UNA PRECOÇ MADURESA
El crític Jonathan Romney expressava fa poc en les pàgines de Sight & Sound la seua grata sorpresa davant del cosmopolitisme referencial, infreqüent en la mitjana de cineastes britànics, de Soi cowboy, segon treball del controvertit Thomas Clay. Es pot sentir un entusiasme semblant davant d'una pel·lícula molt distinta, però igualment anòmala en el seu context: Tres dies amb la família, un prometedor debut, si més no, en què la directora Mar Coll, formada en l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), i la guionista Valentina Viso, formada en la Escuela de Cinematografía y del Audiovisual de Madrid (ECAM), es revelen més pròximes a una imminent conquista de la maduresa que a un brillant treball de llicenciatura.
Basten pocs minuts de metratge per a intuir en la mirada de Mar Coll una inclinació afrancesada, en el millor sentit de la paraula: el seu control del registre naturalista no alça sospites d'exercici d'estil, però sí que revela coneixement de causa, una exquisida i gens forçada selecció de referents i una inusual capacitat per a mirar més enllà d'eixe cinema espanyol que sembla encabotat a trobar les claus del realisme en les impostades ficcions televisives. Convé celebrar, per tant, l'arribada d'una nova directora amb un cosmopolita equipatge referencial, però no és l'única cosa que singularitza a Mar Coll: la seua pel·lícula utilitza eixos referents per a indagar en un tema molt propi i essencial -la medul·lar endogàmia de l'arquetípica família catalana, que, ací, sembla una lúcida declinació de l'arquetípica família jueva, amb els seus usos claustrofòbics de l'afecte i la seua gestió (no sempre estratègica) del desafecte-. D'altra banda, enfront d'altres estimulants i radicals propostes del recent cinema espanyol que aposten per certa abstracció expressiva, la pel·lícula de Mar Coll exercita una transparent voluntat de comunicació.
La defunció d'un avi que sembla haver actuat com a implacable força centrífuga del nucli familiar activa el pretext narratiu de la forçada reunificació grupal, que propiciarà l'inevitable balanç de danys, amb la seua corresponent quantificació de clavills afectius. La successió de rituals i desencontres es contempla a través de la mirada d'una figura que ha triat la condició de desclassada per a abraçar un aïllament gens confortable: Nausicaa Bonnín encarna un personatge aspre, que no ofereix cap agafador a la identificació del públic i el que acaba aconseguint -ser nervi, cor i consciència del relat- s'acosta probablement al tour de force. No és l'única interpretació remarcable en un repartiment que troba la seua puntual dissonància en els tons una mica caricaturescos, encara que controlats i posats al servei d'un arquetip esculpit amb mala bava, de Ramon Fontserè.
Es pot retraure a Tres dies amb la família una certa tendència a verbalitzar els conflictes que abans ha apuntat amb subtilesa. No obstant, malgrat l'extrema joventut de Mar Coll, eixes debilitats semblen més pròpies d'una sorprenent maduresa en procés de construcció que de les inseguretats d’una principiant. Convé celebrar l'arribada d'una nova directora cosmopolita.
Jordi Costa (EL PAÍS / 26-06-2009)
MERITÒRIA DE DIRECCIÓ
Les operes primes, (excepte il·lustres excepcions com Ciudadano Kane), se solen caracteritzar per una certa timidesa a l'hora d'abordar les formes. El cine no és, com la lleugera literatura, un art que es comença lliurant-se als excessos del barroquisme. I és que ja ho va dir el mateix Welles: La timidesa aplaca al director novell, que no s’atreveix a “violentar la càmera”, a forçar-la perquè escape de la seua pesadesa i desencadene el seu potencial poètic. Esta física apreciació (darrere la qual s'amaga tota una manera d'entendre el cinema) serà sens dubte matisada novament amb l'arribada de les càmeres digitals, quasi tan lleugeres com la ploma del poeta, i que tracen la imatge amb la fluïdesa del gest pictòric. Però de moment, i mentre la relació entre la sala d'exhibició i el format cinema es manté relativament sòlida, una pel·lícula com Tres dies amb la família ve marcada per eixe to rígid que la seua directora, clarament superada pel monstre-càmbra, li ha conferit.
