Diumenge 12 al Centre social Dénia (c/ Calderon 4) a les 19 h. tornem amb "No es mi tipo", dirigida per Lucas Belvaux, França, 2014, 111 min.
V.O.S. castellà
No recomanada a menors de 7 anys
V.O.S. castellà
No recomanada a menors de 7 anys
http://lamarinaplaza.com/…/cine-club-pessic-no-es-mi-tipo…/…
http://www.filmaffinity.com/es/film671541.html
ENTREVISTA AMB LUCAS BELVAUX
Què li va inspirar de la novel·la de Philippe Vilain per a decidir portar-la a la pantalla gran?
A penes coneixia l'obra de Philippe Vilain. Però un dia, la periodista Clémentine Autain va parlar tan entusiasmada del llibre que immediatament vaig sentir l'impuls de convertir-lo en un film. El vaig comprar aquell mateix dia. La novel·la no era fàcil d'adaptar perquè la història es narra en primera persona. Hauria pogut recórrer a la veu en off per a ser fidel a l'estil, però usar únicament el punt de vista del protagonista, i els constants comentaris que fa sobre la seua companya haurien creat desequilibri en la relació. Encara que en la novel·la açò funcione amb gran força des de la primera pàgina, no crec que haguera aconseguit el mateix efecte en el film. Vaig decidir reajustar els punts de vista amb la finalitat d'observar els dos personatges des de la mateixa distància i de tractar-los de la mateixa manera. Al cap i a a la fi, malgrat les seues diferències, em sent tan pròxim a ella com ho estic a ell. Flaubert deia: “Jo sóc Madame Bovary!” En el meu cas, en ocasions sóc Clement i de vegades sóc Jennifer.
Philippe Vilain és un autor molt versat en autoficció, que sempre escriu en primera persona en un to fred, distant. En ocasions, el seu punt de vista pot semblar brutal.
M'agraden molt els seus llibres. I el seu estil; però un estil no pot adaptar-se. És autoficció, un exercici introspectiu on hi ha una contínua reflexió sobre l'amor. Eixe vessant autoficcional de la història s'ha perdut en la meua pel·lícula. Dit açò... inevitablement, una part d'un mateix acaba per ficar-se en el film o en el guió. Conscient o no. Ocult, més o menys, en un o un altre personatge. De vegades, en més d’un.
És aquest el motiu pel qual el realitzador evita emetre un judici?
Molt probablement. És una regla bàsica, quasi un dogma. No jutge mai un personatge. M'esforce per estar darrere de la veritat de cadascun, en bona sintonia amb la naturalesa de tots, fins i tot amb els que menteixen. Renoir diu que cadascun té els seus motius. És cert, amb independència que siguen bons o roïns. Si jutges els personatges, aquests s'acaben, esdevenen entitats purament fictícies que poden instrumentalitzar-se i deixen d'interessar. Tracte de compartir el meu punt de vista mitjançant la manera en què establisc les escenes i la seua direcció.
Per al públic, aquest professor de filosofia per a començar té un desavantatge. Ràpidament tenim la sensació que és molt inflexible en el seu tracte amb les dones, ja des de l'escena de la ruptura que inicia la cinta, i en la discussió que té amb una altra dels seus ex-amants.
La novel·la ho fa immediatament obvi: aquest home resulta disfuncional emocionalment. És algú que no pot estimar, ni comprometre's, ja que en la seua ment açò significaria no poder estar obert al que la vida li puga oferir. Creu que estimar una sola dona significa haver de renunciar a estimar milions d'altres dones. Li és impossible prescindir de la possibilitat de disposar de nous romanços per un únic amor. És sincer en el present, però es nega a fer promeses per al futur. Quan comença la relació amb Jennifer, sap que a final d'any se n'anirà d'Arras, i li resulta impossible imaginar anar a París amb ella. Quant a viure amb una criatura, açò seria senzillament impossible per a ell.
El converteix açò en un cínic?
Mai! De fet, pateix amb cada ruptura i sap que fa patir la dona que abandona, però emocionalment només viu el present! Intel·lectualment, té els pensaments i el destí sota control, però quan es tracta d'estimar, de comprometre's, açò esdevé un autèntic problema per a ell.
