algunos la juzgarán duramente, Madame de... frívola, coqueta, adultera, caprichosa… Para mí sólo es Louise, una mujer enamorada.

A través de una historia de amor trágica, porque nace herida de muerte, no sólo por ser un amor “imposible”, Max Ophüls consigue transmitir, en cada plano, con cada pequeño detalle, con cada gesto, cada palabra, algo que no he encontrado en ningún otro director, la elegancia. No tiene que ver con ambientes de lujo, aristocráticos, ni con cosas caras. Es algo que se tiene o no se tiene, con lo que seguramente se nace y la educación pule. Es intangible pero perceptible, Max Ophüls es la elegancia. Madame de… La elegancia dentro de la elegancia.

El destino, la vida en círculo, el principio y el final en un continúo destinado a encontrarse. Así ve Max Ophüls la vida de sus protagonistas en muchas de sus películas. Personajes atrapados en un círculo, sin que ellos sean conscientes, y es ese mismo desconocimiento sobre la ausencia de control sobre sus propias vidas el que determina su existencia.

Gertrud, Madame de…, son dos de mis películas favoritas, por muchos motivos, pero, una de las cosas que más me fascina de estas dos películas es que son la creación de dos hombres, dos hombres que supieron comprender a esas mujeres, sin juzgarlas.

http://miradacinefila.blogspot.com/2010/02/madame-de-max-ophuls-1953.html

LA FITXA

França, 1953. 102 minuts

Director: Max Ophüls. Guió: Max Ophüls, Marcel Achard, Annette Wademant (novel·la: Louise de Vilmorin). Fotografia: Christian Matras. Música: George Van Parys, Oscar Strauss. Productor: Ralph Baum.

Intèrprets: Danielle Darrieux, Charles Boyer, Vittorio de Sica, Jean Debucourt, Lia de Lea, Mireille Perrey, Jean Galland.

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

FISH TANK / Regne Unit, 2009

Andrea Arnold

Ens conta la història de Mia, una adolescent rabiosa i antisocial, que viu amb una mare jove i irresponsable i una germana amb qui tampoc no es du gens bé. La vida caòtica de la família comença a canviar quan hi apareix la nova parella de sa mare. Un magnífic retrat de l'adolescència en un context social mancat d'expectatives.

In the loop

13 Febrer

EL PODER I LA INFÀMIA

Sàtira política feroç, inclement i banyada en nitroglicerina, In the loop suposa el debut com a director de cine d’un talent que porta funcionant com a supersònic motor de renovació de la comèdia britànica des de principis dels anys noranta. En l’espai radiofònic On the hour i en el programa televisiu The day today, l’escocés Armando Iannucci, junt amb companys de viatge com Chris Morris o Steve Coogan, havia furgat en el potencial per a l’absurd, la intoxicació delirant i la contrainformació espectacular del llenguatge periodístic. En The Armando Ianucci shows, la seua paleta expressiva incorporava l’apunt filosòfic i aguda nota existencial per a elaborar el seu particular exercici de post-humor: el model de comèdia que no busca la rialla com a primer objectiu i que no desdenya el calfred, el desconcert o el mal rotllo com a dany col·lateral. The thick of it, sèrie estrenada en la BBC Four en 2005, és, probablement, el més simfònic dels seus èxits i el model sobre el qual s’alça l’extraordinària In the loop: una revisió cínica, quasi apocalíptica dels plantejaments de la clàssica Sí, ministre -una de les joies de la corona de la BBC dels huitanta- per a l’era de Tony Blair i Gordon Brown.

En In the loop, la relliscada lingüística, en aparença irrellevant, d’un ministre pusil·lànime encén una metxa trenada de tempestats internes, estratagemes maquiavèl·lics i manipulacions mediàtiques i extramediàtiques en el llindar d’una declaració de guerra recolzada en un miratge: les armes de destrucció massiva. Iannucci imposta un registre documental amb la seua càmera en mà, encoratja la improvisació dels seus actors sobre un guió que sembla de ferro -però, vista l’estratègia, ha de ser de ferro flexible- i dibuixa la rebotiga del poder com un espai per a la humiliació, on ministres sense atributs reben el constant assot dialèctic de despietats professionals de la infàmia. El resultat, excel·lent, és una de les comèdies més brillants de l’any.

