NACIDAS PARA SUFRIR és una comèdia romàntica, però amb una particularitat molt important: que els seus protagonistes no ho saben. Tal vegada per això en el resultat final predomina això de “comèdia” sobre això de “romàntica”. Però romàntica també ho és, que conste.
El que passa és que en les comèdies romàntiques sol ocórrer que xica troba xic (o al revés), xica perd xic (o al revés) i, finalment, xica recupera xic (o al revés). Ací no és exactament així. Ací es tracta més aviat d’ama troba esclava, ama perd esclava i, finalment, ama recupera esclava (o al revés). I això d’ama i esclava tampoc és que siga així d’explícit.
Per descomptat, i com passava amb l’assumpte de la “comèdia romàntica”, elles tampoc ho saben. En realitat, les dues protagonistes d’aquesta història, la vella Flora i la seua criada Purita, no són més que dues pobres dones que s’han passat tota la vida treballant i sacrificant-se pels altres.
NACIDAS PARA SUFRIR és també una història que vol recuperar la tradició de l’humor negre i costumista de les comèdies en blanc i negre de l’Espanya dels anys seixanta, aquelles meravelloses pel·lícules de Berlanga, Ferreri, Forqué… (quasi totes amb guions d’Azcona, per descomptat), però traslladant eixa forma de mirar la realitat a l’època actual, a l’any 2009.
La protagonista és una anciana, una dona de poble, igual que ho era Pepe Isbert en algunes d’aquelles. Com ell, la seua forta personalitat i la desimboltura i la cabuderia que donen els anys li faran enfrontar-se a familiars i veïns (i fins i tot a l’Església) per a aconseguir els seus propòsits, que no són més que assegurar-se algú que la cuide en els seus últims anys de vida sense portar-la a una residència.
Però, al contrari que aquelles històries, (tal vegada perquè ací es tracta de dones?), NACIDAS PARA SUFRIR té en el fons eixa estructura de comèdia romàntica de què parlava abans, encara que siga molt molt en el fons.
L’objectiu de la protagonista és el mateix que en aqueixes pel·lícules de Pepe Isbert, assegurar-se un poc de benestar en l’últim tram de la seua vida mitjançant una estratègia una mica rocambolesca.
Però ara ja no es tracta d’aconseguir un favor al gendre o comprar un cotxet per a passejar amb els amics, sinó d'una cosa encara més difícil: esbrinar qui la vol en la vellesa i assegurar-se la companyia d’eixa persona.
Miguel Albaladejo
.jpg)
Tractament visual
El tractament visual de NACIDAS PARA SUFRIR utilitza com a model eixes antigues comèdies espanyoles, però amb la variant substancial d’estar plantejada com una pel·lícula en color, raó per la qual ha de provocar un efecte completament oposat al d’elles.
El que allí era un realisme descarnat gràcies al blanc i negre, amb els seus enquadraments tan amplis i els seus plans tan llargs, ací, amb un plantejament semblant de posada en escena i càmera, es converteix en una pel·lícula amb aire de conte, intemporal, més pròxima al fals costumisme inventat per Fellini per a Amarcord. I tot gràcies a la localització de la història en un poblet com Bocairent, amb aqueix aire d’anunci de torró, i la possibilitat de construir en estudi els principals decorats, com si estiguérem a Cinecittà.
El treball de fotografia també va en aqueixa direcció. La pel·lícula està il·luminada amb un cert sentit de l’humor, com si la pròpia precarietat en què viuen les protagonistes provocara que el seu món, encara que siga actual, s’assemblara més als interiors tenebrosos d’El laberinto del fauno que a qualsevol altre model de pel·lícula amb iaies entranyables.
Com a contrapunt a això, tenim els exteriors lluminosos del camp, les floretes, els cels blaus, les nits de revetla amb focs artificials…, fins i tot les flors de colors de la vetla de la primera seqüència.
LA ESPAÑA CONCILIABLE
Desde su debut, en 1998, con la estimable La primera noche de mi vida, Miguel Albaladejo, uno de los más prolíficos directores de la penúltima hornada de nuestro cine, ha practicado una suerte de comedia neorrealista hispana, a caballo entre la tradición y la modernidad, presidida por la irregularidad, marcada por esporádicos chispazos de genialidad en los diálogos y las situaciones y por una puesta en escena más cercana al esfuerzo que a la brillantez.
Entre su filmografía hay notables aportaciones (El cielo abierto), historias con grandes posibilidades y desiguales resultados (Manolito Gafotas, Ataque Verbal, Cachorro), y otras directamente fallidas (Rencor, Volando voy). Con Nacidas para sufrir, su nuevo trabajo, presentado en estos días en la sección Panorama del Festival de Berlín, alcanza sus cotas más altas sin abandonar sus señas de identidad, aunque puliendo al máximo sus anteriores desequilibrios.
En Nacidas para sufrir, de la que quizá sea mejor no desvelar apenas su trama general, se unen con infinita gracia la convivencia en la España del siglo XXI de dos mundos aparentemente inconciliables: el ultramontano machismo hispánico y el matrimonio homosexual; las residencias de ancianos organizadas por monjas y las camas con posiciones anatómicas; las verbenas de pueblo y el pago de los derechos de autor a la SGAE; la supervivencia de las viejas tiendas de ultramarinos y el ascenso de las galletas y los yogures con un tanto por ciento de fibra.