D'ací el seu rebuig a tenir descendència i les seues estratègies per a evitar conèixer el fill de Jennifer.
Per descomptat, perquè seria un pas cap al compromís. Sap que si un dia volguera deixar Jennifer, hauria de tallar llaços amb el fill: doble ruptura, la qual cosa feriria dues persones. Per la seua part, Jennifer fa tot el que pot perquè conega el fill, perquè sap que és una manera de fixar la relació. Està divorciada, i abans de conèixer Clement, ella i el seu fill feien una parella. Ara ell és tot el que té, la seua atenció sencera està en el professor, en eixe moment és l'home de la seua vida.
És una mica com Lola, de Jacques Demy. Pensem en ell quan vostè mostra el fort lligam entre esta mare i el seu fill: es banyen en una felicitat radiant.
Tot el cinema de Demy resulta lleuger. Fins i tot quan hi emergeix alguna cosa greu, la lleugeresa ho soluciona. Cert que la pel·lícula al·ludeix a la comèdia musical en la manera en què ella es precipita cap a ell i en el seu gust pel karaoke. La dignitat i l'elegància de Jennifer estan en la seua lleugeresa. Qualssevol que siguen les seues dificultats, intenta ser feliç perquè, malgrat tot, és algú que ha de fer-se la seua pròpia felicitat; és una cosa que no pot esperar. El seu personatge sempre té els peus a terra, sempre.
És una dona que no es compromet precipitadament. No confia en els homes, i no és fàcil besar-la.
És generosa i tot açò. Quan estima, estima de debò. Per a ella, no hi ha cap altre home. N’ha conegut unsquants en la seua vida: idil·lis sense futur, sense compromís. No li importa parlar-ne. Hi té experiència. Però és conscient que una perruquera d'Arras de 35 anys no juga la mateixa lliga que un intel·lectual parisenc de 38. Ell encara ascendeix, intel·lectualment i socialment, mentre que ella viu com si ja estiguera en declivi. Ja no li interessen els flirteigs; ja no vol ser un fugaç objecte del desig. El que vol és estar amb algú amb qui construir alguna cosa en la vida. Manté una bona imatge, s'assegura d'estar sempre bonica, i es desimbol bé. Però ell es veurà posat a prova, avaluat. L’estima o no? Aquesta és la qüestió en tot el metratge. Tal vegada ella siga més filosòfica que ell, en la vida diària!
El desig de mostrar-se a si mateixa digna d'ell en intentar entendre Kant resulta commovedor.
Entén que en haver rebutjat l'educació, ha perdut un possible futur amb ell. Sap, o comprèn, que si perd eixe home serà per la impossibilitat d'estar al seu nivell intel·lectual. Fa examen de la seua vida. Si Clement acaba abandonant-la, no serà perquè és un idiota o un faldiller. Tampoc no es tracta d'una qüestió d'intel·ligència, ja que ella és intel·ligent. Es tracta del fet de no haver adquirit coneixements, de tindre un buit cultural. Però si s'exceptua eixa bretxa cultural, res els impedeix estimar-se. Tots dos són lliures, emocionalment i econòmicament. Tot és possible, però les coses no aniran per ací. S'estimen, però no són capaços de fer-ho alhora, amb la mateixa intensitat i, sobretot, no hi ha res que puguen construir junts.
La qüestió de l'estratificació social resulta recurrent en les seues pel·lícules.
Sí, però ací es tracta més d'una divisió cultural que social. Sempre és una sèrie de coses el que et porta a voler fer una pel·lícula. Particularment, una atracció pels personatges. Tots dos m'atreien. Quan vaig llegir el llibre, volia veure'ls, fer que es parlaren, que s'estimaren, enfrontar-los.
La primera vegada que fan l'amor ve precedida per una bella escena en la qual no existeix sincronia entre imatge i so.