JORDI COSTA (EL PAÍS, 4 de desembre de 2009)

ARMANDO IANNUCCI: "ELS LÍDERS VIUEN EN UNA BOMBOLLA"

En persona, Iannucci, que va estar al festival de Cinema Europeu de Sevilla presentant la seua pel·lícula, resulta tan ràpid i brillant com el seu guió. "Jo volia que quan arrancara l’acció, l’espectador sentira que ha sigut un tret d’eixida, que no hi haurà descans, perquè en política ocorre el mateix: una cosa porta a l’altra, i aqueixa a una tercera, i ningú pot parar a reflexionar". Posa un exemple: "Obama ha estat un mes i mig pensant què fer a Afganistan, i la gent l'ha criticat per lent, per dèbil. Per això els polítics envelleixen tan ràpid i acaben estressats". Iannucci va ser als EUA a visitar la CIA, l’ONU, el departament d’Estat, el Pentàgon... "Els vaig dir que no volia fer un documental ni destruir carreres, així que vaig demanar que em contaren les parts més avorrides del seu treball. Perquè és una comèdia, encara que amb ambicions realistes. D’ací aqueix detall, per exemple, de consellers molt joves a la Casa Blanca en contrast amb els molt veterans del govern britànic. Un de 23 anys se’n va anar a Bagdad a crear la constitució iraquiana. Només tenia 23 anys!". Amb elements així és fàcil crear una comèdia a l’estil screwball, de diàlegs com a tirs.

El cineasta es va colar en la Casa Blanca, va passejar per Downing Street, i així va arribar a una conclusió: "Els líders viuen en una bombolla. Ningú els porta la contra, ni els mostra el que realment ocorre. Molts polítics han vist després la pel·lícula i públicament no la recolzen, però en privat vénen i em diuen: 'Qui t’ha contat això? És així al cent per cent'. Un gran elogi". El còmic no té ni una paraula amable per a Tony Blair -"mai confiarem en ell, per la seua passió per ser amic dels rics i per fer la pilota a la Casa Blanca; probablement hauria volgut més ser president dels EUA"-. Per cert, una llegenda assegura que la primera vegada que Blair va estar a la Casa Blanca va anar d’un costat a un altre amb la boca oberta de sorpresa. "Sí, i vaig demanar als actors britànics que ho recordaren, que passejaren embadalits per les estances nord-americanes".

Al final tot l'embolic acaba malament. "És increïble. En política, almenys la britànica, ningú dimiteix per molts errors que cometen. Passa el mateix a Espanya?". Millor no pregunte.

GREGORIO BELINCHÓN (EL PAÍS, 4 de desembre de 2009)

Si parecemos estar todos de acuerdo en que actualmente la mayor creatividad y talento parece encontrarse en la televisión y no en el cine, la consecuencia lógica es que la primera acabe impregnando al segundo. Y así, no deberíamos extrañarnos de que llegue hasta nuestras pantallas una producción como In the loop, spin-off de una serie televisiva salida de la mente de uno de los nuevos nombres prodigio de la televisión británica, un Armando Iannucci que da aquí el paso al celuloide.

Por eso, y si no saliéramos de las coordenadas de las series, podríamos definir a In the loop como la mezcla perfecta entre El ala oeste de la Casa Blanca y The office (en este segundo caso, sobre todo la original, la de la BBC). De la primera toma esa perspectiva que permite al espectador asistir, en primera línea, a la microhistoria que se esconde tras las decisiones y el cambalache político, a las conversaciones en los pasillos y las muchas veces demasiado humanas razones que se esconden tras las decisiones más trascendentales que pueden derivar, incluso, en una guerra que involucre a dos naciones como Estados Unidos y Gran Bretaña. Y de la segunda, no sólo su estética (esa cámara en mano que otorga un plus de realidad a lo que desfila ante nuestros ojos), sino también su retrato de un grupo de personajes más preocupados por la imagen que de sí mismos, encabezados por un ministro británico de escaso peso y tan torpe al hablar que acaba propiciando un conflicto bélico con el que nadie contaba, y un grupo de políticos, asesores y jefes de prensa que, a uno y otro lado del océano, terminan embarcados en algo que nadie sabe muy bien por qué empieza ni tampoco contra quién.