La pel·lícula de Mar Coll sembla un poc encadenada a les seues aspiracions de solemnitat i profunditat. La càmera, efectivament, pesa, però no sols pels seus enquadraments i els seus punts de vista, sinó per la seua mobilitat limitada, pel seu enfocament selectiu sempre a la manera convencional, i també perquè assumeix tranquil·lament un muntatge previsible i funcional, quan tal vegada la pel·lícula, que no va precisament sobrada de metratge, haguera requerit més pausa i més contemplació. La por a avorrir ha pogut novament amb les ganes de sorprendre i d'agradar. Així, les intencions interessants d'algunes escenes, (com la primera del tanatori, on es distingeixen en camps separats les dues generacions de la família Vich que polaritzaren la pel·lícula), es dilueixen un poc en un estil que no escapa a les inèrcies imposades per eixa concepció sempre massa pragmàtica, sempre massa econòmica del cinema que és la marca de fàbrica de l'educació cinematogràfica de Coll.
Encara pitjors que estes consideracions formals resulten la indecisió de la pel·lícula a l'hora d'establir un to coherent, o certes dissonàncies en la direcció d'actors, prou molestes encara que molt pròpies del principiant. Però ja arriba l'hora de passar als mèrits. Fer cine no és fàcil, realitzar un llargmetratge menys encara, i Mar Coll, a pesar de tot el que s'ha dit, ha aconseguit una pel·lícula meritòria, amb moments bonics i que transmeten una sensibilitat tendra i al mateix temps tràgica.
Amb una estructura pròpia d'un curtmetratge “expandit”, l'argument de Tres dies amb la família participa d'eixa tendència del cinema més recent a indagar en els conflictes de la família, eixa ancestral unitat cada vegada menys unida i a la qual comencen a aplicar-li adjectius tan aterridors com “disfuncional” . Recordem en aquest sentit Las horas del verano o Un cuento de Navidad, i oblidem-les ràpidament, perquè les comparacions serien odioses. Però quedem-nos amb això: Mar Coll posa el seu ull en un tema complex i ric i ix de l'aventura amb una bona col·lecció de conclusions, de tènues moralitats i de sorpreses psicològiques. Cap revelació ens espera després de la prematura aparició dels títols de crèdit, però sí alguna reflexió d'eixes que afecten el nostre ser més íntim; i això sempre és d'agrair. A més, les interpretacions són solvents i commovedores, i la visió de la família catalana sembla prou justa: lluny de l'efervescència de la bohèmia francesa, la burgesia de la nostra terra viu entre els seus tradicionalismes moderats i la seua rancorosa fredor, ancorada en un hieratisme antieròtic que Mar Coll busca superar a través d'una generació jove que es vol amb un poc més de tacte i de pell que la dels seus pares. Més aviat, en eixos silencis carregats de dolor en els quals Eduard Fernández és especialista, l'angoixa de les relacions familiars catalanes s'assembla a la terrible commoció que cert puritanisme causava en les famílies de Bergman, encara que per al “catalanet” els eixos de la vida continuen sent d'allò més prosaic: els diners, el treball, la proximitat dels familiars, la fluïdesa en el respecte i en la incomunicació...
Tots, en fi, elements universals i reals, com la vida mateixa, i que Coll posa en pantalla amb les deficiències esmentades, però amb intel·ligència i coneixement de causa, construint un xicotet retaule que el cinema català agrairà, ja que ni els desgavells de Ventura Pons ni les intangibles palles mentals d'Albert Serra s’atreveixen a tractar temes tan quotidianament transcendents i rellevants.
Adrià Sunyol (http://www.contrapicado.net/critica.php?id=404)
LA FITXA
Espanya, 2009. 86 minuts
Direcció: Mar Coll. Guió: Mar Coll i Valentina Viso. Fotografía: Neus Ollé. Música: Maikmaier. Productors: Sergi Casamitjana, Aintza Serra i Lita Roig.
Intèrprets: Nausicaa Bonnín (Léa), Eduard Fernández (Josep Maria), Philippine Leroy-Beaulieu (Jöelle), Francesc Orella (Toni), Ramón Fontserè (Pere), Aida Oset (Mar), Artur Busquets (Pau), Amalia Sancho (Virginia), Isabel Rocatti (Montse), María Ribera (Laia).
PRÒXIMA PEL·LÍCULA (14 de novembre)
EDEN AL OESTE / França, 2009
Costa-Gavras
Igual que en L'Odissea d'Homer, el Mar Egeu és l'escenari on discorren les aventures d'Elías, el nostre protagonista. En aqueixes mateixes aigües, sota el mateix sol i els mateixos cels com en l’albada de la civilització. Després d'innombrables incidents i accidents, una escala al paradís i una estada a l'infern, el màgic final del seu periple es desenvolupa a París.