En la meua ment, l'escena d'amor comença ací. La transició que va des de la primera besada a la primera vegada que les seues pells contacten. Durant el dia en què finalment ella decideix obrir-se a ell, escoltem una conversa telefònica en la qual Jennifer diu que es reunirà amb ell. Volia que eixa extensió de temps fóra part de la trobada amorosa. I volia especialment que la primera nit d'amor fóra el resultat d'una decisió d'ella: no és un moment de distracció. Ella li està oferint un regal, una cosa sobre la qual ha reflexionat. Era important mostrar eixa decisió, eixa elecció ben planejada, i el pes que li significa. Mentre Clement està indecís com un adolescent, Jennifer se li oferirà. El fet de donar-se en cos no és una cosa insignificant, ja que es dóna “amb tota l'ànima”, perquè para ella, una cosa no va sense l'altra.
Com va abordar les escenes amoroses? La primera se centra en l'alè, en la respiració, en els rostres.
Rodar una mà sobre un cos no diu molt per a la història. I no m'interessava mostrar pits, o cossos dels personatges. L'important és el que s'expressa en els seus rostres. En eixe tipus d'escenes, com en les escenes violentes, has d'estar molt atent al que vols dir, a quin missatge vols donar. Cal evitar fer-ne un espectacle. No vull que l'espectador obtinga qualsevol tipus de satisfacció d'una escena violenta, ni tampoc hauria de sentir-se com un voyeur en una escena d'amor. L'escena a la qual es refereix és la primera en què els seus cossos es toquen; és un moment estrany. M'interessava l'aspecte emocional de la primera vegada. Volia recrear la impressió d'intimitat i un moment de gràcia en el qual hi ha un abandó total.
És l'únic moment en què Clement és a punt de dir-li que l’estima... i ella l’atura.
Les paraules són molt importants per a ella, no han de tacar-se. I no és el moment oportú. Potser abans, al carrer, o després. Però en eixe moment, just després de la trobada corporal, no és possible. Vol estar segura de la sinceritat d'ell. És una manera de protegir-se.
I després està l'escena d'amor en l'hotel, en la qual ella vol que ell la mire mentre fan l'amor.
Però ell manté els ulls tancats, atent al seu propi plaer. En eixe moment, ella ja ha decidit anar-se’n. Sap que és l’última vegada, igual que si fóra una primera vegada. I encara intenta compartir alguna cosa memorable amb ell. És una escena d'amor que la fa patir. De fet, ja no és una escena d'amor! Intenta que ell comprenga que la tracta com una prostituta. Així és com està filmat. Així ho ha establit ella.
Té referències específiques en ment quan roda una pel·lícula?
Mai. És una pel·lícula amb dos protagonistes que parlen que calia abordar amb calma. Calia creure en els personatges, els diàlegs i la situació. En certs moments, en les escenes de karaoke o en els carnestoltes, podia deixar-me anar. Encara que d'altra banda el pla-contraplà no havia de ser una amenaça. Volia estar prop d'ells, moure'm amb ells, estar en la seua intimitat. Volia donar-los espai, deixar-los actuar. El pla-contraplà ho permet; rodàvem escenes llargues en una sola presa, i les muntàvem després, però l'actor podia afrontar tres o quatre minuts sense interrupció. En eixos minuts, el temps era de l'actor. I també l'espai, l'espai dins de l'enquadrament. Encara que també em vaig permetre plans seqüència... vaig tractar de ser tan lliure com vaig poder.
Pot considerar-se una sàtira de l'àmbit intel·lectual?
No. Un personatge només és reflex de si mateix, no té per què representar tot un entorn. Dit açò, no crec que la cultura salve o protegisca la gent. Ens condueixen el nostre inconscient, els nostres impulsos; no hi ha cultura ni intel·ligència que ens salven de certes conductes. La força i bellesa d'un ésser humà va més enllà d'eixes “qualitats”. És qüestió de generositat, consideració, ment oberta i capacitat per a donar i rebre.
Jennifer s'equivoca quan argumenta que l'interès del llibre d’Emile Zola que llig recau en la història que narra. Al que Clement replica que l'interessant de “El paradís de les dames” no és la història que Zola narra, sinó el que la història diu de la societat. Aplicaria la mateixa tesi a la seua pel·lícula?