Y en medio de la farsa, In the loop ofrece apuntes muy preocupantes, pero que uno se teme demasiado reales: la autoridad máxima del gobierno británico no es aquí el primer ministro, sino su jefe de prensa (un inolvidable Peter Capaldi, poseedor de una capacidad creativa para el insulto que lo convierte en poco menos que un arte); enviar a la muerte a miles de soldados puede depender tan sólo de la competitividad y los celos laborales entre dos miembros del gabinete norteamericano. Al final, poco importa lo que digan los informes, por muy sesudos y profesionales que sean: todo puede ser alterado y cambiado, hasta que llegue el punto en que el mismo documento sirva para justificar una cosa o la contraria.

Todo ello descansa en un grupo de actores en estado de gracia, que dan nueva vida a los prejuicios y caricaturas que los británicos tienen de los norteamericanos, y viceversa. Como en toda buena sátira, transmiten la incómoda sensación de que, tras la sonrisa y la carcajada, se encuentra un reflejo mucho más real de lo que nos gustaría, de lo que sucede entre las bambalinas de la política internacional. El único pero que se le podría poner a la función es que quizá descanse demasiado en esos mismos actores, con la sensación en algún momento de encontrarnos ante momentos redundantes. Tal vez porque nace de una mente televisiva, a uno se le antoja que esto mismo, narrado en una hora, sería perfecto. A pesar de ello, In the loop vuelve a ser la demostración de que, cuando en el mundo de la comedia todo parece fallar y repetirse sin remedio, aún podemos seguir confiando en los británicos y su televisión. O dicho de otro modo, ¡Dios salve a la BBC!

Miguel A. Delgado (http://opinion.labutaca.net/2009/12/09/in-the-loop-entre-the-office-y-el-ala-oeste-de-la-casa-blanca/)

LA FITXA

Regne Unit, 2009. 106 minuts.

Director: Armando Iannucci. Guió: Armando Iannucci, Jesse Armstrong, Simon Blackwell i Tony Roche. Fotografia: Jamie Cairney Música: Adem Ilhan i Elysian Quartet. Producción: Kevin Loader y Adam Tandy.

Intèrprets: Peter Capaldi (Malcolm Tucker), Tom Hollander (Simon Foster), James Gandolfini (general George Miller), Mimi Kennedy (Karen Clark), Paul Higgins (Jamie MacDonald), Gina Mckee (Judy), Steve Coogan (Paul), Chris Addison (Toby), Anna Chlumsky (Liza).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

MADAME DE... / França, 1953

Max Ophüls

Necessitada de fons per a cobrir les seues grosses despeses, una comtessa ven unes arracades que li va regalar el seu marit, i li diu a aquest que s’han extraviat. El joier, indiscret, comenta al comte allò que ha succeït, i li ven les joies que, després de distints episodis, arribaran a les mans d’un diplomàtic italià.

Entre Nosotros

6 Febrer

LA PARELLA, PER BÉ O PER MAL

Entre nosotros ens recorda que molt poc sovint les pel·lícules sobre la parella aconsegueixen copsar el que passa realment en una relació, i ho fa retratant la fase més difícil de dramatitzar: els canvis en el sistema climàtic que ocorren entre dues persones quan alguna cosa es mou però ningú sap fins on arribarà. Maren Ade coreografia magistralment un pas de deux entre dues peces de puzle que anhelen encaixar, i el detall de les peculiaritats d'aquesta dinàmica li interessa molt més que donar primacia a qualsevol emoció, perquè això soscavaria la veritat de tots els altres moments.

Entre nosotros és parca en incidents narratius i no té estructura tradicional, més aviat proporciona als amants espai figurat i literal per respirar. Una successió de plans mitjans negocia pacientment la distància entre els seus personatges. Les escenes flueixen per passadissos i espais estrets i inciten trobades en les quals el desig de funcionar junts és debilitat per petites misèries individuals i el rebuig a mirar seriosament l'altre, a veure'l bé.