Ayudado por las soberbias interpretaciones de Petra Martínez y Adriana Ozores, Albaladejo demuestra que sabe tanto del terruño como de la vida ultramoderna, y ha compuesto un guión en el que también sobresalen un excelente manejo del lenguaje tradicional, de las expresiones de pueblo, y una gran capacidad para trasladar a la pantalla hechos cotidianos tan extendidos y tan poco resolubles como esa tos, entre la realidad y la ficción, que ejercitan algunas malas pécoras cuando llegan a viejas para descolocar al personal y practicar el victimismo. El libreto de Albaladejo nunca decae y siempre se saca de la manga un giro que, en principio, puede parecer sorprendente, pero que sólo se produce tras un exhaustivo análisis de la realidad más sangrante, ésa que nos circunda ahora pero que ha estado ahí desde tiempos inmemoriales.
Salvo alguna frase mal resuelta por algún intérprete de reparto, y un par de encuadres en los que se pierde eficacia por querer remarcar demasiado la gracia (el primer plano de la anciana al descubrir el pastel en la verbena), casi todo en la película rezuma verdad dentro de su aparente locura. Sobre todo el dibujo del cariño verdadero y de la soledad, y el relato de los daños colaterales que conlleva siempre el matrimonio, ya sea el de toda la vida o, como diría una parte de esa España aparentemente inconciliable, ese tan moderno que se puede practicar ahora.
Javier Ocaña (EL PAÍS, 12 de febrer de 2010)
UNA PARTICULAR HISTÒRIA D’AMOR
Miguel Albaladejo revalida el millor del seu cinema en Nacidas para sufrir. Si el costumisme, l’humor i la dissecció profunda de conductes i personalitats ens han fet disfrutar els seus films anteriors, aquesta vegada, afina i estilitza els seus recursos en una tragicomèdia de tremenda dignitat, que apel·la als clàssics en la nostra memòria amb tot el dret al llarg del metratge, i desafia els adjectius que minimitzen el valor del gènere. El retrat d’un grup social, emparentat o no, el conflicte que planteja, la deriva sorprenent a què condueix la seua resolució i les encertades finestres que obri o entretanca al seu pas, amb altres tants signes d’admiració/interrogació, propicien que Albaladejo mantinga l’espectador en una tensió que pot o no descarregar a riallades, per a gelar-li el somriure sense transició i separar-lo de colp d’una trama a què s’havia entregat, per a obligar-lo inadvertidament després a reflexionar, en un instant, sobre el que acaba de contemplar.
El director alacantí té l’habilitat de triar escenaris i personatges tremendament pròxims, recognoscibles, en una ostentació de versemblança que resisteix el microscopi, perquè no importa que visquen en un lloc o en un altre, el que importa són les motivacions, la personalitat. La lent d’Albaladejo no sols augmenta, a més revela trames insòlites, escorta els seus personatges amb tendresa, encara que sense complaences, en les seues tribulacions quotidianes i atemporals. Nacidas para sufrir revela davant la mirada entregada del públic la profunditat d’una tragèdia de cambra, desposseïda de solemnitat mitjançant el més negre i despietat dels sentits de l’humor. Flora (Petra Martínez) i Purita (Adriana Ozores) protagonitzen un melodrama d’amor, interessos, zels, repressió i sorprenents descobriments emocionals amb enorme realisme, gràcies també a uns papers escrits magistralment. Protagonistes i secundaris són presentats amb dues precises pinzellades, prou matisades perquè el desenrotllament que despleguen seqüència rere seqüència revelen una complexitat veraç .
El recurs a les metàfores, als irònics contrastos, als acudits visuals i a les reaccions de l’entorn social en la definició contínua de situacions inèdites evita un subratllat excessiu i uns diàlegs massa explícits que Albaladejo evita amb enorme encert, tot confiant a les tremendes actuacions de les seues actrius (magnífiques també Marta Fernández-Muro i Malena Alterio) una gran responsabilitat en el resultat final. Amor/odi, ama/esclava, patidora/botxí són pols oposats separats per filats de paper, tan difuses com inclassificables són les motivacions de Flora (que partia de la necessitat d’una cuidadora en la seua vellesa) i Purita (la bondadosa ingènua), subjectes perfectes d’un nou i eficaç estudi de mentalitats filmat des del respecte i la profunda empatia d’un agut observador.
EVA PEYDRÓ (Cartelera TURIA / Febrer 2010)
LA FITXA
Espanya, 2009. 112 minuts
Director i Guió: MIGUEL ALBALADEJO. Fotografia: KIKO DE LA RICA. Productors: GERARDO HERRERO, MARIELA BESUIVSKI, JAVIER LÓPEZ BLANCO.
Intèrprets: ADRIANA OZORES (Purita), PETRA MARTÍNEZ (Flora), MARÍA ALFONSA ROSSO (mare de Purita), MALENA ALTERIO (Marta), MARÍA ELENA FLORES (tia Josefa), MARTA FERNÁNDEZ-MURO (Salvadora), SNEHA MISTRI (Mª Pilar), MARIOLA FUENTES (Mariana), MARI FRANÇ TORRES (Mari Carmen), ANTONIO GAMERO (don Dimas).
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
CANINO / Grècia, 2009
Giorgos Lanthimos
Una faula incòmoda, provocativa i carregada d'humor negre, sobre una família que viu confinada en una mansió aïllada: per tal de preservar-los de tota influència del món exterior, els pares han criat els seus fills (un xic i dues noies) totalment aïllats de l’exterior. Un dels films més insòlits de la temporada.