És la meua teoria. És una resposta a la famosa afirmació de Hitchcock segons la qual es necessiten tres ingredients per a fer una bona pel·lícula: primer, una bona història; segon, una bona història; i tercer, una bona història. Òbviament, no és cert! Senzillament, no funciona així! Es necessita una bona història perquè és la manera de fer manifestacions d'una manera grata, senzilla d'assimilar. Però l'interessant és el que eixa història diu del món, de l'època, de nosaltres i dels altres.
Jennifer es projecta en aquesta història!
Naturalment. És més, el passatge que Clement llig un retrat de l'heroïna de Zola, Denise, de fet és un retrat de Jennifer!
La història esdevé a Arras. Aquest és el seu món!
No vaig haver de fer trampa, està en el llibre! Les dues principals places de la ciutat em semblen escenaris pintats. De fet, gairebé són escenaris ja que totes les façanes de les cases van ser enterament reconstruïdes després de la Primera Guerra Mundial. Sent belga, m’hi sent com a casa. Els carnestoltes, les bandes d'instruments de vent, la cervesa, les creïlles fregides, la cordialitat, tot açò són codis culturals molt familiars. Clement no prové d'eixa àrea. Creu que viure allí és un càstig, lluny del món, el seu món, encara que tan sols estiga a hora i mitja de París. Així que es mostra indiferent davant eixe folklore evocador, de la disfressa. És un lloc on pots fer el que vulgues, on pots deixar-te anar, beure i menjar, parlar en veu alta, riure de manera cridanera, ballar i cantar al carrer. I ell està allí abans de res açò com espectador forà.
Pressbook cortesía de ©Sherlock Films y ©A Contracorriente Films
LA CARNALIDAD Y EL INTELECTO
En dos dedicatorias de sendos regalos entre una pareja en forma de libros se puede esconder no sólo la raíz de ese amor; también la probable razón de su fracaso. O incluso el secreto de su éxito a pesar de lo inconciliable de sus orígenes, de sus gustos, de sus estilos, de su educación, de sus objetivos. Él firma para ella: "Para mi peluquera kantiana". Ella firma para él: "Para mi gatito filósofo". En ellas hay implicaciones sociales y, por supuesto, implicaciones sobre la ética y la estética. "Todo es materia filosófica", dice a sus alumnos el protagonista masculino de la muy interesante No es mi tipo, dirigida por el belga Lucas Belvaux. Empezando por la relación sentimental entre un escritor y filósofo, estirado e hipercontrolado, culto, complejo y vanidoso, y una peluquera vitalista y colorista, adicta al karaoke, espontánea, carnal y feliz.
El tercer vértice del triángulo de No es mi tipo no es una persona, sino un lugar: Arras, a dos horas de París, una pequeña ciudad de provincias, gris y aburrida, donde todos se conocen, con fácil traducción a la española, que ejerce de lugar de castigo para el profesor ("yo soy muy parisino"). Desde el precioso plano desde dentro de la peluquería, con su gran escaparate, que alcanza de soslayo a un recién llegado a la ciudad que podría, la fuerza del destino, no llegar a entrar nunca, No es mi tipo muestra sin juzgar, reflexiona sin explicar, y deja la respuesta al espectador, incluso con un final equívoco y quizá no del todo satisfactorio. Amor, entorno, sociedad, carácter y consecuencias. Una encantadora película para pensar.
Javier Ocaña (EL PAÍS, 7 de gener de 2016)
CINE CLUB PESSIC
Diumenge 12 de febrer de 2017
PAS SON GENRE
França-Bèlgica, 2015. 111 minuts
Director i Guió: Lucas Belvaux (a partir de la novel·la de Philippe Vilain)
Fotografia: Pierric Gantelmi d'Ille
Música: Frédéric Vercheval
Intèrprets: Emilie Dequenne
Loïc Corbery
Sandra Nkake
Charlotte Talpaert
Anne Coesens
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
Què li va inspirar de la novel·la de Philippe Vilain per a decidir portar-la a la pantalla gran?