Ade té una increïble percepció de com les parelles desenvolupen un llenguatge íntim per poder-se erigir en una unitat davant de l'entorn, per no caure en la banalitat de ser com tots els altres. Però els seus vincles rarament són tan sòlids com volen creure, i Ade desconstrueix de forma devastadora com, de sobte, poden trencar-se com la calma d'un estany, cada paraula i/o emoció impactant en la superfície i provocant una ona expansiva. En el procés, transmet una alienació espacial i temporal que connecta aquesta pel·lícula amb Viatge a Itàlia, amb L'avventura, amb Le mépris, i la converteix en un dels retrats més salvatges, complets i perfectes de la temàtica romàntica. Estar dins pot ser brutal, però poques coses mereixen tant aquest patiment.

Nando Salvà (EL PERIÓDICO, 25 de juny de 2010)

ENTREVISTA AMB MAREN ADE

-La pel·lícula neix perquè vostè comença a donar voltes al món de la parella.

-És que la parella suposa una gran part en la vida de la majoria de les persones. Volia descobrir una part del que significa formar part d'una parella, aquests secrets compartits i aquesta mena de coses que no pots explicar a ningú, ni tan sols als teus millors amics. I també m'interessaven molt els rols. Això ha canviat perquè ara els homes i les dones són iguals. Almenys, a Alemanya.

-Els personatges estan dibuixats amb subtilesa. A mesura que avança el film veus que ell és un professional frustrat i ella una Peter Pan.

-Ell és un arquitecte idealista i en aquest sentit m'hi identifico. Vol mantenir els seus ideals, però s'ha d'enfrontar amb la realitat. I ella és una mica egocèntrica i té molts pardals al cap respecte a l'amor. Van en diferents carrils.

-Hi ha moltes pel·lícules que parlen de la desintegració de la parella. ¿Què aporta la seva?

-Hi ha moltes pel·lícules, és veritat. Jo vaig proposar als actors que veiéssim tots junts Escenes d'un matrimoni, de Bergman. No la coneixien i els va encantar. Entre nosotros crec que aporta minimalisme. La idea era que tota la història es concentrés en ells dos, que no hi hagués distraccions externes. No m'interessava explicar la seva vida, els seus amics, les seves cases.

-Per això els porta a aquest idíl·lic paratge de Sardenya.

-Tothom sap que les vacances són una activitat que es comença amb unes grans expectatives, però que poden acabar malament. Les primeres vacances junts no són gens fàcils, però és un procés que totes les parelles han de passar.

-Els dos personatges se senten especials i diferents de la resta de la humanitat, però, al final, resulta que no ho són tant.

-És una trista conclusió, ¿veritat? Tant ell com ella es perden intentant representar ser una altra persona. La pel·lícula parla d'aquest desig, de no voler ser com els altres.

-El malestar existencial és un tret propi de la seva generació. Els seus pares tenien altres problemes, potser més greus.

-La bona notícia és que nosaltres tenim molta més llibertat que ells. Però la part dolenta és que has de prendre les decisions per tu mateix. I això és més difícil.

Els protagonistes no fa gaire temps que estan junts. ¿Si acumulessin 30 anys de vida en comú, es coneixerien completament l'un a l'altre?

-Sempre hi ha una part de la nostra parella que no coneixem, però crec que això és bo. No fa falta revelar-te al 100%.

-Entre nosotros és una pel·lícula petita. És el seu segon film. ¿Com va rebre els dos premis que es va emportar al festival de Berlín, gran premi del jurat i millor actriu?

-Va ser increïble. Jo sempre he anat a aquest festival com a espectadora. Estar en competició ja va ser un somni. De sobte vaig veure la meva cara a les portades dels diaris alemanys més importants. Uf, això imposa molt. Ara em sento més segura i amb més llibertat per a següents projectes.

-¿És fàcil ser dona, jove i cineasta?

-Aquesta es una feina que requereix molt sacrifici, però no he tingut mai problemes per ser dona. El que has de fer és saber tenir un bon equip. És a dir, res d'homes que es posen darrere teu i t'intenten dirigir i dir què has de fer.