A penes coneixia l'obra de Philippe Vilain. Però un dia, la periodista Clémentine Autain va parlar tan entusiasmada del llibre que immediatament vaig sentir l'impuls de convertir-lo en un film. El vaig comprar aquell mateix dia. La novel·la no era fàcil d'adaptar perquè la història es narra en primera persona. Hauria pogut recórrer a la veu en off per a ser fidel a l'estil, però usar únicament el punt de vista del protagonista, i els constants comentaris que fa sobre la seua companya haurien creat desequilibri en la relació. Encara que en la novel·la açò funcione amb gran força des de la primera pàgina, no crec que haguera aconseguit el mateix efecte en el film. Vaig decidir reajustar els punts de vista amb la finalitat d'observar els dos personatges des de la mateixa distància i de tractar-los de la mateixa manera. Al cap i a a la fi, malgrat les seues diferències, em sent tan pròxim a ella com ho estic a ell. Flaubert deia: “Jo sóc Madame Bovary!” En el meu cas, en ocasions sóc Clement i de vegades sóc Jennifer.
Philippe Vilain és un autor molt versat en autoficció, que sempre escriu en primera persona en un to fred, distant. En ocasions, el seu punt de vista pot semblar brutal.
M'agraden molt els seus llibres. I el seu estil; però un estil no pot adaptar-se. És autoficció, un exercici introspectiu on hi ha una contínua reflexió sobre l'amor. Eixe vessant autoficcional de la història s'ha perdut en la meua pel·lícula. Dit açò... inevitablement, una part d'un mateix acaba per ficar-se en el film o en el guió. Conscient o no. Ocult, més o menys, en un o un altre personatge. De vegades, en més d’un.
És aquest el motiu pel qual el realitzador evita emetre un judici?
Molt probablement. És una regla bàsica, quasi un dogma. No jutge mai un personatge. M'esforce per estar darrere de la veritat de cadascun, en bona sintonia amb la naturalesa de tots, fins i tot amb els que menteixen. Renoir diu que cadascun té els seus motius. És cert, amb independència que siguen bons o roïns. Si jutges els personatges, aquests s'acaben, esdevenen entitats purament fictícies que poden instrumentalitzar-se i deixen d'interessar. Tracte de compartir el meu punt de vista mitjançant la manera en què establisc les escenes i la seua direcció.
Per al públic, aquest professor de filosofia per a començar té un desavantatge. Ràpidament tenim la sensació que és molt inflexible en el seu tracte amb les dones, ja des de l'escena de la ruptura que inicia la cinta, i en la discussió que té amb una altra dels seus ex-amants.
La novel·la ho fa immediatament obvi: aquest home resulta disfuncional emocionalment. És algú que no pot estimar, ni comprometre's, ja que en la seua ment açò significaria no poder estar obert al que la vida li puga oferir. Creu que estimar una sola dona significa haver de renunciar a estimar milions d'altres dones. Li és impossible prescindir de la possibilitat de disposar de nous romanços per un únic amor. És sincer en el present, però es nega a fer promeses per al futur. Quan comença la relació amb Jennifer, sap que a final d'any se n'anirà d'Arras, i li resulta impossible imaginar anar a París amb ella. Quant a viure amb una criatura, açò seria senzillament impossible per a ell.
El converteix açò en un cínic?
Mai! De fet, pateix amb cada ruptura i sap que fa patir la dona que abandona, però emocionalment només viu el present! Intel·lectualment, té els pensaments i el destí sota control, però quan es tracta d'estimar, de comprometre's, açò esdevé un autèntic problema per a ell.
D'ací el seu rebuig a tenir descendència i les seues estratègies per a evitar conèixer el fill de Jennifer.
Per descomptat, perquè seria un pas cap al compromís. Sap que si un dia volguera deixar Jennifer, hauria de tallar llaços amb el fill: doble ruptura, la qual cosa feriria dues persones. Per la seua part, Jennifer fa tot el que pot perquè conega el fill, perquè sap que és una manera de fixar la relació. Està divorciada, i abans de conèixer Clement, ella i el seu fill feien una parella. Ara ell és tot el que té, la seua atenció sencera està en el professor, en eixe moment és l'home de la seua vida.
És una mica com Lola, de Jacques Demy. Pensem en ell quan vostè mostra el fort lligam entre esta mare i el seu fill: es banyen en una felicitat radiant.
Tot el cinema de Demy resulta lleuger. Fins i tot quan hi emergeix alguna cosa greu, la lleugeresa ho soluciona. Cert que la pel·lícula al·ludeix a la comèdia musical en la manera en què ella es precipita cap a ell i en el seu gust pel karaoke. La dignitat i l'elegància de Jennifer estan en la seua lleugeresa. Qualssevol que siguen les seues dificultats, intenta ser feliç perquè, malgrat tot, és algú que ha de fer-se la seua pròpia felicitat; és una cosa que no pot esperar. El seu personatge sempre té els peus a terra, sempre.
És una dona que no es compromet precipitadament. No confia en els homes, i no és fàcil besar-la.
És generosa i tot açò. Quan estima, estima de debò. Per a ella, no hi ha cap altre home. N’ha conegut unsquants en la seua vida: idil·lis sense futur, sense compromís. No li importa parlar-ne. Hi té experiència. Però és conscient que una perruquera d'Arras de 35 anys no juga la mateixa lliga que un intel·lectual parisenc de 38. Ell encara ascendeix, intel·lectualment i socialment, mentre que ella viu com si ja estiguera en declivi. Ja no li interessen els flirteigs; ja no vol ser un fugaç objecte del desig. El que vol és estar amb algú amb qui construir alguna cosa en la vida. Manté una bona imatge, s'assegura d'estar sempre bonica, i es desimbol bé. Però ell es veurà posat a prova, avaluat. L’estima o no? Aquesta és la qüestió en tot el metratge. Tal vegada ella siga més filosòfica que ell, en la vida diària!
El desig de mostrar-se a si mateixa digna d'ell en intentar entendre Kant resulta commovedor.
Entén que en haver rebutjat l'educació, ha perdut un possible futur amb ell. Sap, o comprèn, que si perd eixe home serà per la impossibilitat d'estar al seu nivell intel·lectual. Fa examen de la seua vida. Si Clement acaba abandonant-la, no serà perquè és un idiota o un faldiller. Tampoc no es tracta d'una qüestió d'intel·ligència, ja que ella és intel·ligent. Es tracta del fet de no haver adquirit coneixements, de tindre un buit cultural. Però si s'exceptua eixa bretxa cultural, res els impedeix estimar-se. Tots dos són lliures, emocionalment i econòmicament. Tot és possible, però les coses no aniran per ací. S'estimen, però no són capaços de fer-ho alhora, amb la mateixa intensitat i, sobretot, no hi ha res que puguen construir junts.
La qüestió de l'estratificació social resulta recurrent en les seues pel·lícules.
Sí, però ací es tracta més d'una divisió cultural que social. Sempre és una sèrie de coses el que et porta a voler fer una pel·lícula. Particularment, una atracció pels personatges. Tots dos m'atreien. Quan vaig llegir el llibre, volia veure'ls, fer que es parlaren, que s'estimaren, enfrontar-los.
La primera vegada que fan l'amor ve precedida per una bella escena en la qual no existeix sincronia entre imatge i so.
En la meua ment, l'escena d'amor comença ací. La transició que va des de la primera besada a la primera vegada que les seues pells contacten. Durant el dia en què finalment ella decideix obrir-se a ell, escoltem una conversa telefònica en la qual Jennifer diu que es reunirà amb ell. Volia que eixa extensió de temps fóra part de la trobada amorosa. I volia especialment que la primera nit d'amor fóra el resultat d'una decisió d'ella: no és un moment de distracció. Ella li està oferint un regal, una cosa sobre la qual ha reflexionat. Era important mostrar eixa decisió, eixa elecció ben planejada, i el pes que li significa. Mentre Clement està indecís com un adolescent, Jennifer se li oferirà. El fet de donar-se en cos no és una cosa insignificant, ja que es dóna “amb tota l'ànima”, perquè para ella, una cosa no va sense l'altra.
Com va abordar les escenes amoroses? La primera se centra en l'alè, en la respiració, en els rostres.