Olga Pereda (EL PERIÓDICO, 25 de juny de 2010)

EL LUGAR DEL DRAMA

Llevo unos minutos en silencio leyendo un texto hecho a partir de imágenes del cine de Philippe Garrel. Y, como hace dos días, lo que más me sorprende es que la última imagen sea la pantalla en negro. Me intriga lo que significa, un punto de no retorno, un corte abrupto que preludia el vacío de los títulos de crédito. A partir de ahí, el drama no da más de sí y sólo queda el dolor. Por decirlo de alguna manera, creo que el drama va acercándose cada vez hacia ese espacio en negro que mantiene con vida las heridas abiertas; un espacio que se cierra con una mirada, un movimiento, que carecen del contraplano, de la respuesta, de la continuación. En otras palabras, un lugar, el drama, que no desea tanto continuar la vida como sí, en cambio, respetar el dolor.

Entre nosotros podría, desde su mismo título, definirse como ese espacio en negro que sentimos más cercano conforme el relato se acerca al final. Para Chris y Gitti, la pareja protagonista de Entre nosotros, la crisis significa no poder volver al pasado. Quizá porque ese pasado no existe y el presente les obliga a rehacerse satisfactoriamente -Chris se cuestiona su masculinidad y Gitti reclama su diferencia por encima de una realidad sentimental mediocre- para continuar juntos. Les obliga a ir dejando un poco de ellos mismos para acomodarse a una vida interior narcotizada y penosa, aquella representada por Hans y Sana. Una vida sin posibilidad de escape. Por más que lo intente, Gitti no puede escapar. Saltar por la ventana sólo la precipita contra la hierba del jardín provocándole una pequeña brecha en su rodilla. Hacerse la muerta no la transforma en un fantasma al que Chris pueda añorar. Sólo eleva el dolor de ambos porque ya no se quieren ni se comprenden, ni saben cómo quererse ni cómo comprenderse.

Me comenta un amigo, a propósito de un libro de Vila-Matas, una frase de Nicholas Ray: «El drama contemporáneo yo lo resumiría así: No podemos volver a casa». En Entre nosotros no volver a casa significa no poder amar, no poder reencontrarnos con el origen y la raíz que despertó nuestra relación. Cerdeña es un no-lugar, un espacio sin vínculos en el que Chris y Gitti deambulan mientras observan la descomposición de su amor, de su vida, de su pasado. En otras palabras, de todo lo que habita entre nosotros. A medida que el filme enfrenta su final, el vértigo aumenta y nos aterra que la última imagen pueda ser la pantalla en negro, la ausencia de contraplano que respalde una llamada de socorro -Mírame!, Ya no te quiero, ¿para siempre?-, una última respuesta. No queremos, como en El desprecio (Le mépris, Jean-Luc Godard, 1963), aceptar el misterio del desamor, la realidad del dolor o la indiferencia que en el amor produce perder el pasado en común.

Empecé asegurando -ahora no lo tengo tan claro- que el drama no desea continuar la vida sino respetar el dolor. Pero en Entre nosotros el pánico a que todo acabe se torna en resignación, y el dolor, en otra parte más de nosotros que hay que aceptar. Aceptar la angustia, la pasividad, la carencia de final y de respuesta como algo natural; aceptar que el amor se deslice entre nuestros dedos sin que hagamos nada por recuperarlo. En definitiva, aceptar el final de la historia y la irrupción violenta de la pantalla en negro que suspende cualquier atisbo de respuesta. No podemos volver al pasado y sólo nos queda aceptar ese silencio como expresión de lo que hay entre nosotros.

Óscar Brox http://www.miradas.net/2010/06/actualidad/criticas/entre-nosotros.html

LA FITXA

Alle Anderen. Alemanya, 2009. 119 minuts

Direcció i Guió: Maren Ade. Fotografia: Bernhard Keller. Producctors: Janine Jackowski, Dirk Engelhardt i Maren Ade.

Intèrprets: Birgit Minichmayr (Gitti), Lars Eidinger (Chris), Hans-Jochen Wagner (Hans), Nicole Marischka (Sana).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

IN THE LOOP / Regne Unit, 2009

Armando Iannucci

Tot comença quan el President dels Estats Units i el Primer Ministre britànic decideixen iniciar una guerra. Esta vegada prometen ser ràpids. Promesa que ni el general nord-americà Miller ni el Secretari d’Estat britànic per al desenrotllament internacional, Simon Foster, creuen. Però, després que Simon defensa accidentalment l’acció militar en horari de màxima audiència en la televisió, es guanya sense voler-ho molts amics a Washington, DC. Una trepidant paròdia política.

Programació Febrer 2011

Garbo

30 Gener