Rodar una mà sobre un cos no diu molt per a la història. I no m'interessava mostrar pits, o cossos dels personatges. L'important és el que s'expressa en els seus rostres. En eixe tipus d'escenes, com en les escenes violentes, has d'estar molt atent al que vols dir, a quin missatge vols donar. Cal evitar fer-ne un espectacle. No vull que l'espectador obtinga qualsevol tipus de satisfacció d'una escena violenta, ni tampoc hauria de sentir-se com un voyeur en una escena d'amor. L'escena a la qual es refereix és la primera en què els seus cossos es toquen; és un moment estrany. M'interessava l'aspecte emocional de la primera vegada. Volia recrear la impressió d'intimitat i un moment de gràcia en el qual hi ha un abandó total.
És l'únic moment en què Clement és a punt de dir-li que l’estima... i ella l’atura.
Les paraules són molt importants per a ella, no han de tacar-se. I no és el moment oportú. Potser abans, al carrer, o després. Però en eixe moment, just després de la trobada corporal, no és possible. Vol estar segura de la sinceritat d'ell. És una manera de protegir-se.
I després està l'escena d'amor en l'hotel, en la qual ella vol que ell la mire mentre fan l'amor.
Però ell manté els ulls tancats, atent al seu propi plaer. En eixe moment, ella ja ha decidit anar-se’n. Sap que és l’última vegada, igual que si fóra una primera vegada. I encara intenta compartir alguna cosa memorable amb ell. És una escena d'amor que la fa patir. De fet, ja no és una escena d'amor! Intenta que ell comprenga que la tracta com una prostituta. Així és com està filmat. Així ho ha establit ella.
Té referències específiques en ment quan roda una pel·lícula?
Mai. És una pel·lícula amb dos protagonistes que parlen que calia abordar amb calma. Calia creure en els personatges, els diàlegs i la situació. En certs moments, en les escenes de karaoke o en els carnestoltes, podia deixar-me anar. Encara que d'altra banda el pla-contraplà no havia de ser una amenaça. Volia estar prop d'ells, moure'm amb ells, estar en la seua intimitat. Volia donar-los espai, deixar-los actuar. El pla-contraplà ho permet; rodàvem escenes llargues en una sola presa, i les muntàvem després, però l'actor podia afrontar tres o quatre minuts sense interrupció. En eixos minuts, el temps era de l'actor. I també l'espai, l'espai dins de l'enquadrament. Encara que també em vaig permetre plans seqüència... vaig tractar de ser tan lliure com vaig poder.
Pot considerar-se una sàtira de l'àmbit intel·lectual?
No. Un personatge només és reflex de si mateix, no té per què representar tot un entorn. Dit açò, no crec que la cultura salve o protegisca la gent. Ens condueixen el nostre inconscient, els nostres impulsos; no hi ha cultura ni intel·ligència que ens salven de certes conductes. La força i bellesa d'un ésser humà va més enllà d'eixes “qualitats”. És qüestió de generositat, consideració, ment oberta i capacitat per a donar i rebre.
Jennifer s'equivoca quan argumenta que l'interès del llibre d’Emile Zola que llig recau en la història que narra. Al que Clement replica que l'interessant de “El paradís de les dames” no és la història que Zola narra, sinó el que la història diu de la societat. Aplicaria la mateixa tesi a la seua pel·lícula?
És la meua teoria. És una resposta a la famosa afirmació de Hitchcock segons la qual es necessiten tres ingredients per a fer una bona pel·lícula: primer, una bona història; segon, una bona història; i tercer, una bona història. Òbviament, no és cert! Senzillament, no funciona així! Es necessita una bona història perquè és la manera de fer manifestacions d'una manera grata, senzilla d'assimilar. Però l'interessant és el que eixa història diu del món, de l'època, de nosaltres i dels altres.
Jennifer es projecta en aquesta història!
Naturalment. És més, el passatge que Clement llig un retrat de l'heroïna de Zola, Denise, de fet és un retrat de Jennifer!
La història esdevé a Arras. Aquest és el seu món!
No vaig haver de fer trampa, està en el llibre! Les dues principals places de la ciutat em semblen escenaris pintats. De fet, gairebé són escenaris ja que totes les façanes de les cases van ser enterament reconstruïdes després de la Primera Guerra Mundial. Sent belga, m’hi sent com a casa. Els carnestoltes, les bandes d'instruments de vent, la cervesa, les creïlles fregides, la cordialitat, tot açò són codis culturals molt familiars. Clement no prové d'eixa àrea. Creu que viure allí és un càstig, lluny del món, el seu món, encara que tan sols estiga a hora i mitja de París. Així que es mostra indiferent davant eixe folklore evocador, de la disfressa. És un lloc on pots fer el que vulgues, on pots deixar-te anar, beure i menjar, parlar en veu alta, riure de manera cridanera, ballar i cantar al carrer. I ell està allí abans de res açò com espectador forà.
Pressbook cortesía de ©Sherlock Films y ©A Contracorriente Films
LA CARNALIDAD Y EL INTELECTO
En dos dedicatorias de sendos regalos entre una pareja en forma de libros se puede esconder no sólo la raíz de ese amor; también la probable razón de su fracaso. O incluso el secreto de su éxito a pesar de lo inconciliable de sus orígenes, de sus gustos, de sus estilos, de su educación, de sus objetivos. Él firma para ella: "Para mi peluquera kantiana". Ella firma para él: "Para mi gatito filósofo". En ellas hay implicaciones sociales y, por supuesto, implicaciones sobre la ética y la estética. "Todo es materia filosófica", dice a sus alumnos el protagonista masculino de la muy interesante No es mi tipo, dirigida por el belga Lucas Belvaux. Empezando por la relación sentimental entre un escritor y filósofo, estirado e hipercontrolado, culto, complejo y vanidoso, y una peluquera vitalista y colorista, adicta al karaoke, espontánea, carnal y feliz.
El tercer vértice del triángulo de No es mi tipo no es una persona, sino un lugar: Arras, a dos horas de París, una pequeña ciudad de provincias, gris y aburrida, donde todos se conocen, con fácil traducción a la española, que ejerce de lugar de castigo para el profesor ("yo soy muy parisino"). Desde el precioso plano desde dentro de la peluquería, con su gran escaparate, que alcanza de soslayo a un recién llegado a la ciudad que podría, la fuerza del destino, no llegar a entrar nunca, No es mi tipo muestra sin juzgar, reflexiona sin explicar, y deja la respuesta al espectador, incluso con un final equívoco y quizá no del todo satisfactorio. Amor, entorno, sociedad, carácter y consecuencias. Una encantadora película para pensar.
Javier Ocaña (EL PAÍS, 7 de gener de 2016)
CINE CLUB PESSIC
Diumenge 12 de febrer de 2017
PAS SON GENRE
França-Bèlgica, 2015. 111 minuts
Director i Guió: Lucas Belvaux (a partir de la novel·la de Philippe Vilain)
Fotografia: Pierric Gantelmi d'Ille
Música: Frédéric Vercheval
Intèrprets: Emilie Dequenne
Loïc Corbery
Sandra Nkake
Charlotte Talpaert
Anne Coesens
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
Diumenge 19 de febrer de 2017
(En col·laboració amb IECMA amb motiu del VI Congrés d’Estudis de la Marina Alta)
BORN
Espanya, 2014 / 90 minuts
Claudio Zulián
(V.O. en català subtitulada en castellà )
Basada en fets reals, la pel·lícula segueix les peripècies del calderer Bonaventura, de la seua germana Marianna i de l'amant d'aquesta, el ric droguer Vicenç, que van viure al començament del segle XVIII al barri del Born de Barcelona, arrasat després de 1714. Tres persones confrontades a un temps d'enormes mutacions socials, polítiques i també íntimes. Un temps que és encara el nostre.
Espanya, 2014 / 90 minuts
Claudio Zulián
(V.O. en català subtitulada en castellà )
Basada en fets reals, la pel·lícula segueix les peripècies del calderer Bonaventura, de la seua germana Marianna i de l'amant d'aquesta, el ric droguer Vicenç, que van viure al començament del segle XVIII al barri del Born de Barcelona, arrasat després de 1714. Tres persones confrontades a un temps d'enormes mutacions socials, polítiques i també íntimes. Un temps que és encara el nostre.
